Valencià? No, gràcies

Llegisc Camins al sud (Germania, 2012) i em quede bocabadat. Sabia que la situació del català a comarques com el Baix Segura no estava per llançar coets, però mai m’esperava una conjuntura tan sagnant com la que es descriu en aquest compendi de sensacions i sentiments contradictoris. Anem a pams. Sembla com si en les pàgines d’aquest llibre s’hagueren donat cita Camus, Kafka i Pla. Del primer s’escola la indagació existencialista portada quasi a l’absurd. Del segon les mutacions rocambolesques que equiparen l’humà amb les variades faiçons que pren el bestiari. Del tercer, el regust de dietari, un gènere que requereix vocació i, de vegades, alguna cosa més que sang freda. I al bell mig d’aquesta cruïlla literària trobem un vagareig per les aules de secundària al sud del sud, si fa no fa una penitència per al jove escriptor i docent saguntí Sergi Durbà.

Per tot això, Camins al sud esdevé un passatemps literari agradós tot i que l’assumpte que es posa de manifest resulta colpidor perquè ens presenta una realitat poc afalagadora pel que fa a la normalització i el prestigi del català en el món de l’educació. Dit així, tot pot semblar massa surrealista però el cert és que Sergi Durbà s’ho sap ben fer per mantindre un equilibri emocional, invocar el toc humorístic i traçar una visió original al voltant d’una qüestió conflictiva: el caràcter optatiu del valencià contemplat en la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) que, ves per on, arriba enguany al seu trentè aniversari. Una llei que aquestes darreres setmanes ha suscitat moltes interpretacions i algun que altre balanç seriós, malgrat que és evident que trenta anys després de la seua posada en marxa no s’ha assolit la generalització efectiva del valencià en la societat, en part perquè la classe governant no l’ha desenvolupada o fins i tot l’ha incomplida, en part perquè es tracta d’un text descriptiu i parcial que deixa moltes escletxes a la intempèrie.

En aquesta ocasió, tanmateix, no ens aturarem en el cos global de la llei però sí en un dels passatges més polèmics, precisament la matèria que Sergi Durbà aborda al seu dietari. Volem fixar l’interès en eixes “excepcions” que protagonitzen l’article 24, capítol segon, on apareix esmentada obertament la possibilitat d’exempció de l’ensenyament del valencià a la qual poden adscriure’s els alumnes de les zones de predomini castellanoparlant acotades al posterior títol cinquè del text oficial. No només això: inclús l’obligatorietat d’aplicar el valencià a l’ensenyament en les zones de predomini valencianoparlant es fa miques quan la llei també permet l’exempció d’estudiar el valencià per qüestions de residència temporal. Fet i fet, exempts de l’assignatura de Valencià. Com qui es declara lliure d’un servei militar o un pagament. Un règim lingüístic que en certes comarques deixa índexs elevats d’aprenents que sol·liciten formalment aquesta opció.

Els interrogants entorn d’aquesta realitat es multipliquen. ¿No esdevenen catastròfiques les conseqüències que es deriven d’aquest model divisori? ¿No s’està generant un brou de cultiu que beneficia els sentiments de desarrelament i desafecció dins del nostre territori? ¿Hi ha esperança per al català en aquestes comarques? Hem volgut donar la veu als docents que cada dia baixen a la trinxera i porten endavant la seua escomesa en aules amb exempts de l’assignatura de Valencià. Professors de llengua i literatura en unes comarques, el Baix Segura i les Valls del Vinalopó, especialment complexes pel seu creixement urbanístic desmesurat. Cadascun d’ells hi diu la seua en base a la seua experiència. Uns són més optimistes que altres. Hi ha qui ha quedat més marcat. Fins i tot hi ha qui ha pres cartes en l’assumpte i ha denunciat a través de campanyes el cas de l’exempció. Siga com siga, els cinc participants en aquest article ens ajuden a fer-nos una idea acostada a la qüestió que ens ocupa.

