Partit dels analfawerts?

23.05.2013

A tots els mestres i educadors dels Països Catalans,
que cada dia han de lluitar des de primera línia pel que és evident

 

Costa de creure que un partit amb uns quants milions de votants, com és el PP, pugui actuar en bloc —prietas la filas— pel que fa a la llengua catalana, amb la invenció de les més peregrines teories lingüístiques sense cap base científica, i que no hi hagi cap intel·lectual entre els seus votants que sigui capaç de posar-se les mans al cap i alçar l’autoritat de la seva veu no pas per defensar els Països Catalans —no pido peras al olmo—, sinó per demanar respecte a les bases científiques, acceptades en l’àmbit acadèmic internacional, que defineixen una llengua i la seva unitat, i per denunciar, doncs, la barroera manipulació política que n’estan fent els càrrecs i els dirigents del partit a què voten. No cal ser d’esquerres —tot i que, com deia Pla, lo más parecido a un espanyol de derechas és un espanyol de izquierdas (Bono, Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra)— per defensar certes veritats establertes d’una manera racional. Dic racional i no pas nacional, que malauradament és la manera de pensar del govern espanyol.

 

El ministre Wert

 

 

Culturalment tots, per molt d’esquerres que siguem, hem admirat escriptors de dretes intel·ligents, com el mateix Pla o com, i cito casos extrems, Pound, Elliot, Claudel, Benn, Valèry, Celine… Sí, ultraconservadors o directament fatxes, però de gran personalitat literària, fins al punt que alguns van marcar indeleblement la modernitat al costat dels moviments d’avantguarda més radicals. Per això, la pregunta és inevitable: ¿on són els catedràtics, els científics o els simples il·lustrats de dretes no encegats per l’odi i que s’adonen de l’esguerro —tan poc digne de qui té un mínim de cervell— que estan cometent els seus? I si hi són, ¿per què no reaccionen oposant-s’hi públicament? ¿Ja tan poc importen les veritats demostrades i demostrables? ¿Ja tot és una qüestió d’ideologia i un campi qui pugui irracional en defensa d’uns interessos de classe amb molt poca classe, que només tenen de centristes el fet d’estar molt ben centralitzats? ¿De debò que a Espanya a ningú li amoïna que les coses puguin acabar en una altra topada civil? El ministre d’Educació ho ha dit ben clar: les queixes catalanes són como pajaritos apuntando a las escopetas. Més clar, l’aigua. Estan disposats a carregar-se, si els cal, el colom de la pau, tants cops dibuixat pels nostres fills. No oblidin que qui menysprea una llengua és a un pas, si no és que ja l’ha fet, de menysprear-ne el parlant.

¿Però que no ho veuen que si, de sobte, la Junta d’Andalusia sortís amb la cançoneta que andalús i castellà són dues llengües diferents, tot el PP tocaria a sometent? Doncs aquest intent de trencament idiomàtic és el que els sicaris populars estan practicant amb català i valencià. I ara amb la Franja i les Balears. Sí, ¿on són els savis espanyols? ¿Que potser se senten atemorits pels actuals segrestadors “faesistes” del discurs? ¿On són l’Alícia i el Millo, que sempre estan amb la tabarra del bilingüisme, però que d’una de les llengües, la pròpia de la seva terra, no en diuen ni piu per defensar-la quan és agredida pels seus coreligionaris? ¿D’on els ve aquest autoodi lingüístic? Como es obvio, de Albertito no cabe ni hablar, porque lo suyo és el resentimiento, the resentment, el ressentiment. Ya ven que pongo el término catalán en último lugar siguiendo fielmente las prioridades del trilingüismo de Ciudadanos, Citizens, Ciutadans.

¿No serà que tot plegat demostra que a Espanya torna a fer por opinar en veu alta, que una certa “premsa” —talment un estri de tortura— té atemorida la intel·lectualitat espanyola independent que, al marge de les conviccions polítiques pròpies, encara creu en una certa veritat racional? Sí, sí, racional. ¿Aquest atemoriment no és una mostra que Espanya cada cop més està en mans del franquisme, fins ara emboscat i que ara, com a Partit de la Por (PP), ja torna a avançar a camp obert? Encara resultarà que José María Pemán, El Divino Impaciente al servei de Franco, en això de les llengües era més liberal que els populars quan deia que contra una llengua no s’hi pot anar i firmava com a académico de la Real a favor de la unitat del català, juntament amb Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Emilio Alarcos, Pedro Sainz Rodríguez, Fernando Lázaro Carreter, Antonio Buero Vallejo, Pedro Laín Entralgo, Salvador de Madariaga, Miquel Batllori, Luis Rosales, Camilo José Cela i Miguel Delibes.

Perquè, ¿on és actualment la Real Academia Española i la seva imparcialitat lingüística? ¿Que potser ja fa com el TC i el TS amb les lleis i només es dedica a canviar les definicions de les paraules a gust del govern del PP? ¿Que potser té enveja de l’Academia de la Historia i del seu diccionari filofranquista? ¿En això ha quedat la cultura jurídica i científica a Espanya?

Carme Riera | Foto: Carme Esteve.

I si això és així, si hi ha aquest lliscament cap a la presa de partit de les institucions que haurien de ser neutrals i que també haurien d’emparar els catalans pel que fa als drets lingüístics, ¿on són Pedro Gimferrer, Carmen Riera, Luis Goytisolo, Ana María Matute, Francisco Rico, Francisco Brines i altres acadèmics nascuts als Països Catalans o que hi han treballat durant anys, com els Blecua, i que coneixen perfectament com a estudiosos la història de la formació, expansió i arrelament de les llengües? ¿Com poden acceptar que un analfabet lingüístic com Bauzá carregui contra la voluntat de confluència estàndard de tota llengua per no disgregar-se i perdre’s? Que el president balear ho digui ben clar: no en vol afermar els dialectes; en vol la desaparició i la substitució. ¿O és que potser l’Academia Española separa castellano, andaluz, aragonés, extremeño, murciano, etc., per enfortir-los?

De debò, ¿què esperen Gimferrer, Riera i els altres que, si fossin intel·lectualment honestos, s’hi haurien de sumar per dimitir com a acadèmics d’una manera notòria i pública o per firmar i promoure des de la Real Academia un document de condemna científica de coses tan estrafolàries com la LAPAO i la LAPAPYP, en el qual exigissin al govern una rectificació en tota regla que comprometés els barons autonòmics? Que jo sàpiga, tots els il·lustres —encara que no necessàriament il·lustrats— acadèmics també —o sobretot— cobren dels ciutadans catalans. ¿O és que la Española és únicament una aceituna como ninguna i els acadèmics només hi van a fer el vermut a càrrec de l’erari públic?

¡Oh, sí! ¿Què se’n deu haver fet de l’Espanya republicana de què tant es parlava que ressorgiria després de la mort del dictador? Una Espanya republicana que, si existís i  fos intel·ligent, hauria d’estar en bloc a favor de la independència catalana i basca, perquè això trencaria tots els mites imperials de què s’alimenten els que ens governen i que són els mateixos que ofeguen tots els intents liberals i d’esquerres de regeneracionisme democràtic. Ara ho sabem, que la transició no va ser res més que un recanvi generacional dintre de les famílies del franquisme. Quan s’han sentit segurs, els hereus han tornat a complaure’s en l’antiga simbologia amb desvergonyiment antidemocràtic. La LOMCE —unes sigles que semblen ben bé el nom d’una nova llengua treta de la màniga—, promoguda pel ministre analfaWert, n’és un exemple paradigmàtic.

(Només un consell consellera Rigau: la millor manera que tindria de combatre la imposició “wertical” del govern espanyol seria reforçar l’“horitzontalitat” de l’escola pública catalana i deixar l’escola privada desconcertada. És a dir, tot el contrari del que han fet fins ara els governs tant quadribarrats com tripartits. Només una escola i una universitat públiques de debò tenen capacitat de resistència contra l’ocupació ideològica. Però, si ho hem de jutjar per la LEC —l’assumpte de la immersió a part—, tant a vostès com als socialistes encara els fa més por el poder del poble que el poder “popular”.)

Com va deixar escrit Friedrich Dürrenmatt, tristos temps aquests en què s’ha de lluitar pel que és evident. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Com sempre, lúcid. Sí, on són tots aquells intel·lectuals nostrats o que diuen ser nostrats o “acostats” als nostrats? On són Valentí Puig i els seus entusiastes? On són els esquerrans espanyols que tan plurals se senten? O els de la faràndula, com Sabina, com Serrat? O els escriptors en castellà valencians com Carlos Marzal o Vicente Gallego o d’altres bons poetes? Per què no piulen contra aquestes aberracions? Al capdavall som, per a ells, el gueto, i el que passa al gueto de vegades es denuncia i de vegades no: tot depèn del repartiment, en un moment determinat, de les medalles “al millor progre de l’any”…

  2. Ja tens raó, ja, Ramon. Entre nosaltres tenim tot d’escriptorets en castellà que, quan es tracta d’un pessebre -sigui fira, festival o premi- foten cops de colze per figurar com a literatura catalana -i alguns rucs institucionals s’hi presten-; ara bé, quan la llengua que dóna sentit al fet que n’hi hagi, de literatura que es pugui dir catalana, rep tota mena de cops, aleshores no badén boca i se senten molt espanyols. Algun cop, n’he fet la llista en algún article, però en citarem un cas que els exemplifica perfectament: la senyoreta Amat, que es va permetre dir, en ocasió de la Fira de Frankfurt, que els catalans érem una colla de nazis en això de la llengua. ¿No et sona a PP una argumentació com aquesta? I els babaus acomplexats que manaven a Cultura en aquells anys van i li donen un premi per una merdeta de novel·la que la tal senyoreta s’havia fet traduir a corre-cuites al català. Ara es fa dir escritora bilingüe… Ha, ha, ha!

