Partit dels analfawerts?

A tots els mestres i educadors dels Països Catalans,
que cada dia han de lluitar des de primera línia pel que és evident

Costa de creure que un partit amb uns quants milions de votants, com és el PP, pugui actuar en bloc —prietas la filas— pel que fa a la llengua catalana, amb la invenció de les més peregrines teories lingüístiques sense cap base científica, i que no hi hagi cap intel·lectual entre els seus votants que sigui capaç de posar-se les mans al cap i alçar l’autoritat de la seva veu no pas per defensar els Països Catalans —no pido peras al olmo—, sinó per demanar respecte a les bases científiques, acceptades en l’àmbit acadèmic internacional, que defineixen una llengua i la seva unitat, i per denunciar, doncs, la barroera manipulació política que n’estan fent els càrrecs i els dirigents del partit a què voten. No cal ser d’esquerres —tot i que, com deia Pla, lo más parecido a un espanyol de derechas és un espanyol de izquierdas (Bono, Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra)— per defensar certes veritats establertes d’una manera racional. Dic racional i no pas nacional, que malauradament és la manera de pensar del govern espanyol.

Culturalment tots, per molt d’esquerres que siguem, hem admirat escriptors de dretes intel·ligents, com el mateix Pla o com, i cito casos extrems, Pound, Elliot, Claudel, Benn, Valèry, Celine… Sí, ultraconservadors o directament fatxes, però de gran personalitat literària, fins al punt que alguns van marcar indeleblement la modernitat al costat dels moviments d’avantguarda més radicals. Per això, la pregunta és inevitable: ¿on són els catedràtics, els científics o els simples il·lustrats de dretes no encegats per l’odi i que s’adonen de l’esguerro —tan poc digne de qui té un mínim de cervell— que estan cometent els seus? I si hi són, ¿per què no reaccionen oposant-s’hi públicament? ¿Ja tan poc importen les veritats demostrades i demostrables? ¿Ja tot és una qüestió d’ideologia i un campi qui pugui irracional en defensa d’uns interessos de classe amb molt poca classe, que només tenen de centristes el fet d’estar molt ben centralitzats? ¿De debò que a Espanya a ningú li amoïna que les coses puguin acabar en una altra topada civil? El ministre d’Educació ho ha dit ben clar: les queixes catalanes són como pajaritos apuntando a las escopetas. Més clar, l’aigua. Estan disposats a carregar-se, si els cal, el colom de la pau, tants cops dibuixat pels nostres fills. No oblidin que qui menysprea una llengua és a un pas, si no és que ja l’ha fet, de menysprear-ne el parlant.

¿Però que no ho veuen que si, de sobte, la Junta d’Andalusia sortís amb la cançoneta que andalús i castellà són dues llengües diferents, tot el PP tocaria a sometent? Doncs aquest intent de trencament idiomàtic és el que els sicaris populars estan practicant amb català i valencià. I ara amb la Franja i les Balears. Sí, ¿on són els savis espanyols? ¿Que potser se senten atemorits pels actuals segrestadors “faesistes” del discurs? ¿On són l’Alícia i el Millo, que sempre estan amb la tabarra del bilingüisme, però que d’una de les llengües, la pròpia de la seva terra, no en diuen ni piu per defensar-la quan és agredida pels seus coreligionaris? ¿D’on els ve aquest autoodi lingüístic? Como es obvio, de Albertito no cabe ni hablar, porque lo suyo és el resentimiento, the resentment, el ressentiment. Ya ven que pongo el término catalán en último lugar siguiendo fielmente las prioridades del trilingüismo de Ciudadanos, Citizens, Ciutadans.