Francesc Gascó al Vinalopó Mitjà

Francesc Gascó ha fet classe a Petrer (el Vinalopó Mitjà) durant un any i ja en porta cinc fent classe a Elda (el Vinalopó Mitjà). Es troba al capdavant de la xarxa cooperativa 1entretants, que ha denunciat reiteradament l’exempció del valencià. Oreto Doménech també ha participat en els arguments que es donen en aquesta conversa.

Quina era la xifra d’exempts a les classes on imparties l’assignatura de Valencià?

A  Petrer no hi ha exempts en tractar-se d’una zona valencianoparlant. A Elda, però, la cosa canvia. Durant l’ESO la xifra d’exempts és testimonial (1 o màxim 2 per grup). On realment s’incrementa és en 1r i 2n de batxillerat. L’any passat vam tenir-hi un 65% d’exempts en el batxillerat (1r i 2n). Enguany, en 2n de batxillerat tenim 7 alumnes que fan valencià i 83 que n’estan exempts!!! Cal remarcar que tots els alumnes han cursat prèviament valencià (i molts d’ells amb bones notes!). La qual cosa palesa la incongruència que suposa el fet que alumnes ben competents en valencià, abandonen la llengua per una escletxa de la llei.

L’exempció en batxillerat és perquè, en paraules dels propis alumnes, es lleven una assignatura i poden dedicar més hores d’estudi a les altres, podent així incrementar la nota global del curs i, sobretot, perquè es lleven un dels exàmens de selectivitat. El fet que les universitats valencianes hagen relegat la prova de valencià al tercer dia de les PAU els dos últims anys (enguany sembla que la faran el segon dia, per les protestes nostres a través d’1entretants) ha fet que enguany pujara espectacularment el nombre d’exempcions en batxillerat (que els últims anys teníem uns 25-30 alumnes que la cursaven en 2n de batxillerat) perquè, en paraules també dels alumnes, els de valencià acabaven quasi un dia més tard les proves que tots els altres, ja que el tercer dia és per a les optatives, que només les fan per pujar nota. El cas més gros són els arguments que ens va donar la Universitat per a posar la prova de valencià el segon dia i el tercer dia de la PAU. Recordem que la primera prova que fan els alumnes és castellà, després altres com filosofia, història…  i més d’un dia o dos després, valencià. Pensa en el missatge potentíssim, públic i flagrant de subordinació que envia la Universitat a la societat valenciana del present i del futur. L’argument de la Universitat és que no pot anar el primer dia perquè no tots els alumnes de la Comunitat Valenciana la cursen! O siga que, de facto, la Universitat justifica i, en certa manera, defensa l’exempció, la dimissió de la llengua oficial del nostre territori per raons gens relacionades amb motius pedagògics o didàctics. A més aquesta anomalia antipedagògica fa que la Universitat, tot admetent-la, obliga al gruix dels alumnes valencians que sí que l’estudien a fer la prova en segon o tercer lloc després de totes les matèries “importants”.

Com t’ho feies en una classe amb exempts?

En el cas del nostre institut, a l’ESO no suposen un problema atès que n’hi ha com a molt un o dos per classe (el normal és que n’hi haja un o cap). En primer i segon de batxillerat la cosa canvia, perquè romanen a classe i no solen donar massa problemes, tot i que suposen un entrebanc afegit a la tasca docent. En segon de batxillerat, normalment han posat l’hora de valencià a primera o darrera hora del matí, amb la qual cosa o bé els alumnes no vénen o se’n van, cosa que també fa, indiscutiblement, un efecte crida a l’hora de deixar-se l’assignatura. Enguany, però, hi ha un dia que tenen valencià al mig de l’horari i tots els exempts se’n van a la biblioteca on una de les professores de valencià en té cura mentre ells fan deures o estudien… En el cas del nostre institut el tema no és molt problemàtic, però em consta que a institut de Torrevella o d’altres indrets la situació és més difícil, ja que a l’ESO hi ha molts exempts i amb els problemes de fracàs escolar i d’alumnes disruptius, encara que molts professors de valencià intenten fer-los classe, com que els alumnes pensen que no seran avaluats, tot és pura quimera. El “truc” de mantenir aquesta situació és que, segons la Conselleria, l’exempció no està assegurada fins que no ve aprovada pràcticament a final de curs. Per això, “teòricament” els alumnes haurien d’assistir a classe i fer els exàmens per si de cas no els l’aproven. Tanmateix els alumnes no vénen o no fan res a classe, i les famílies no n’estan preocupades i fan cua davant dels instituts o de la Conselleria preguntant-se o preguntant-nos si els vindrà aprovada o no. I per què? Perquè sempre ve aprovada, sistemàticament. Es pot demostrar com alumnes amb Excel•lents o fins i tot amb premi extraordinari de Matrícula d’Honor al Batxillerat han estat exempts en batxillerat de l’assignatura. Només revisant això ja es veu que el criteri únic que s’usa a donar l’exempció és que la demanen i els papers estiguen correctes. Cap altre criteri relacionat amb l’aprenentatge o amb l’ensenyament està darrere d’aquesta mesura injusta, discriminadora, que fomenta la ignorància, que és antipedagògica i un greuge comparatiu respecte a tots els alumnes que sí que la cursen, a més d’un greu i violent atac a l’ecosistema sociolingüístic del valencià.

Quines conseqüències creus que té l’exempció?

La principal conseqüència és la consideració del valencià com una “llengua de segona” de la qual se’n pot prescindir quan un vol. No ajuda gens a desfer els prejudicis una situació com aquesta. És molt paradoxal que un alumne d’una zona castellanoparlant no es puga fer exempt d’anglès o francès i sí que puga fer-se’n de valencià, que és la llengua d’ací. És una mostra ben palesa de l’anormalitat que viu la nostra llengua en el seu territori.

Si des del principi el valencià hagués estat una assignatura obligatòria com qualsevol altra, ara ja no hi hauria problemes d’aquesta mena. Però no es va ser prou valent per a fer el que calia (o no hi havia l’interès polític necessari) i així estem ara.

Ara podem fer coses si ens ajuden als mestres i professors de valencià. L’ideal seria que ara la Conselleria justificara l’eliminació d’aquesta mesura, i que de fet l’eliminara, al•legant que com que ara exigirà la capacitació en Valencià i en Anglès perquè vol posar en marxa un sistema d’Educació trilingüe aquesta mesura ja no té sentit. No passaria res si ho fera: seria bo per a tots. Després, la responsabilitat de la Universitat en tot aquest assumpte és diàfana. No poden fer com si no anara amb ells. Els rectors de les diferents Universitats ho haurien d’enfrontar açò com un repte personal i com una qüestió de dignitat moral acadèmica. Només que la Universitat valorara a l’hora d’accedir a les carreres el fet de cursar l’assignatura en batxillerat, les exempcions baixarien radicalment. Només que cursar l’assignatura al batxillerat fóra un avantatge amb crèdits o amb punts en la nota d’accés m’atrevisc a dir que quasi seria la solució al problema encara que la Conselleria seguira donant les exempcions. Per què no ho fan? És incomprensible que el temple del saber, la Universitat, tanque els ulls en aquest tema i és vergonyós que des de dins no es produïsca un moviment de pressió cap als rectors perquè s’actue al costat dels professors de valencià, els seus llicenciats en Filologia Catalana que ells han format i que es veuen obligats a fer de “guarderia” en molts pobles i ciutats valencians, com explica Sergi Durbà a “Camins al sud” (Ed. Germania). Per últim, l’AVL, no m’explique com no fa un comunicat respecte a la negativitat d’aquesta mesura, això com a mínim. I, per descomptat, hauria d’encetar un diàleg amb la Consellera per tal d’eliminar aquest càncer de l’exempció. Perquè l’exempció no és només llevar-se una assignatura de damunt o un examen, l’exempció és un càncer i la seua metàstasi és la baixa autoestima dels valencians respecte a la seua llengua pròpia. És un càncer que fa mal a tot el cos del malalt.

Nosaltres com a professors fem el que podem. Procurem treballar molt amb els alumnes el tema dels prejudicis lingüístics, treballem molt l’oral, tant com podem, perquè volem fer parlants, intentem que tinguen un contacte positiu amb nosaltres i la nostra assignatura, intentem avaluar-los tenint en compte el context i les mancances que presenten per l’escassa formació que han tingut a l’escola i el nul contacte que tenen al carrer (si hagueren volgut millorar la situació de veritat i l’exempció haguera sigut una mesura transitòria per facilitar l’accés a la matèria, hagueren fet també currículums diferenciats atenent al context que amb el temps s’hagueren anat igualant, cosa que no han fet mai!). Després, com a professors implicats, hem fet la campanya encara oberta des d’1entretants de la qual després et parle, sense resposta ni interés per part de cap mitjà de comunicació, ni universitat valenciana, ni l’AVL.

Hi ha esperança per a la llengua en les comarques del sud?

Jo crec fermament que sí. Tinc alumnes de 2n de batxillerat i de l’ESO que han acabat parlant valencià perfectament i alguns estimant veritablement la nostra llengua. Fins i tot unes alumnes meues de l’any passat van fer una classe de valencià a alumnes de 1r d’ESO de l’institut, castellanoparlants d’origen com elles. La seva experiència s’explica en aquest blog.

L’escrit és seu, i demostra com s’ho van passar de bé i l’exemple tan bo que van donar. Tots els anys em trobe amb xiquets i xiquetes excepcionals que no fan problema de la llengua, que l’estudien, que l’aprecien i que se la fan seua. Per això crec que la llengua té futur a Alacant, a Elx, on siga, si s’hi fan bé les coses. És clar que la cosa hi aniria molt millor si ens ajudaren una miqueta, algunes de les institucions que hem esmentat, o els mitjans de comunicació, com fas tu ara. I segur que si anara millor, les circumstàncies socials també millorarien. Ara la Conselleria ho té ideal per fer una política que s’adiga amb la promesa del requisit lingüístic, per exemple. Malgrat tot, som optimistes perquè el dia a dia ens ho demostra.

Com resumiries la teua experiència docent al sud?

La trobe molt positiva. Dura i desagradable moltes vegades, però també molt engrescadora i emotiva la major part del temps. Amb el nostre exemple docent diari podem fer molt per trencar tòpics i motlles. Sempre has d’estar preparat per a lluitar contra la intolerància, però si no cedeixes, et respecten i t’accepten. És molt important l’exemple que dónes.

Parla’m d’1entretants. Sembla que heu denunciat l’exempció. Com va el procés?

Junt amb la companya Mercè Durà, ens vam encarregar de fer una campanya de denúncia del problema de l’exempció que ens va dur a emetre un comunicat final, que es pot llegir íntegrament aquí.

Com pots veure llegint-lo, donem totes les explicacions sobre el cas i possibles solucions i també afegim les solucions proposades en les preguntes que t’hem respost abans.Vam enviar-lo a un munt de diaris, revistes, partits i sindicats i ningú no ens en va dir res. També vam enviar una carta als departaments de Filologia Catalana de la UJI, UV, MH i UA i vam rebre-hi la callada per resposta. L’única persona que ens en va dir alguna cosa va ser el coordinador de les proves de la PAU de València. La resta, ni prunes. Fins i tot se’ns va arribar a insinuar que, si movíem el tema de les exempcions, encara empitjoraríem la situació. L’apocalipsi lingüística més o menys…

En fi, tot plegat bastant trist. Però nosaltres pensem que posar damunt la taula aquest tema i fer-lo evident no és cap mal i que, en realitat, estem contribuint amb això a construir una situació sociolingüística millor, si més no, més valenta i digna. Gràcies per preguntar-nos.

Sergi Durbà, de Torrevella a Oriola

Hem conversat també amb Sergi Durbà, que ha fet classe a Torrevella i Oriola (el Baix Segura) durant els cursos 2006-2007 i 2007-2008 respectivament. Arran d’aquesta experiència, ha publicat Camins al sud, dietari que tracta la qüestió de l’ensenyament a les aules amb exempts.

Quina era la xifra d’exempts a les classes on imparties l’assignatura de Valencià?

En el cas de Torrevella, si no recorde malament, tenia cinc grups: un primer, tres segons i un tercer de l’ESO. A primer no impartia Valencià sinó Taller de Dramatització i Teatre, que forma part, o en formava, de les optatives que s’imparteixen en valencià. Crec que en aquell grup de teatre, de deu o dotze alumnes, eren tots exempts, però no vaig tindre massa problemes. A segon, en canvi, tenia un poquet de tot. Tenia un grup sencer matriculat en l’assignatura de Valencià, un altre de més de vint en el qual eren tots exempts. I, per últim, tenia un grup també de més de vint on estaven tots barrejats, és a dir, alumnes que tenien valencià i alumnes que eren exempts. Pel que fa a tercer, ho recorde perfectament perquè és on pitjor ho vaig passar. Tenia exactament vint-i-quatre alumnes on només quatre estaven matriculats de Valencià. La resta eren exempts. Molt apassionant, com et pots figurar.

A Oriola s’ho muntaven diferent. No barrejaven, és a dir, o feien grups sencers de valencià o grups sencers d’exempts. Que jo recorde, tenia un grup de 1r de l’ESO tot d’exempts, al voltant de vint-i-cinc. La resta eren grups reduïts de 3r i 4t que tenien valencià i dos grups de 1r de Batxillerat de més de vint alumnes que també el cursaven. Com a dada curiosa, et diré que només quatre o cinc alumnes dels grups de 1r de Batxillerat que tenien Valencià, feren aquesta assignatura a 2n. I, en conjunt, estem parlant de gairebé cinquanta alumnes.

Com t’ho feies en una classe amb exempts?

A Torrevella fou un show, de fet, el xoc va ser tan brutal que vaig escriure el llibre i tot. El recomane fervorosament, sobretot per a qui vaja per aquelles terres a fer classe i es trobe amb el panorama de l’exempció de valencià. Una mena de teràpia de xoc, el llibre, vaja que sí. Recorde especialment una frase que em digué un sindicalista quan li vaig demanar informació sobre el cas: “Ufff, posa’t a llegir el diari i au!” En un principi, em vaig tirar les mans al cap, però es que en realitat poca cosa més podia fer, a banda clar de controlar les actituds més insurrectes dels alumnes, que havien de romandre a classe obligatòriament i no se’n podien anar. Tot una mentida, absolutament tot.

Quines conseqüències creus que té l’exempció?

La conseqüència més directa i, per descomptat, més negativa és que molts alumnes deixen d’estudiar una llengua que és pròpia i oficial d’un territori com el nostre, el País Valencià. La qüestió és d’una pobresa cultural enorme, diu molt poc de qui ho permet, que bàsicament són els nostres governants, la Conselleria d’Educació, més aviat. És molt sagnant, en definitiva. Fixa’t si ho és que fa poc, en unes jornades a les quals vaig assistir per a commemorar el 30è aniversari de la LUEV, una persona del públic que pareixia molt ben informada va donar una xifra inquietant que fins i tot va fer tremolar, entre d’altres distingits, a Ciprià Ciscar, exconseller de cultura pel PSPV i present a les jornades com a conferenciant. La xifra d’exempts que va donar fou de 12.000, actualment, en el curs 2013-2014. Què et pareix? És trist o no? A més a més, els problemes no acaben amb això. Una altra conseqüència és que quan passen els anys molts dels que no han estudiat valencià a primària, secundària i batxillerat necessiten el títol de nivell mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià per a accedir a un concurs-oposició, per exemple. Doncs bé, arribat el moment, molts se’n penedeixen de no haver-lo estudiat abans. I, el que és pitjor, alguns altres culpen la llengua, amb tot el que això comporta. Ho consideren una imposició i tiren foc contra el valencià. Amb tals actituds, evidentment, és fa difícil aprovar un examen com el del Mitjà. I al remat, qui ho paga tot és la llengua i els seus parlants potencials, que no tenen culpa de res. Jo estic fart que alguna gent només associe el valencià a un examen. Perquè és patètic i molt negatiu per al futur de la llengua. Una llengua, encara que parega una obvietat, no és un examen. Forma part de la identitat col·lectiva d’un poble, és la manera que un té d’estar instal·lat al món.

Hi ha esperança per a la llengua en les comarques del sud?

Uf!, no ho sé. De moment, alguns ja fem prou a mantindre-la viva en les comarques del nord.

Com resumiries la teua experiència docent al sud?

Cada vegada millor. Si ho mire en perspectiva, em va servir moltíssim. Et riuràs, però després d’allò vaig aprovar les oposicions amb una nota altíssima, la més alta que he tret mai en un examen. També he escrit un llibre, que no és poca cosa. I sobretot, sobretot, m’ha ajudat a posar unes bigues fortes en la meua tasca docent. Crec que ara m’ho prenc tot d’una altra manera, amb més tacte, amb més realisme, amb més destresa i experiència. Crec que el sud va contribuir a totes aquestes coses.

Daniel Galvany al Baix Vinalopó 

Daniel Galvany ha fet classes a Oriola, Albatera i San Fulgencio (el Baix Segura) des de l’any 2006 fins al 2009. Actualment fa classes a Asp (el Vinalopó Mitjà). És regidor d’Esquerra Republicana a Crevillent (el Baix Vinalopó).

Quina era la xifra d’exempts a les classes on imparties l’assignatura de Valencià?

Tant a Albatera com a San Fulgencio no hi havia exempció. A San Fulgencio cal tenir en compte que un percentatge molt elevat són d’origen anglés, és a dir,  no tenien massa prejudicis en relació a la llengua. Recorde que a l’aula, els hi posava prou Els Pets i cantaven les cançons, treballàvem les lletres…

A Albatera, tampoc no m’hi vaig trobar amb cap persona exempta de l’assignatura. Tant a San Fulgencio com a Albatera, la directiva era conscient que fer les classes de l’assignatura de Valencià era positiu en tots els aspectes: podien traure el mitjà per poder treballar en l’administració, formaven l’alumnat en una llengua oficial i, en certa manera, evitaven conflictes a l’aula. Ja saps, una persona exempta en una aula és un problema. I si en són deu són deu problemes… Eren pràctics, vaja.

A Oriola sí que vaig tenir algunes aules en les quals hi havia exempts. El cas és que no em van suposar un problema greu. Personalment vaig optar per reforçar molt els alumnes que feien l’assignatura de Valencià per tal que si algun alumne molestava, els mateixos alumnes defensaren el seu dret a fer l’assignatura.

Actualment treballe a Asp. Si la memòria no em falla, crec que tinc zero exempts…

Com t’ho feies en una classe amb exempts?

Quan he tingut exempts, el tractament ha estat el mateix. Tenia clar que si feia un tractament diferenciat, ho tindria molt magre. De totes maneres, l’estratègia era parlar de la importància i de la utilitat de la nostra llengua, de les seues eixides laborals -hi posava exemples de gent que marxava a Barcelona a treballar-  a banda que reforçava -i reforce encara!- aquells que estudiaven l’assignatura amb la intenció que l’alumnat defensara el seu dret a poder estudiar l’assignatura…

Quines conseqüències creus que té l’exempció? 

Si vols que et diga la veritat, l’exempció és el símptoma -o uns dels símptomes- d’un país malparit, d’un país fet a mitges. Si a algú perjudica l’exempció és a nosaltres. I quan dic nosaltres faig referència a tot el País Valencià. Per a mi l’exempció és un caramel enverinat per a aquell que el pren i després el tasta. És el més còmode però té unes conseqüències nefastes tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Individual perquè ell mateix s’exclou del sistema – per dir-ho d’alguna manera- i quan s’exclou ell, ho fa d’una col·lectivitat. Un model educatiu valencià ha de ser inclusiu si volem un País Valencià cohesionat. La indefinició, en este cas, ens porta a la fragmentació i això és un problema important. Educació i societat han d’anar unides si volem un futur on prioritzem la igualtat d’oportunitats.

