Ramon Térmens: “Als CIE no es respecten els drets humans”

Vaig llegir a Twitter, no recordo l’autor de la piulada, que la pandèmia seria positiva per retrobar-nos amb la nostra condició humana. En definitiva, que ens ajudaria a prendre consciència de la importància de les vides humanes i de ser empàtics amb els qui pitjor ho passen. La conscienciació social sobre el tracte que tenen els presos en els Centres d’Internament d’Estrangers seran un bon indicador per mesurar aquesta hipòtesi. En quin moment vam acceptar, com a societat, que podem empresonar una persona durant sis mesos senzillament per trobar-se en una situació irregular?

A La dona il·legal, el director Ramon Térmens ha volgut fer una denúncia de l’opacitat i impunitat que hi ha en aquests centres de detenció. En la conversa, Térmens, director des de fa deu anys de la productora Segarra Films, també es mostra molt crític amb les polítiques catalanes per incentivar la indústria cinematogràfica.

En altres entrevistes has comparat els Centres d’Internament d’Estrangeria amb Guantánamo. Abans de veure La dona il·legal, alguns lectors poden pensar que és una afirmació exagerada.

R.T.- Són centres diferents, però sí que hi podem trobar semblances. En els CIE s’hi porten persones que no estan acusades de res, que senzillament es troben en una situació irregular. A Guantánamo hi ha presos acusats de terroristes, tot i que tampoc podem afirmar que ho siguin, ja que no han estat jutjats. Les semblances entre Guantánamo i els CIE? L’opacitat en el funcionament dels centres, els abusos als interns, o els morts sense aclarir -nou a Guantánamo, catorze en els CIE de l’Estat espanyol—. Són centres, en definitiva, en els quals no es respecten els drets humans mínims. Amb la pandèmia, la situació fins i tot ha empitjorat. Les persones contagiades als CIE són tancades les 24 hores del dia en cel·les d’aïllament que no tenen ni lavabo.

A Catalunya über alles denunciaves el discurs visceral dels polítics xenòfobs. A La dona il·legal fas una crítica al racisme estructural.

R.T.- És evident que, des del rodatge de Catalunya über alles, la presència de la ultradreta ha augmentat. A Catalunya teníem la presència de Plataforma per Catalunya, ara VOX té una implementació a tot l’Estat. Quan vaig rodar la pel·lícula, no volia denunciar només el discurs dels partits xenòfobs, sinó també el racisme soterrat en la gent. A La dona il·legal, he preferit posar el focus en el funcionament de l’Estat, dels CIE -que són una institució evidentment racista, ja que només internen estrangers- o de La Llei d’Estrangeria, que cada vegada posa les coses més complicades a les persones que es troben en una situació irregular.

“Totes les meves pel·lícules tenen una dimensió moral”

El racisme estructural fins i tot pot ser més perillós, perquè està completament normalitzat.

R.T- La gestió de la immigració que fan les Administracions està completament burocratitzada.

 A Europa, hi ha unes partides pressupostàries per fer deportacions. Espanya, per exemple, és el tercer Estat de la Unió Europa que rep més diners per aquest concepte. Tots ells estan coordinats per una agència que es diu Frontex. Les batudes es fan segons la necessitat de complir aquests pressupostos.

Constantment introdueixes falques en el film -talls de ràdio de la Mònica Terribas, imatges dels assassinats a la Mediterrània…- per apel·lar a la realitat de l’espectador.

R.T.- Sí, en alguns moments vaig voler trencar la ficció. Per exemple en els crèdits: mentre apareixen, l’espectador pot veure fragments de les entrevistes que vaig fer persones internes al CIE, entre elles una figurant del film. La idea que volia transmetre és: “Ja s’ha acabat la pel·lícula, s’obren els llums, tots anem a casa, però el drama continua i hauríem de fer una cosa per canviar-ho”. A la ràdio constantment parlen de tragèdies humanes, però no ens aturem a pensar que darrere aquella xifra d’ofegats, s’amaga una unitat de vides. La pèrdua de cada vida és dramàtica i se’n podria fer una pel·lícula.

Per escriure el guió, a quatre mans amb en Daniel Farraldo, us vau inspirar amb les experiències d’un advocat especialitzat en immigració que coneixes personalment.

R.T.- A més de documentar-nos molt, vam disposar d’aquest testimoni directe, que ens va explicar molts casos que hi reflectim. Dit això, vull deixar clara una cosa. Per molt dura que sembli la pel·lícula, la realitat és pitjor. A La dona il·legal senzillament es mostra la punta de l’iceberg. La mort de persones als CIE que queden sense investigar, com si no haguessin passat. Que es posen sota una estora i ningú se’n preocupa.

Una de les coses que m’agraden de les teves pel·lícules és l’apel·lació que fas al deure ètic de les persones.

R.T.- És cert que totes les meves pel·lícules tenen una dimensió moral. Els protagonistes se senten obligats a prendre decisions. En el cas d’El mal que els homes fan, el protagonista busca redimir-se. A La dona il·legal, el valor entorn el qual pivota l’acció és el compromís. Quan escric el guió, intento que els posicionaments dels personatges no reflecteixin un discurs o una ideologia predeterminada. Les decisions que prenguin han de ser la resposta a les situacions que han viscut i als dilemes ètics que tenen.

