Oriol Ponsatí-Murlà

Oriol Ponsatí-Murlà

Editor i Professor de Filosofia. Director de la Institució de les Lletres Catalanes

El cornut del jutge Llarena

En realitat, el drama del pobre Llarena és que està condemnat, d’ofici, a fer el ridícul. Faci el que faci.

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha dictat ordres de detenció europea i internacional contra tots els dirigents independentistes exiliats excepte Anna Gabriel. Per tant, es reobre el front de la causa per rebel·lió fora de les fronteres espanyoles, que Llarena va tancar en el seu moment en veure que la justícia belga posava traves a l’extradició de Puigdemont i la resta de consellers a Brussel·les. Oriol Ponsatí-Murlà analitza el cas i vaticina que Llarena ho té molt cru.

La fiscalia espanyola, efectivament presa per una crisi de nervis davant de la tranquil·litat amb què presumptes sediciosos es passegen per Bèlgica, Dinamarca, Suïssa i el Regne Unit, mentre a Espanya romanen a la presó quatre persones a qui s’imputen els mateixos delictes que als fugats, ha tornat a requerir a l’inefable jutge Llarena que activi l’euroordre de detenció contra Puigdemont i Serret, a veure si, amb Suïssa, aquesta vegada funciona. Però el Departament d’Assumptes Exteriors de la Confederació Helvètica ja ha anunciat que està al cas de la visita però no té cap intenció d’actuar en cap sentit perquè «la qüestió de Catalunya és un assumpte de política interna d’Espanya». Com es deuen estirar els bigotis, a can Dastis, quan llegeixen aquesta frase, que ells mateixos han pagat a preu d’or durant anys a les cancelleries europees i que ara els torna com un bumerang imprevist i indesitjable. És evident, doncs, que Llarena no reactivarà l’euroordre, perquè amb una vegada d’activar-la per desactivar-la tot seguit i fer el ridícul (Bèlgica) i de no arribar ni a activar-la i també fer el ridícul (Dinamarca), ja n’hi ha ben bé prou.

En realitat, el drama del pobre Llarena és que està condemnat, d’ofici, a fer el ridícul. Faci el que faci. Que és el que et passa quan et dediques a traficar amb delictes inexistents i has d’estar fent quadrar el cercle a totes hores. Hi pensava tot llegint un d’aquests tresors del pensament cristià que avui ja no interessa ni als capellans, que és l’Apologeticum de Tertul·lià (el lector que no tingui ganes de barallar-se amb el llatí lleuger d’aquest escriptor africà en trobarà una traducció, com sempre deliciosa, a càrrec de Miquel Dolç, a la Fundació Bernat Metge, 1960).

A Tertul·lià, que era cristià, li va tocar viure, especialment sota Septimi Sever, a cavall del segle II i III, una de les onades més cruents de persecucions contra els cristians. La seva obra constitueix un hàbil intent de demostrar per quins motius l’Imperi no els havia de témer en absolut. En un moment del seu llibre (II,6), Tertul·lià rememora uns fets que ell ja no va viure però que devien haver quedat ben gravats en la memòria col·lectiva dels cristians de la conca mediterrània. L’any 112, Plini el Jove, l’escriptor i polític romà, culminava la seva brillant carrera política exercint de governador a les províncies del Pont i de Bitínia, és a dir, les més septentrionals de l’actual Turquia. Una mica aclaparat per la quantitat de delacions que li arribaven contra cristians i que ell tenia l’obligació de tramitar, va escriure una carta a l’emperador de l’època, Trajà, preguntant-li què n’havia de fer, d’aquell bé de déu de denúncies. A Trajà, els cristians no li van fer mai ni fred ni calor. Si no es trobava amb algun babau com ara Ignasi, bisbe d’Antioquia, que es moria de ganes de morir màrtir i es pot dir que no li va deixar altra opció que convertir-lo en menja de feres, procurava cuidar-se d’altres problemes, que prou en tenia amb lo seu (lo seu, bàsicament, era fer la guerra per eixamplar les fronteres de l’imperi com no tornaria a fer cap altre emperador romà). La resposta de Trajà, doncs, va ser d’un pragmatisme admirable. I, alhora, d’una incoherència manifesta.

En un rescripte que es faria cèlebre, Trajà ve a respondre a Plini el Jove que deixi els cristians tranquils, és a dir, que no perdi gens de temps perseguint-los, que faci els ulls grossos davant de les denúncies que li arriben, especialment les anònimes, i que només condemni els cristians que s’obstinin a no retractar-se i es neguin a adorar els déus de l’imperi. Dit altrament, que només condemni, com aquell qui diu, els cristians que ho vulguin. Evocant aquest episodi històric, Tertul·lià retreu la inconsistència de l’argument de Trajà i li etziba: «Diu que no se’ls ha de perseguir, com si fossin innocents, i mana que se’ls castigui, com si fossin culpables. Si els condemnes, ¿per què no els persegueixes? I si no els persegueixes, ¿per què no els absols?».

La crítica de Tertul·lià a Trajà és tan pertinent que s’ha acabat consolidant com un exemple clàssic de sil·logisme dilemàtic. I com que això dels sil·logismes, les fal·làcies, els tollendo ponens i els tollendo tollens és enrevessat com una mala cosa, sovint aquests models d’argumentació es vinculen a una imatge que en faciliti la retenció mnemotècnica. La imatge que més sovint s’ha utilitzat per evocar aquesta forma específica de dilema és la de la cornamenta d’un brau. D’aquest dilema en diem «el cornut» perquè, tal com passa amb l’envestida de la fera, si intentes esquivar un dels dos corns, ets perforat inevitablement per l’altre. Si negues que calgui perseguir els cristians, només els pots absoldre. I si negues que calgui absoldre’ls, només els pots perseguir. El que no pots fer és una cosa i l’altra alhora, com pretenia Trajà, de tal manera que la conclusió (implícita) de l’argument de Tertul·lià (Trajà està actuant de manera incoherent) queda demostrada si s’afirma qualsevol dels extrems del dilema. Si l’haguéssim de formalitzar, l’argument quedaria resumit així:

—O els cristians són innocents o són culpables (p ˅ q)

—Si són innocents, Trajà actua incoherentment (p → r)

—Si són culpables, Trajà actua incoherentment (q → r)

—Per tant, Trajà actua incoherentment en qualsevol cas (r)

El lector ja veu on vull anar a parar. Sense saber-ho (fa realment de mal dir, a la vista dels seus escrits, què deu realment saber i no saber, el jutge Llarena), sa senyoria del Tribunal Suprem ens ha fornit un exemple ben actual de sil·logisme dilemàtic per posar en evidència la inconsistència de la seva argumentació judicial. A partir d’ara, podrem parlar del «cornut del jutge Llarena» per denunciar aquesta estranya forma d’argument en virtut del qual els nostres polítics a l’exili s’han de perseguir i no perseguir alhora. En funció d’on siguin i on vagin. En funció del vent que bufi, vaja.

Ja us podeu descarregar l’edició especial per als presos polítics que fem de la revista Núvol paper. Feu clic aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació