Resistents al foc. Resistents al temps.

Fast food teatral? Ni parlar-ne! La jove companyia Ignífuga porta als Baixos22 del Tantarantana l’obra Fam Oculta, de l’holandès Peer Wittenbols, una reflexió sobre la vellesa i l’honestedat personal. Afanyeu-vos, hi seran fins al 2 de novembre.

No vaig veure l’anterior espectacle de l’Ignífuga, La norma de l’extinció, una versió pròpia del Platònov de Txèkhov, que va representar el seu debut al setembre, al Círcol Maldà. Per tant, no puc valorar-ne l’evolució, ni tinc cap punt de referència, però el segon muntatge de la jove companyia barcelonina -creada fa dos anys- no només no decep, sinó que passa amb nota els inicis de les formacions incipients. El teatre del carrer de les Flors (sempre m’ha semblat molt poètic, aquest nom, no trobeu?) els ha escollit per inaugurar la seva temporada, de la mà del també acabat d’incorporar Roberto Romei com a codirector artístic.

L’obra elegida és Fam Oculta, del poeta i dramaturg holandès Peer Wittenbols, àmpliament reconegut als Països Baixos però que gairebé mai ha vist estrenades les seves obres a casa nostra. Es tracta d’un text d’una forta càrrega poètica que ens parla dels darrers esforços de tres persones per viure segons els seus desitjos abans no sigui massa tard.

L’argument és, aparentment, simple: a casa de l’Helena i d’Ulenspiegel, ja vells, s’hi ha instal·lat el tedi i la monotonia. L’amor i la passió que abans estripava la jove parella s’ha convertit ara en repòs i companyonia. Però Helena necessita que el seu marit es relacioni amb ella com quan eren adolescents. Vol sentir-se encara jove i bella, però Ulenspigel tan sols vol descansar i passar els darrers dies tranquil·lament. A la llar arriba un altre ancià, Felip II, antic rival d’Ullenspiegel, que s’hi va enfrontar i això el convertí en un heroi nacional. El visitant vol un últim combat per recuperar l’heroïcitat perduda, però l’amfitrió s’hi nega; és massa vell. L’aparent força i decisió de Felip II enlluerna la insatisfeta esposa, que decideix canviar l’apatia del seu marit per la joventut d’esperit del seu contrincant. Aquesta aposta tindrà conseqüències irreversibles que no desvelarem.

Estem davant d’una obra densa de 85 minuts de durada que exigeix la permanent atenció de l’espectador. No s’hi val a badar, ni desconnectar un segon per reprendre el fil moments després. No estem davant d’una peça de consum ràpid, sinó de degustació lenta, ideal per assaborir-ne totes les textures. L’esforç, però, es veu compensat amb escreix. Les interpretacions dels actors, sobretot la del jove Aleix Melé, i la de David Teixidó, un contrincant a l’alçada, són esplèndides. Júlia Rodón defensa molt bé el seu paper com a impulsiva Helena, però hauria de corregir alguns errors de vocalització. Cap dels tres supera els vint-i-cinc anys, però no els calen perruques, ni maquillatges, ni moviments lents i tortuosos per encarnar i fer versemblants els tres avis. Als cinc minuts de començar l’espectacle t’oblides que fa dos dies tot just abandonaven l’adolescència.

Fam oculta, a més, ens reserva un altre magnífic regal: la sensual i captivadora veu de Gal Soler, un actor de llarg recorregut, inclòs el doblatge, que aquí fa de narrador. Assegut en un racó de l’escenari, i acompanyat d’uns lladrucs de fons, el veterà observa des de la distància el desenvolupament de la trama, fa les acotacions necessàries i interpel·la els personatges, si cal. Soler trenca la mitjana d’edat de l’Ignífuga, però amalgama molt bé amb la filosofia de la companyia: “Volem buscar la modernitat sense la necessitat de ser moderns. Volem que els espectadors puguin experimentar una vivència emocional i no només intel·lectual”. Objectiu aconseguit, doncs.

No m’agradaria acabar sense subratllar la bellíssima escenografia. Senzillesa i eficiència van de bracet. Això sí: algú em pot dir què coi hi pinta la figureta de l’ET damunt la taula?