¿No serà que tot plegat demostra que a Espanya torna a fer por opinar en veu alta, que una certa “premsa” —talment un estri de tortura— té atemorida la intel·lectualitat espanyola independent que, al marge de les conviccions polítiques pròpies, encara creu en una certa veritat racional? Sí, sí, racional. ¿Aquest atemoriment no és una mostra que Espanya cada cop més està en mans del franquisme, fins ara emboscat i que ara, com a Partit de la Por (PP), ja torna a avançar a camp obert? Encara resultarà que José María Pemán, El Divino Impaciente al servei de Franco, en això de les llengües era més liberal que els populars quan deia que contra una llengua no s’hi pot anar i firmava com a académico de la Real a favor de la unitat del català, juntament amb Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Emilio Alarcos, Pedro Sainz Rodríguez, Fernando Lázaro Carreter, Antonio Buero Vallejo, Pedro Laín Entralgo, Salvador de Madariaga, Miquel Batllori, Luis Rosales, Camilo José Cela i Miguel Delibes.

Perquè, ¿on és actualment la Real Academia Española i la seva imparcialitat lingüística? ¿Que potser ja fa com el TC i el TS amb les lleis i només es dedica a canviar les definicions de les paraules a gust del govern del PP? ¿Que potser té enveja de l’Academia de la Historia i del seu diccionari filofranquista? ¿En això ha quedat la cultura jurídica i científica a Espanya?

I si això és així, si hi ha aquest lliscament cap a la presa de partit de les institucions que haurien de ser neutrals i que també haurien d’emparar els catalans pel que fa als drets lingüístics, ¿on són Pedro Gimferrer, Carmen Riera, Luis Goytisolo, Ana María Matute, Francisco Rico, Francisco Brines i altres acadèmics nascuts als Països Catalans o que hi han treballat durant anys, com els Blecua, i que coneixen perfectament com a estudiosos la història de la formació, expansió i arrelament de les llengües? ¿Com poden acceptar que un analfabet lingüístic com Bauzá carregui contra la voluntat de confluència estàndard de tota llengua per no disgregar-se i perdre’s? Que el president balear ho digui ben clar: no en vol afermar els dialectes; en vol la desaparició i la substitució. ¿O és que potser l’Academia Española separa castellano, andaluz, aragonés, extremeño, murciano, etc., per enfortir-los?

De debò, ¿què esperen Gimferrer, Riera i els altres que, si fossin intel·lectualment honestos, s’hi haurien de sumar per dimitir com a acadèmics d’una manera notòria i pública o per firmar i promoure des de la Real Academia un document de condemna científica de coses tan estrafolàries com la LAPAO i la LAPAPYP, en el qual exigissin al govern una rectificació en tota regla que comprometés els barons autonòmics? Que jo sàpiga, tots els il·lustres —encara que no necessàriament il·lustrats— acadèmics també —o sobretot— cobren dels ciutadans catalans. ¿O és que la Española és únicament una aceituna como ninguna i els acadèmics només hi van a fer el vermut a càrrec de l’erari públic?

¡Oh, sí! ¿Què se’n deu haver fet de l’Espanya republicana de què tant es parlava que ressorgiria després de la mort del dictador? Una Espanya republicana que, si existís i  fos intel·ligent, hauria d’estar en bloc a favor de la independència catalana i basca, perquè això trencaria tots els mites imperials de què s’alimenten els que ens governen i que són els mateixos que ofeguen tots els intents liberals i d’esquerres de regeneracionisme democràtic. Ara ho sabem, que la transició no va ser res més que un recanvi generacional dintre de les famílies del franquisme. Quan s’han sentit segurs, els hereus han tornat a complaure’s en l’antiga simbologia amb desvergonyiment antidemocràtic. La LOMCE —unes sigles que semblen ben bé el nom d’una nova llengua treta de la màniga—, promoguda pel ministre analfaWert, n’és un exemple paradigmàtic.

(Només un consell consellera Rigau: la millor manera que tindria de combatre la imposició “wertical” del govern espanyol seria reforçar l’“horitzontalitat” de l’escola pública catalana i deixar l’escola privada desconcertada. És a dir, tot el contrari del que han fet fins ara els governs tant quadribarrats com tripartits. Només una escola i una universitat públiques de debò tenen capacitat de resistència contra l’ocupació ideològica. Però, si ho hem de jutjar per la LEC —l’assumpte de la immersió a part—, tant a vostès com als socialistes encara els fa més por el poder del poble que el poder “popular”.)

Com va deixar escrit Friedrich Dürrenmatt, tristos temps aquests en què s’ha de lluitar pel que és evident.