Pedrolo i el Temps obert

24.09.2017

Ara que hem tingut la sort de rebre la visita del gran Paul Auster, circumstància que han aprofitat les pàgines literàries dels mitjans per treure-li el suc en relació a l’últim dels seus monuments, 4.3.2.1., m’agradaria recordar que, entre nosaltres, aquesta novel·la té un precedent molt ambiciós escrit per Manuel de Pedrolo entre els anys 1963 i 1969.

Manuel de Pedrolo | Foto Colita

Em refereixo al cicle novel·lístic Temps obert, format per onze novel·les al voltant de la figura del seu protagonista, Daniel Bastida. A partir d’un bombardeig feixista en el curs de la guerra civil que afecta l’edicifi del barri de Gràcia on viu, Pedrolo narra la vida d’aquest Daniel d’acord amb nou possibilitats diferents a partir d’aquella situació: si a la primera esdevé escriptor, a les altres és estraperlista, representant, psicoanalista, negociant sense escrúpols, pagès, conformista, sindicalista i rodamón amb el màxim de varietats possibles familiars i personals.

Després d’aquestes nou novel·les, Pedrolo encara farà dos intents més: recupera la situació final de la primera obra del cicle en què el seu protagonista és escriptor i el bifurca en dues obres més: a la primera manté una relació sentimental amb una cosina, i a la segona la relació es trenca.

La seva intenció era, en principi, escriure setze novel·les més, és a dir, donar dues oportunitats més al protagonista a partir del final de les altres vuit primeres històries, en un intent d’assolir «la novel·la total», perquè al final de cada una d’elles s’obria un ampli ventall de possibilitats. Era, evidenmtment, un intent tan impossible com original i ambiciós que mereixeria ser recordat.

En aquest punt, i pensant que ja ho havia intentat amb aquells onze títols, va tancar el projecte. Tots aquests llibre figuren en el catàleg d’Edicions 62.

Per saber-ne més, recomano l’assaig Temps obert, de Manuel de Perdrolo entre les dues cultures, d’Antoni Munné-Jordà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És bo de recordar-ho quan ve algú a fer possible una qüestió semblant. Si Manuel de Pedrolo hagués escrit en alguna de les dues llengües oficials del consell de seguretat de l’ONU que ens tenallen, potser hauria pogut brandar aquest cicle d’obres que està incomplert i la gent no el coneixeria només per ser l’autor del “Mecanoscrit del Segon Origen” i potser veuríem aquest cicle com un precedent de l’obra d’Auster