Omplir els buits amb cremeta

Pocs dies abans de festes de Nadal em vaig trencar davant del mirall del lavabo, i durant hores no va aparèixer cap flotador de consol. L’esquinç va arribar sense avisar, però amb un detonant clar i reconeixble: feia poc que havia sortit del cine de veure Aftersun i, si bé la pel·lícula no em va provocar un efecte immediat, l’esgarrada va arribar amb delay i traint l’armistici emocional (una estabilitat il·lusòria) de la qual faig, massa sovint, bandera. De fet, aquesta és una calma aparent, que explota precisament perquè no he sabut gestionar la ruleta d’emocions, i l’Anna Punsoda em diagnosticaria molt justament una embussamenta lleu però crònica. Em recuperava del clatellot que em va propiciar Charlotte Wells quan em vaig capbussar en la lectura espinada de Poeta Chileno d’Alejandro Zambra. I així és com s’encadenen els traumes. Així és com un se sent viu i sacrifica la pau mental que deriva de la rutina i l’avorriment del dia a dia.

Diuen que les bones creacions són les que creixen dins teu després d’haver-les vist. Les que t’estrenyen el pit i et tiben per dins, com la proposta vacacional de Wells, on acompanyem un pare que segrega culpabilitat i que intenta passar uns dies plàcids en càmpings d’estiu amb colors saturats i una handycam que simbolitza la necessitat d’aquells records que voldríem conservar per sempre més, encara que sigui amb mala qualitat, amb colors sobreexposats i amb el pols irregular del camerògraf amateur. També és el cas de la novel·la de Zambra on, resumint massa, testimoniem com un padrastre improvisat (potser com la gran majoria de padrastres), genera un vincle amb el fillastre que marcarà a foc la seva vida. No entrarem en la qüestió de les noves masculinitats ni en les tuteles febles, perquè aleshores també hauríem de parlar de Pascal fent de babysitter per partida doble (A The Last of Us i també a The Mandalorian). El que m’ha semblat més fascinant d’aquests dos títols és com els narradors-autors semblen oblidar-se que estan ficcionant.

En un sentit metafísic, ni Aftersun ni la novel·la de Zambra són obres reveladores, sinó més aviat relats obscurs on acompanyem narradors impostors que fan veure (molt bé) que desconeixen la història que narren. Ni aporten llum, ni il·luminen, ni mostren amb excés, sinó que agafen una parcel·la de realitat i l’enregistren obviant tot el que queda fora. Persegueixen personatges al seu caprici, i els clausuren en parèntesis sense aïllar-los del seu passat i futur (però sí a nosaltres). No per tot això la virulència dramàtica és menys amarga i efectiva, perquè a l’espectador i al lector se li demana que completi la narració mitjançant la imaginació, la intuïció o la vivència pròpia. I com si es tractés d’un puzle, visionat i lectura esdevenen un exercici de reconstrucció: un estira-i-arronsa argumental on la trama no té cap pes ni poder. A través d’aquesta metodologia narrativa se’ns convida a conviure amb personatges que habiten un escenari que és secundari, amb records vagues i imatges desdibuixades, i obligant-nos a una especulació necessària i estimulant, a voltes divertida i d’altres, tràgica i destructiva.

En tot aquest procés creatiu s’identifica fàcilment la llibertat i el criteri explicatiu de Wells i de Zambra, que decideixen no només quina informació de les vides dels protagonistes s’exhibeix, sinó què s’hi omet i queda fora, intencionadament, perquè nosaltres puguem jugar a resseguir punts i triar l’aventura amb la nostra capacitat inventiva i la nostra experiència personal. I amb tot això, i també amb habilitat prodigiosa, generen un miratge que ens fa creure que allò que no es mostra existeix independentment de la ficció. Si mai heu fet el gest inútil i inconscient d’inclinar el cap davant un quadre o foto per veure si la profunditat de camp i l’escena s’amplien, com si fos una finestra, m’entendreu.

Malgrat la foscor, ni una ni l’altra són històries abruptes, sinó més aviat lluminoses, sensiblement clarividents i dotades amb la gràcia d’una humanitat creïble, tolerable i poc feixuga. Aftersun i Poeta Chileno, amb una narrativa dubitativa (i per això lúcida, lleugera i autoconscient) qüestionen, constantment, el qui està cuidant a qui. Són una reflexió de la memòria que planteja si els records, disposats de forma fragmentària i juganera, revelen o eclipsen. No sabem si aquests serveixen per tancar ferides o tapar forats; si cicatritzen o reparen. O si, en canvi, desfiguren i originen una fuga incontrolable que sabem que acabarà esclatant. Parafrasejant Pau Riba, el més gran valor de l’art és la seva inutilitat. En aquest cas, ni una ni l’altra busquen representativitat, ni moralina, ni anhelen hiperrealisme o versemblança. Busquen companyia, com els seus protagonistes, com els seus narradors, erràtics i vulnerables. Com nosaltres. I endinsant-nos-hi, cerquem el caliu d’algú que ens explica quelcom que nosaltres podríem o voldríem haver explicat i que, per tant, volem i necessitem escoltar.