I
Hi ha coses que ressonen molt lluny, incommensurables,
feliços incendis que mai ningú veurà,
en aquell lloc on l’alegria fa olor de diaris vells,
la pell llanuda de l’espasme
en aquell lloc on no queda ningú,
en aquell lloc que es va dessagnant
sobre les nostres testes,
la serp que sempre se t’enrosca al capdamunt del plor,
cares deshabitades pels seus inquilins,
en aquell lloc incomprensible
on no hi ha mort ni vida,
feliços incendis que mai ningú veurà
en la perfecta solitud
d’un mirall impossible.
II
Se’ns obren miralls d’ombra espessa
al palp de les mans, a la cara,
i enceten distàncies cegues
que no vam aprendre, ens desfan,
lentíssimament se’ns emporten
desficis enllà cap a l’ombra
tossuda que habita els racons,
on ens anem fent il·legibles
com llibres llençats fa molt temps
al fons d’una bassa podrida.
III
Els núvols de molts cels passaran en aquella hora
per la solitud extrema de la carn,
la qual, vessant-se i esquinçant-se per amor,
serà aleshores un mirall obert tot just per primer cop
on solament podrà mirar-s’hi,
indiferent a tot el que has viscut,
el teu depredador.
IV
El foc no és altra cosa
que el temps, que es fa visible i crema.
Si apartes amb la mà la cendra
veuràs la superfície llisa del mirall.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals