Els finals d’etapa escolar sempre han estat un abans i un després en la vida del jovent, especialment aquell en què marxes amb les amigues de viatge, sigui a ses illes o a Palamós. Totes recordem amb enyorança aquella aventura compartida on encara érem menors i les normes no existien, quan la nostra única preocupació era dormir les hores suficients per afrontar les llargues nits que acabarien significant gairebé l’únic record d’aquell passatge. Ningú no ens esperava a casa i el temps ens era aliè, no hi havia cap mena d’obligació i la nostra dieta es reduïa a patates de bossa acompanyades d’alguna beguda isotònica reparadora. La realitzadora britànica Molly Manning Walker ha volgut emmarcar la seva òpera prima en aquest escenari: el viatge de tres amigues que, abans que les seves vides prenguin camins diferents, compartiran uns dies de festa desenfrenada a una illa de Grècia.

En els últims mesos, els noms d’algunes joves directores angleses han despuntat entre festivals i plataformes, sempre amb una preocupació comuna: la representació de la intimitat. L’any passat, Charlotte Wells ens fascinava amb un dels millors debuts contemporanis sobre la nostàlgia d’una relació paternofilial efímera, Aftersun, on un pare i una filla es retroben després de molt de temps en un ressort de la costa turca abans de l’últim comiat. Georgia Oakley ens parlava a Blue Jean de l’experiència lesbiana durant el thatcherisme de finals dels vuitanta des del punt de vista d’una professora d’institut, qui es veia obligada a tenir una doble vida per tal de no posar en risc la seva feina. A Scrapper, on la mateixa Manning Walker fa de directora de fotografia, Charlotte Regan recupera l’essència d’Aftersun construint una entranyable dramedy que posa el focus en el naixement de la relació entre un pare absent i la seva filla preadolescent. Tant Wells, com Oakley i Regan presenten uns debuts cinematogràfics profundament interessants on tracten temes com la malaltia, la mort, les relacions humanes o l’alteritat, des d’una lleugeresa que es converteix en una arma de doble tall: a poc a poc ens travessen fins a desballestar-nos. Aparentment inofensives, aquestes peces s’instal·len dissimuladament en el nostre imaginari per acabar sacsejant-nos d’una manera subtil però fulminant.

• 

  Crítica

  Omplir els buits amb cremeta

  Agus Izquierdo

How to have sex segueix un periple similar: sota un rebombori de llums de neó, quantitats d’alcohol indigeribles i adolescents a tocar del coma etílic, roman un discurs personal encarnat pel personatge de Tara, a qui només cal mirar als ulls per entendre com l’està afectant el comportament de la gent que l’envolta i què està significant per a ella aquesta escapada. Tara, Skye i Em són tres companyes d’institut que aviat deixaran de compartir tant temps juntes: quan esbrinin les qualificacions que esperen amb certa angoixa sabran què els hi depara el futur en la seva tornada a casa. Però de moment l’important és el present: uns dies de desconnexió total on gaudir al màxim és l’objectiu principal, a més d’aconseguir que la Tara tingui la seva primera experiència sexual amb un noi. El tabú de la virginitat i la pressió de grup s’alien en una lluita contra la jove, que de cop i volta desapareix enmig de la festa, i l’endemà, quan tothom s’adona de la seva absència, ningú té ni idea d’amb qui pot haver passat la nit. L’escena de la conversa entre balcons, on el pla contra pla reforçat per un zoom deliberadament lent contraposa les amigues de la Tara amb el grup de joves britànics amb qui van compartir la nit, serveix com a detonant del canvi de to de la pel·lícula. El que fins ara podia semblar una versió centènnial de la controvertida Spring Breakers, esdevé un intens coming of age on les seqüències festives resulten repetitives, i es troba a faltar certa contundència en l’aproximació a la individualitat del personatge subjectiu, la Tara, a través de qui vivim l’experiència de l’abús i l’alienació.

El punt de partida que pren Manning Walker ens interpel·la, i d’aquesta manera ens introdueix fàcilment en la seva història, però no aconsegueix mantenir l’interès de manera regular per una falta d’aprofundiment en el relat més personal, esquitxant gairebé cada escena amb música tecno, ballarugues descompassades i jocs sexuals que freguen la humiliació. Un debut cinematogràfic correcte que no passarà a la història, però que ha sabut captivar el públic de totes les edats i també endur-se uns quants guardons rellevants, com el premi a Millor Pel·lícula dins la secció Un Certain Regard a Cannes, Millor Direcció Novell a la SEMINCI o tres reconeixements per a la interpretació als BIFA d’enguany.