Quan la realitat supera la ficció

18.02.2016

De vegades la realitat supera la ficció. Aquesta frase s’adequa perfectament a la sensació que tenim quan s’acaba la pel·lícula Spotlight i quan llegim el llibre Li deien pare (Editorial Pòrtic, 2016), de Carles Porta, obres d’estrena que tracten el tema dels abusos sexuals i que, de pas, són una lliçó de periodisme decent.  

Escena de la pel·lícula Spotlight (2015)

Escena de la pel·lícula Spotlight (2015)

Degut a casos de mal tractament d’informació, últimament trobem bastants articles reivindicant la necessitat d’una bona praxis periodística. Alguns dels temes que toquen aquestes peces són l’ètica dels periodistes, la privacitat de les fonts o el problema de la immediatesa del periodisme digital, entre d’altres. En podem llegir a Vilaweb, Crític, el Diari Ara o a Núvol mateix. El debat que presenten és necessari per avançar i denota que hi ha certes dinàmiques que han de canviar.

Tot i així, aquest mes no és tan catastròfic pel periodisme com podria semblar. Almenys, no dins del món cultural. El 29 de gener es va estrenar a les nostres pantalles la pel·lícula Spotlight i aquest febrer l’Editorial Pòrtic ha publicat el llibre Li deien pare, de Carles Porta. Diuen que de vegades la realitat supera la ficció, i justament ara, que Catalunya es consterna davant del cas del pederasta dels Maristes, la casualitat ha volgut que aquestes dues obres tractin el tema d’abusos sexuals a menors.

Spotlight mostra la feina d’una unitat de recerca del diari The Boston Globe que investiga el cas d’uns capellans acusats d’abusar sexualment de menors. Aquesta pel·lícula fuig d’imatges sensibles i basa la seva emoció en l’àmplia investigació que tiren endavant quatre periodistes. Al seu davant tenen un rival difícil: l’Església catòlica. Per treballar el cas a fons, els periodistes han d’analitzar arxius, entrevistar víctimes, contrastar testimonis i enfrontar-se no només a l’hermetisme de l’Església, sinó també al silenci de la gent que li és còmplice. No és feina fàcil.

La pel·lícula pot provocar reflexions com la que firma Pere Cardús a Vilaweb, sobre la importància de la independència dels periodistes, sobretot perquè és un film basat en fets reals. La unitat de recerca Spotlight del The Boston Globe no només existeix sinó que és la més antiga dels Estats Units, i va desemmascarar l’escàndol dels abusos sexuals que l’Església Catòlica de Massachusetts havia intentat ocultar. Gràcies a aquest descobriment, el 2003 The Boston Globe va guanyar el Premi Pulitzer al servei públic. El premi va ser atorgat “Per la seva cobertura coratjosa i comprensiva d’abusos sexuals per part de capellans, un esforç que va perforar secrets, va agitar reaccions nacionals i internacionals i va produir canvis a l’Església Catòlica Romana”, tal com podem llegir a la web dels Premis Pulitzer del 2003.

Si bé Spotlight mostra els periodistes com a protagonistes, al llibre de Carles Porta, Li deien pare, el periodista no existeix. No existeix perquè n’és l’autor. “Aquest text que llegireu és totalment real, de la primera lletra a l’última”, podem llegir a la nota de l’escriptor, Carles Porta, que a part d’escriure i ser periodista també ha dirigit la pel·lícula Segon Origen (2015). En aquest llibre, subtitulat Quan l’horror es disfressa d’amor i família, Porta retrata la detenció de David Donet, que el 2015 va ser condemnat a cinquanta-un anys de presó per, entre altres delictes contra menors, abusar sexualment de sis nens durant disset anys. Com? Fent-se càrrec d’una casa d’acollida d’infants i convertint-se en el que els nens anomenaven pare.

Carles Porta és l'autor de "Li deien pare" (Editorial Pòrtic, 2016)

Carles Porta és l’autor de “Li deien pare” (Editorial Pòrtic, 2016)

Li deien pare, V Premi Godó de Reporterisme i Assaig Periodístic 2015, no destaca per la qualitat de la seva prosa, però sí per com Porta ha retratat els personatges implicats en el cas. L’escriptor i periodista ha dividit el llibre en quatre parts: la versió del policia, la del pederasta, la del nen víctima principal i la de l’especialista que, els últims anys, feia el seguiment de l’acollida. Cada secció està escrita des del punt de vista del seu protagonista i intentant ser fidel a la seva realitat, fins al punt que l’apartat de la víctima està escrit en castellà, perquè el noi en qüestió utilitza aquest idioma. Un llibre directe que sorprèn, sobretot, per la concepció que els nens tenen del pederasta, a qui s’estimen i respecten.

Spotlight i Li deien pare surten a la llum ara, en un moment en què la proximitat del tema tractat pot ser angoixant a l’hora de mirar la pel·lícula o llegir el llibre. Malgrat això, són dues obres que ajuden a reivindicar la necessitat d’un bon periodisme, d’un periodisme que retrata la realitat de la manera més àmplia possible, que no busca excuses i que evita trampes, però sobretot, que s’esforça i dedica temps a l’ofici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. També caldria una reflexió al voltant de Twitter i el periodisme de la immediatesa.

    El tard vespre del dissabte 13 de febrer alguns mitjans de comunicació difonien a través de Twitter la malaurada mort de Muriel Casals. La notícia del tràgic desenllaç no provenia de l’entorn familiar ni de l’hospital sinó d’un parell de tuits, un d’Agustí Colomines (@agusticolomines), professor de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, i l’altre de Jordi Sànchez (@jordisanchezp), president de l’Assemblea Nacional Catalana. Els mitjans conferien doncs la confirmació i el rigor periodístic de la notícia a una font no oficial.

    Òbviament, una riuada de mostres de condol va inundar la xarxa. Provenien de totes les esferes, des d’entitats culturals fins a personatges rellevants de l’àmbit polític i cultural català. El problema era que el decés encara no s’havia produït i que Muriel restava en coma profund, per ser més curosos <>. Així ho alertava una piulada del convergent Jordi Turull (@jorditurull), president del grup parlamentari de Junts pel Sí (@JuntsPelSi).

    Què van fer aleshores els mitjans? Bàsicament esborrar els tuits a corre-cuita. Alguns com el Canal 3/24 (@324cat) va demanar disculpes per no haver esperat al comunicat oficial i informava que eliminava la notícia i restava a l’espera per respecte a la família. D’altres van matisar la informació, sense més.

    I el silenci es fa fer a la xarxa. Aquesta mala gestió comunicativa convida a reflexionar sobre el periodisme de la immediatesa, sobre Twitter i sobre el ‘clic’ fàcil.

    L’entorn digital ens ofereix un enorme ventall de possibilitats informatives. L’accés a la informació s’ha democratitzat i la irrupció de les xarxes socials han trencat la unidireccionalitat de la informació. L’usuari no només consumeix continguts sinó que els genera en forma d’opinió, queixa, reivindicació, debat, etc. Però una cosa és ser periodista i una altra de ben diferent és ser emissor d’informació. Tot i que Twitter té característiques que la converteixen en una eina immillorable per al periodista, molts mitjans de comunicació només la utilitzen per difondre els continguts de la seva edició digital i per redirigir el tràfic a la web. Les xarxes milloren l’accés a la informació però sembla clar que la gestió de la seva immediatesa és una assignatura pendent per molts mitjans. Twitter pot ser un recurs de desinformació massiu si no s’utilitza responsablement.

    Fan un bon ús de Twitter els mitjans de comunicació? En general infravaloren les seves possibilitats i es limiten a distribuir la informació publicada en l’edició digital. En general, els comptes de Twitter dels mitjans genera massa informació i molt poca participació i conversa. Twitter és el ‘breaking news’ dels mitjans, un diari particular que s’actualitza constantment, però cal una mà professional que el gestioni. I clar, els bons Community Manager tenen un cost.