Hi ha esperança per a la llengua en les comarques del sud?

L’esperança s’ha de concretar en utilitat, és a dir, en lleis. La llengua del país és el valencià? Si la resposta és afirmativa, no podem continuar amb les ambigüitats. L’esperança s’ha de treballar amb educació però també legislant. Si en el seu moment haguérem plantejat un model educatiu valencià, ara -segurament- no estaríem parlant d’estes coses perquè la nostra llengua a hores d’ara seria ÚTIL.

Com resumiries la teua experiència docent al sud?

Un aprenentatge molt important. Et puc comentar que en els dos instituts que millor he treballat ha estat a Gràcia i a Albatera. I l’institut on més vaig aprendre i el més difícil alhora va ser a Barcelona. Un profe quan entra a un aula ha de fer una cosa que, al meu entendre, és bàsica: conéixer els seus alumnes i la seua realitat. Senzill, veritat? A partir d’aquí tot és més fàcil.

Paco Galiano al Baix Segura 

Paco Galiano ha fet classes a Oriola, capital del Baix Segura, durant una substitució de tres mesos l’any 2004, un curs complet a Almoradí l’any 2005 i un altre a Torrevella l’any 2012.

Quina era la xifra d’exempts a les classes on imparties l’assignatura de Valencià?

Més o menys, la meitat d’alumnes del curs eren exempts. Actualment, a molts pobles del Baix Segura l’exempció s’està reduint i ja és menys de la meitat.

Com t’ho feies en una classe amb exempts?

Hi ha dues maneres de fer classe de valencià, allà pel sud. Depén de la pressió del departament de valencià i de les decisions dels consells escolars i inspeccció educativa. L’una és amb els exempts a l’aula de valencià, cosa que com pots imaginar altera la marxa de la classe normal; i l’altra és amb els exempts en una altra aula on són atesos per un altre company o companys  de valencià en una hora que podríem anomenar “d’atenció educativa”. És a dir, l’alumnat està treballant unes altres assignatures o se’ls dóna, si es deixen, algunes nocions de valencià. L’autoritat moral  i acadèmica del professor de valencià davant un alumnat al qual no ha de qualificar és quasi nul·la.

Quines conseqüències creus que té l’exempció?

La més important és que perjudica la igualtat d’oportunitats de l’alumne, que en definitiva és la raó de ser de l’escola. Se li informa que té “dret” a l’exempció com si tinguera dret a no fer matemàtiques! Efectivament, si desconeix la llengua està en desavantatge respecte de la resta d’alumnes del nostre sistema educatiu i del mercat laboral catalanoparlant. Tothom sap que el català és una llengua de prestigi acadèmic i amb una quota de mercat creixent en el món laboral. A més a més, se li tanca la visió del coneixement i estima del país complet, se li pot falsejar la realitat  i manipular més facilment.

Una altra conseqüència és que socialment impedeix vertebrar el país  i cohesionar la societat, de manera que hi hauria una majoria de ciutadans bilingües i una minoria de monolingües.

Hi ha esperança per a la llengua en les comarques del sud?

L’any passat vaig tenir l’alegria de conéixer una alumna de Filologia Catalana de Torrevella que vingué al centre a fer unes xerrades als alumnes per a fomentar la matrícula en valencià entre els seus conciutadans. L’exempció s’està reduint paulatinament, en alguns pobles més menuts és minoritària. Crec que el relleu generacional en el Baix Segura acabarà amb els prejudicis sobre llengües i ho farà per la via del pragmatisme. La situació ha millorat, jo acostume a dir que no se li poden posar portes al camp i que el valencià és futur, progrés i element d’ascens social. En definitiva suma i no resta. Ara bé, cal voluntat política decidida per a eliminar l’exempció de la LUEV o d’una futura llei valenciana de política lingüística. I això ens implica a tots els valencians i valencianes.

Com resumiries la teua experiència docent al sud?

