Poesia i +. Imaginaris poètics

Cues a la N-II i per això vaig arribar als quinze minuts últims de l’espectacle “UD es un MONSTRUO”, perpetrat i executat per Usted es un Colectivo. Per sort meva, aquells quinze minuts van ser profitosos per oblidar calor, cotxe i cues. La martingala d’Usted es un Colectivo, feta expressament per a l’ocasió, era el resultat d’una investigació exhaustiva i intensa per elaborar una taxonomia del món animal que, posada en escena, va resultar ser tan rebuscada com estimulant.

Els recitaires, Sebastià Jovani i Roger Atrofe, acompanyats pels músics Oriol Luna i Marc Florensa i per les imatges projectades a la paret de Lamprea Martinez, van evidenciar que entre l’ésser humà i l’ésser animal no hi ha tantes diferències. O si més no, van oferir una conferència on parlant d’uns, van mostrar les apostes i absurditats dels altres. Amb l’acompanyament musical de tall surrealista, Jovani i Atrofe van fusionar els caps i els imaginaris de Kant i Nietzche en el cos d’un gos. També van sobreposar el cap de Lorca a una orca -beneïda redundància- recordant la figura del literat espanyol. I la rauxa va arribar en la confluència entre la Moreneta, una morena i una morenassa. Entremig, jugaven amb les lletres de l’abecedari que apareixien en segells exòtics d’arreu del món. En la darrera part, van descriure la convivència conflictiva d’unes aus que bé podríem ser nosaltres mateixos i els nostres veïns del 2n 2a. Per si algú es va pensar que allò era una broma, Jovani ho va doctorar amb unes paraules de Foucault: “La invenció de l’home com a problema és un invent de la modernitat”.

Tendresa i força

Maria Rodés és una d’aquelles artistes que ha sabut escenificar un imaginari propi que esdevé tan profund com lluminós -“Qué fácil”- i també hedonista -”Haz lo que te de la gana”. Al Parc de Can Muntanyà, a més de cançons seves, va versionar l’Ocell de Joan Colomo explotant els diversos colors de la seva veu. Bona part del concert va servir per desplegar el seu darrer disc “Maria canta copla”, amb adaptacions de “El dia que nací yo”, “Las manos vacías” de Lola Flores o “Agua que no has de beber déjala correr” cantada per Sara Montiel. El resultat de portar, al seu propi terreny, clàssics de la cobla castellana, va tenir com a cim les versions d’“Ay, pena penita pena” i “Mis tres puñales” on a més de respectar la força de les originals, Rodés va afegir una tendresa que va captivar bona part del públic que anava arribant pel plat fort.

Com qui no vol

No descobrirem la sopa d’all. Segurament, tampoc en podré dir res original perquè ja ho va dir l’Oriol Fuster a la Directa 383 (repesqueu-la), però Joan Miquel Oliver està en plena forma. El plat fort del divendres passat al Poesia i+ no només va complir amb el seu paper, sinó que directament va oferir un gran concert. Acompanyat de l’impecable Xarli Oliver a la bateria i de l’embolcall galàctic de Jaume Manresa, el concert va començar amb “Marès a Radial” després que Oliver sentenciés tot cofoi, “als festivals de poesia, els canvis de grup es fan sense pressa….no com en els festivals de rock!”.

L’espai de Can Muntanyà va ser còmplice de l’atmosfera atemporal que crea continuadament el mallorquí. Amb el manifest electro-enlairat “Pegasus” –diàleg entre Manresa i els “galápagos” de la bassa inclòs–, l’atenció del públic ja era total. La ironia entre cançó i cançó no es va aturar en tot el concert. El moment més rebuscat va ser en la presentació de “Món Vegetal”, quan Oliver va assegurar que només posa lletres a les cançons per alimentar la família, va assegurar que tenia unes seguidores que li regalen plantes al final de cada concert i solemnement va dir que “aquesta cançó la cantem entregats a cada concert pensant que al final vindran uns animals molt grans i salvatges a fer-nos una escabetxina”. Just després, va ser el torn per fer sonar les cançons amb base de reggeaton, on hi va destacar l’electrificada “Dins un avió de paper” amb solo inclòs.

El públic cantava, feia ballar el cap i alguns estaven dempeus. Just al meu darrera, un li va dir a un altre: “este es un concierto de pensar” després d’haver-se passat tot el concert cantant les cançons. La part final va servir per recuperar referències com “Final Feliç”, “Marcianet de Mart”, “Hansel i Gretel”, amb una revisió considerable de “Rellotge” o l’anècdota “Emerson Fitipaldi”, amb Oliver mostrant-se content en haver descobert que el conductor encara era viu.

Després de l’inventari del pis amb George Clooney imprès en el paper i mirant el públic, la tanda de bisos —demanats per aplaudiments insistents— van ser una versió canyera de “Lego” i la preciosa “Pallasso”. En resum, vam ser davant l’evidència creativa d’un gran músic que, un cop tancada l’etapa Antònia Font, desplega un imaginari farcit de racons infinits capaç d’evolucionar i en certa manera, d’alliberar-se.