Les 7 de Ghibli

Un 15 de juny de 1985 naixia Studio Ghibli. Va suposar l’edificació al Japó d’una fàbrica de somnis i mons impossibles que ens marcaria a molts de per vida. Amb els anys, les idees i la il·lustració, la productora japonesa ha estat la font d’inspiració de molts nens i adults, i ha arribat a posicionar-se amb les dècades, i de forma absolutament legítima, com una font d’inspiració i descans, proferint en moltes ocasions missatges d’ecologisme, pacifisme i reflexió. Agus Izquierdo ens ha preparat una selecció amb les obres que més l’han commogut.

La Princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997)

Ecologisme i feminisme s’ajunten en aquesta obra mestra que descriu amb cruesa, sentiment i respecte, la tensió entre la presència humana i la fragilitat de la naturalesa. La mitologia del bosc —qui no reconeix avui en dia els kodama?— i l’espiritisme es barregen per culminar una de les obres més prestigioses, aclamades i absolutes de la productora. Si no la millor.

El conte de la princesa Kaguya (Isao Takahata, 2013)

Takahata i el seu equip vesteixen aquesta història commovedora inspirada en una llegenda japonesa sobre una princesa que prové de la Lluna. Un conte amb dosis de conscienciació mediambiental, la fertilitat, l’amor paternal i l’amistat, i que inclou éssers extraterrenals i una banda sonora memorable, d’aquelles que no s’obliden malgrat els anys. Brilla per una narrativa i una animació tradicional, fresca i única.

La tomba de les lluernes (Isao Takahata, 1988)

No soc de recomanar pel·lícules, però si me’n demanen una per plorar com una magdalena aconsello, sense vacil·lar ni un segon, això de Takahata. Amb aquest llarg, Ghibli es va desmarcar de la ciència-ficció per endinsar-se en el drama històric, que denuncia els horrors de la guerra sense jutjar, i intenta fer assumir amb maduresa els estralls del conflicte armat —les ferides no es curen, es tanquen—, explicant una senzilla història d’amor fraternal en mig dels bombardejos, en plena II Guerra Mundial (els fets de la pel·lícula ens situen en el 1945). Sensible, tendra i destructiva. I, sobretot, emocionalment devastadora.

Va ser doblada al català el 2006.

El meu veí Totoro (Hayao Miyazaki, 1988)

Tots voldríem algú com Totoro davant la porta de casa nostra. Miyazaki va començar a traçar l’essència Ghibli en una faula infantil que amaga un cant a la vida rural, el camp, la tranquil·litat, la confiança i el caliu familiar. La seva estrena va ser el primer gran èxit de la productora i és encara un referent en el sentit tècnic, artístic i conceptual. Tal va ser el seu impacte que l’estudi va escollir la silueta de Totoro com a símbol-logotip de la corporació. S’ha pogut veure doblada en català des del 1996.

Murmuris del cor (Yoshifumi Kondō, 1995)

Realitat i fantasia es desdibuixen en aquesta pel·lícula de Kondō, reconeguda com una de les més prestigioses i talentoses —encara que no hi participessin ni Miyazaki ni Takahata— d’aquesta etapa de Ghibli. Explica la història de Shizuku, posant el focus en la fortalesa de la joventut i reivindicant el talent en un món advers per una dona amb aspiracions. Tot plegat explicat a través d’un costumisme subtil —a diferència d’altres títols— i utilitzant un relat dinàmic i agradable. Una obra vitalista i clarivident que versa sobre la persecució dels somnis i la llibertat individual. Malauradament, el director moriria tres anys després.

La pel·lícula va ser doblada al català el 2012.

Nausicaä de la Vall del Vent (Hayao Miyazaki, 1984)

Malgrat estrenar-se uns mesos abans de la constitució de Ghibli, Nausicaä de la Vall del Vent és considerada la primera òpera de l’estudi, ja que gran part de l’equip de producció —incloent Miyazaki— va continuar treballant conjuntament durant els anys posteriors. El director va adaptar aquí un manga creat per ell mateix, col·locant els fonaments amb el qual articularà tota la seva obra futura. A través del missatge ambientalista, Miyazaki ens adverteix de les conseqüències de l’acció humana en la natura jugant amb el futurisme i el gènere postapocalíptic.

La pel·lícula va ser posteriorment doblada al català el 2011.

Records de l’ahir (Isao Takahata, 1991)

Anime cuinat a foc lent on la jove Taeko Okajima retorna a la seva casa de Yamagata, una zona rural, on recupera records d’infància mentre s’enfronta als dilemes de la vida adulta i les primeres frustracions i dubtes d’una joventut que es va eclipsant per la memòria i el passat. A casa sempre ho diem: la nostàlgia de Ghibli, doble nostàlgia.