No és fàcil ni ens la faciliten.Tot el professorat de valencià prové d’altres comarques i tenint en compte que la Generalitat no fa res per promoure el valencià – ha eliminat les campanyes d’informació i promoció de la matrícula en valencià- ni cap suport específic, et trobes aïllat, fas la guera pel teu compte. Estem guanyant la batalla ideològica, quan coneixes, i et coneixen,  l’alumnat i la gent d’allà s’esvaeixen les desconfiances. Ara cal guanyar la batalla política i fer les coses com cal.

Neus González al Baix Segura

 Neus González ha fet classes a Cox (el Baix Segura) durant el curs 2008-2009.

Quina era la xifra d’exempts a les classes on imparties l’assignatura de Valencià?

A la meua classe no comptava amb molts alumnes que hagueren demanat l’exempció, ja que eren prou petits: 1r, 2n i 3r de l’ESO. Als cursos de 4t i Batxillerat sí que hi havia alumnes que l’havien demanada però tan sols podríem dir que uns vint.

Com t’ho feies en una classe amb exempts?

A les classes amb exempts es treballa de la mateixa manera que a l’aula normal, el que passa és que és una mica més difícil i molest ja que els tens a l’aula i la majoria no vol treballar i es dedica a emprenyar. De tota manera, jo els venia la moto que com l’exempció arribava a maig, si no recorde malament, havien d’estudiar igual per si de cas no els arribava.

Quines conseqüències creus que té l’exempció?

Això seria una bona pregunta amb una llarga explicació. Jo pense que des de la LUEV, fa ara trenta anys, va ser una errada enorme. Aquesta llei ha fomentat aquest rebuig envers la llengua, sobretot a les comarques del Baix Segura. I no és culpa dels xiquets, açò ve més de lluny. Després, amb el pas del temps, ara que sóc correctora a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià , me n’adone que ve gent a examinar-se del mitjà i és llastimós veure que no saben utilizar la llengua ni tan sols per a fer-se entendre de manera general.

Hi ha esperança per a la llengua en les comarques del sud?

Esperança? Diuen que mai es perd, no? Jo ben bé no sé què contestar-te però et puc assegurar que fer classe de valencià al sud, a les comarques del Baix Segura, és molt dur per a nosaltres, professors i profesores de valencià que, a més de lluitar cada dia amb els alumnes perquè callen i presten atenció, no tens el suport ni tan sols de les directives dels centres docents. El rebuig per la llengua fa que, moltes vegades, es convertisca en un rebuig personal i anar a treballar cada dia amb aquest panorama deprimeix tothom.

Com resumiries la teua experiència docent al sud?

Jo vaig tindre una experiència nefasta, com ja hauràs vist. Jo era cap de departament ja que vaig ser la primera interina que vaig arribar. El centre no tenia cap persona definitiva així que em va tocar. Des del principi, només arribar i parlar en valencià, ja notes el rebuig inicial per part de la directiva. Un rebuig que es fa més gran a mesura que passa el temps i que, com és normal, comencen a sorgir problemes amb l’alumnat ja que, segons pares i mares, mestres de l’escola…el seu nivell de valencià “era bajo porque no nos mandan una maestra de valenciano y yo, que soy de inglés, hago lo que puedo…”. Que el nivell que es dóna a l’institut és massa alt, que fera el favor de baixar-lo fins al punt de posar-los quadernets per a nouvinguts… un autèntic desastre!!! Queixes i més queixes, problemes i  més problemes…

Hi podríem afegir aquell que vaig tindre amb el vicerector. Jo, com a docent més jove del centre, havia de ser la secretària de la COCOPE. Les actes ni parlar-ne de fer-les en valencià! En tot cas, en bilingüe! Perdoneu? Està retolat el centre en bilingüe? Així mil problemes que vas suportant i mossegan-te la llengua per no fer-te mala sang…una pobra interina a Cox, a 230 quilòmetres de sa casa, sola…

Pense que ja no demanaria mai tornar al mateix centre! Les coses serien diferents. No perquè ells hagen canviat, no, perquè ara sí que no em mossegaria la llengua.