Independència vs bilingüisme

A propòsit de “l’affaire Amat”, propiciat per un irat article de l’escriptora barcelonina Nuria Amat (a qui dec entre altres coses la presentació generosa d’una novel·leta meva farà uns anys) i de les no menys airades respostes que el seu article ha propiciat, permetin-me sortir un moment del test on acostumo a tenir els peus (vegis l’estudi, difusió i defensa de les dones en el món cultural). Diran vostés que ficar-se en camises d’onze vares no és pràctica habitual en aquest ecosistema cultural nostre, on tothom té por de perdre la cadira i on succeeixen coses tan flagrants –i mai comentades- com per exemple que els mitjans gairebé no encarreguessin a cap dona articles de comiat en honor de l’editor brillant que fou Jaume Vallcorba.

Escric això des de la meva condició de modesta escriptora catalana en castellà, que va viure la infantesa a ciutats de parla no catalana i que així doncs va escollir el castellà com a llengua d’expressió literària. Parlo també des de la meva condició de traductora del català, en concret de la poesia completa de l’immens Gabriel Ferrater (que va publicar a Lumen la també escriptora en la llengua de Gracián Esther Tusquets); un poeta de qui vaig fer també una biografia, que justament va aparèixer en una col·lecció dirigida per Nuria Amat al costat de biografies de Baroja, Rulfo, Clarice Lispector, Pla o el mateix Foix, aquesta darrera signada pel mateix Vallcorba.

Penso sincerament que Amat ha estat més que desafortunada en el seu article Querido Orwell i es pot dir que hi discrepo en un 99%: no crec que hi hagi cap guerra contra els no independentistes, no crec que els grans escriptors ens hagin deixat de visitar –Vargas Llosa és un escriptor digne però no pas un gegant i Erri de Luca va ser fa poc al CCCB. No crec que cap guerra impedeixi a amics i familiars pensar com els doni la gana, etc. De la mateixa manera que crec que les respostes al seu estripat lament han estat viscerals en excés, algunes fins i tot innecessàriament lacerants.

Però no vull deixar passar l’oportunitat que aquesta acarnissada guerra de paraules m’ofereixen per afirmar que, a banda de posicionaments polítics ben respectables, aquí tothom ha pecat d’un defecte important: els arbres no els han deixat veure el bosc. Quin bosc, em diran? Doncs el de l’encara mal entès bilingüisme literari que impera a aquest país nostre (amb Estat o sense) i que, en lloc d’enriquir el nostre paisatge cultural i de l’ànima, sembla destinat a reduir les nostres capacitats. De la mateixa manera que el record encara viu de les dues Espanyes, culpa d’una Transició pèssimament feta, dóna alè al bipartidisme que tant ens perjudica, la falta de cintura en la qüestió de les dues llengües oficials a Catalunya ens ofega de mala manera.

Perquè ni Nuria Amat és pas una indocumentada que no sap que Barcelona no la va descobrir literàriament Cervantes, com sembla donar a entendre el company Galves (ans el contrari, és molt més llegida que la majoria i autora de llibres excel·lents, com ara Todos somos Kafka o La intimidad), ni lamentablement és l’única que pensa (amb Javier Cercas, format literàriament a Girona) que alguna cosa no rutlla en aquesta Catalunya nostra on, per regla general, els que escriuen en català i els que escriuen en castellà sembla que anem a dues aules diferents de la mateixa escola o, pitjor encara, a la mateixa aula però amb un vidre que ens separa per tal d’evitar contagis.

Per posar-los un exemple, ara que s’està celebrant la Setmana del Llibre en Català, trobo a faltar en la seva llarguíssima llista d’activitats alguna en què els que escrivim aquí en castellà parlem dels llibres dels nostres col·legues que ho fan en català, llibres que els ben asseguro alguns llegim amb aprofitament. Li regalo la idea a la meva estimada i infatigable Laura Borràs, que des de la ILC segur que recollirà el guant. I és que són molts anys de passejar-me per recitals i taules rodones, de tractar escriptors, traductors, periodistes i editors com per no saber el que rutlla i el que no.

Articles com aquest d’Amat, polèmiques com la que es va generar a Catalunya Ràdio amb l’amiga Cristina Peri Rossi com a protagonista i algunes altres com el Premi Nacional de Cultura atorgat pel CoNCA a Eduardo Mendoza, el que amaguen no és cap reluctància política sinó un profund malestar envers la gestió dels recursos culturals públics i dels poders culturals privats, un descontentament que em consta de prop que comparteixen gairebé tots els escriptors en llengua castellana que han nascut aquí o hi viuen, els quals veuen diàriament, lloables iniciatives al marge, com s’insisteix en dues Catalunyes culturals que no duen enlloc. Víctimes d’aquesta situació en som doncs tots, tant els uns com els altres.

Els que sense ser independentistes ens estimem més una Catalunya sense Wert i sense LOMCE que una Espanya tenallada per la més tancada obstinació anticatalana, no entenem com som tan rucs de no aprofitar el moment des de les altes, mitjanes i baixes instàncies de la cultura per endreçar el nostre personal armari cultural, on massa coses no són com hauria de ser. Perquè si en una cosa té tota la raó Amat en el seu incendiari article és en dir que Barcelona –i per extensió Catalunya- és provinciana. Però no pas per culpa de quatre caps quadrats, sinó per la connivència de tots els que formem part del seu ecosistema cultural i callem el que sí que s’hauria de publicar als quatre vents, encara que perillin algunes precàries cadires.

No és normal que en la complexitat del sector cultural, i encara més en un moment tan crític com aquest, on la cultura viu amenaçada de mort, les subvencions vagin per un costat i la difusió a la premsa generalista per un altre. Ni tampoc que hi hagi tan poc intercanvi editorial (i aquí em refereixo a les traduccions del català al castellà, que es poden comptar amb els dits d’una mà). De què li serveix a un escriptor català en català ser llegit a Austràlia o a Beijing si no el poden llegir a Saragossa? I a un escriptor català en castellà ser llegit a Buenos Aires si no el llegeixen a l’Empordà?

Que l’ACEC i l’AELC semblin dos mons, tot i compartir passadís a l’Ateneu, quan els seus membres són veïns de comarques i de barris, no beneficia a ningú. O sigui que deixem de tirar-nos els plats pel cap, posem fil a l’agulla de les coses importants (la igualtat de gènere en la cultura, la sana convivència del bilingüisme als espais de la cultura…) i deixem de donar la tabarra amb el 1714 (no sé vostès, però jo ja no puc més! Disculpa, estimat Toni Soler.)