És el moment més crític de les sales en els seus 125 anys d’història del cinema.

La dona il·legal està ambientada a Lleida, una zona que és motiu de polèmica recorrent per les condicions en les quals viuen els temporers.

R.T.- En comparació a Barcelona, crec que a Lleida la immigració és més evident. Al centre de Barcelona, com que fins ara hi havia tant turisme, es barrejaven diferents conceptes. En aquest sentit, Lleida funciona més bé. També és veritat, com comentes, que  hi ha la problemàtica dels temporers que treballen amb sous ínfims i sense estar assegurats. Ara bé, crec que la problemàtica que es planteja a La dona il·legal afecta a tot el país. En aquest sentit, no vaig voler especificar si el CIE que hi apareix és el de Barcelona o el de València. No especificant-ho, els volia reflectir tots.

La dona il·legal és l’opera prima de Yolanda Sey, cantant de The Sey Sisters. Com vas fer aquest descobriment?

R.T.- Anava en cotxe, va passar un autobús davant meu, i vaig veure-hi una imatge d’ella i la seva germana anunciant Els Jocs Florals de Canprosa, una obra que representaven al Teatre Nacional. Vaig parlar amb el director de càsting perquè comptés amb elles pel procés de selecció. Abans de començar-lo, vaig anar a veure l’obra al Nacional, que em va agradar molt. La Yolanda és una actriu extraordinària, segur que farà una gran carrera. També m’agrada molt a música de The Sey Sisters; de fet, en una escena vam incloure-hi una de les seves cançons (Believe) per fer un joc de metallenguatge.

Ja fas deu anys que vas impulsar la productora Segarra Films, que des del 2017 també actua com a distribuïdora. Quina valoració en fas?

R.T.- En aquests deu anys hem pogut estrenar vuit pel·lícules; d’aquestes, n’hem produït tres, i també dos documentals. És un dia a dia força apassionant. El cinema és un elefant, un paquiderm en el qual tot costa molt. Tenir una productora pròpia em permet tenir independència i tirar endavant els meus propis projectes. En el vessant més feixuc, he d’assumir tasques no tan agradables, com buscar finançament, portar la comptabilitat, negociar, temes administratius, vendre la pel·lícula, etcètera.

Tothom és conscient que la indústria cinematogràfica catalana no viu un bon moment.

R.T.- El cinema català no ha aconseguit trencar unes barreres de públic, atenció mediàtica i capacitat de penetració en el mercat. L’any 2019, només el 0,3% d’espectadors van anar a veure cinema en català. En la carrera dels Gaudí, que és un altre indicador, només som sis pel·lícules. La indústria catalana no acaba d’enlairar-se, com sovint sí que ha fet el teatre, o en moments puntuals la música i la literatura.

Tots els problemes del cinema català són imputables a les dinàmiques globals  o també hi ha àmbits que només depenen de la indústria catalana que no s’estan fent prou bé?

R.T.- A França també tenen la competència de les productores d’Estats Units, i en canvi els nivells d’espectadors que mira cinema francès voreja el 50 %.  Han creat unes lleis que funcionen molt bé, i des de fa molts anys. A més, disposen del Centre National du Cinema, que és un institut dedicat exclusivament a la indústria cinematogràfica. Crec que  funciona molt bé. Es finança gràcies a taxes, que reverteixen en la producció de pel·lícules franceses. He demanat trenta mil vegades que repliquem el model francès, però no hi ha voluntat política. Sí que s’han fet lleis i projectes, però no s’han aplicat. Estan en el calaix d’alguna conselleria.

Les plataformes agregadores poden ser una nova via de finançament?

R.T.- Aquestes plataformes ajuden en la distribució, però no pas en el finançament de la pel·lícula. Et poden donar un percentatge per cada visualització, com fa Spotify als grups de música, però no són una via de finançament alternativa.

Quina incidència està tenint la pandèmia, en aquest context?

R.T.- En el cas de La dona il·legal, he lluitat molt per intentar que es projectés en el màxim de sales possible. Evidentment, la situació no hi ajuda. El sector del cinema està tenint unes recaptacions d’entre el 85% i el 90% inferiors respecte altres anys. La limitació horària fa impossible les sessions que tenien més espectadors, que eren les de les 20.30h i les 22.30h. A més, el cap de setmana no pots anar a cinemes que no siguin del teu municipi. El covid ha destrossat l’assistència a les sales. És una llàstima, perquè l’any 2019 va ser el millor de la darrera dècada. El cinema havia aconseguit esmorteir l’arribada de les plataformes (HBO, Netflix, Amazon, etcètera). El gener i febrer del 2020 van ser millors que els del 2019, però l’arribada del virus va ser devastadora.

Un dels temors del sector deu ser que els espectadors normalitzin encara més el fet de mirar les pel·lícules des de casa.

R.T.- Això per una banda. Per l’altra també hi ha el perill que les majors abandonin el cinema i prefereixin emetre en streaming en plataformes pròpies, com ha fet Disney. Si aquesta tendència es consolida, els cinemes ho tindran molt complicat. El futur és negre. Al meu entendre, és el moment més crític de les sales en els seus 125 anys d’història del cinema.