  3. Teniu tota la raó. On són que no piulen? Quan manava Pujol bé que se n’exclamaven, martells del nacionalisme català com eren. Ara: es veu que només ho són, de martells, quan es tracta del català, perquè de l’espanyol no en diuen res. Sr. Camps, ens calen veus lúcides i potents com la seva més que mai, que denunciïn i infonguin trempera. Gràcies en tenim.

    • Moltes gràcies, Pere. Tot i que sovint, en vista del poc compromís d’alguns intel·lectuals catalans de renom i prestigi que haurien de donar la cara, o de les “componendes” del Mascarell de torn i els seus assessors a sou, un té ganes d’engegar-ho tot a rodar i que passi el que déu vulgui. Per cert, ara que dic això del “que déu vulgui”, ¿t’imagines què deu ser ser creient i haver de compartir el mateix Déu amb el PP?

      • Enhorabona a Carles Camps pel seu article, lúcid i valent. Més d’una vegada m’he preguntat on són els Mendoza, Puig, Marías, els Gimferrer, Riera, Brines, Verdú, Cercas, Landero, Vicent i tants d’altres. L’Espanya republicana, aquella Espanya de la generació del 27, simplement ja no existeix, ha desaparegut, i els seus hereus s’estimen més amagar el cap sota l’ala i mirar cap a Sòria quan el genocidi (perquè d’això es tracta, al capdavall) té lloc a quatre passes de casa seva i no en països exòtics -amb els quals és molt fàcil solidaritzar-se i jugar a ser “progre”. Personalment, els que més fàstic em fan són els que no sent res literàriament -cas de la Riera-, aprofiten qualsevol ocasió per remenar la cua i autoafirmar-se públicament com a “escritores”, encara que sigui al preu de presentar-se al “Circulo del Liceo” i participar en l’homenatge a un personatge tan abjecte com Vargas Llosa.

        • Caram, no he llegit res de la Riera, però avui a l´última pàgina del suplement de cultura de l’Avui, en Sam Abrams la deixa pels núvols. A un lector amb un criteri molt discret, com jo, li agradaria que els que en sabeu us barallessiu una mica; exposant els vostres arguments. Això potser reviscolaria el gust per la lectura.

          • La veritat, Xavier, no crec que sigui aquí el lloc de discutir les bondats literàries de la Riera ni de cap dels al·ludits al meu article.
            Jo només he tret aquest nom com a exemple de gent que, com a acadèmics, podrien alçar la veu i actuar en conseqüència contra les animalades político-lingüístiques del PP. Pel que fa a l’obra de la senyora Riera com a escriptora, no la conec prou ni per qualificar-la ni per desqualificar-la. Jo n’he llegit coses que están prou bé, i és possible que això de què parla en Sam Abrams estigui molt bé. Sincerament, ho desconec.

  4. Bon article, Carles. El cas és que fa temps que he deixat de preguntar-me on són tots aquests intel·lectuals d’una o altra banda que no diuen res davant del que passa, que fa massa anys que passa. Potser és que m’he cansat de lluitar pel que és evident.

    També m’he cansat de tants errors d’estratègia des de Catalunya. Ara la Rigau diu que no és cert que la immersió lingüística sigui completa a tot arreu: això ho sabem de sempre, i sabem que hi ha centres escolars on gairebé totes les classes s’imparteixen i s’han impartit en castellà. Si aquesta veritat no l’haguessin amagat amb falsos triomfalismes, hauríem fet més bona immersió i, alhora, hauríem desactivtat certs missatges.

    Per una altra banda, si a TV3 des del (primer) segon dia s’haguessin sentit accents diversos en els telenotícies i en els programes de producció pròpia -locutors i actors parlant amb normalitat en valencià, en balear…-, a alguns els hauria estat molt més difícil mirar de trencar la llengua o inventar-se teories entorn del nom de la llengua i altres absurditats. Fa mil anys que ho dic, això, no és pas d’ara. Però la normalització lingüística i la immersió han estat, en bona part, un fracàs.

  5. El que em sorprèn més ja no és tant la manca d’inteŀlectuals que defensin la racionalitat, sinó la falta de crítica als mitjans oficials respecte aquests inteŀlectuals. Perquè els diaris o TV3 no els pregunten sobre aquests temes? Perquè no ens expliquen aquests diaris i TV3 com s’amaguen aquests inteŀlectuals?

  6. Per més culte que sigui l’actual militant del PPSOE, la seva voluntat està comprada pel seu nacionalisme, pel suposat bé de tots, que no és altre que la “lengua de todos”.

    En el millor dels casos, als intelectuals del PPSOE els importa un pèssol que la llengua i cultura catalana desapareguin, car ja tenen l’altra, la “de veritat”.

    Els objectius nacionals, ço tindre una pàtria neta i endreçada com a garantia d’un futur meravellós on els espanyols tornaran a un passat mític imperial, passa per davant dels objectius racionals. Què és aixó sinó nacionalisme agressiu, comparable amb tants altres nacionalismes agressius que esquerden el món.

    Cal tindre-ho molt clar, car és el que hi ha darrera les màscares de demócrates, i és contra el que ens enfrontem.

  7. Benvolgut Carles, en realitat el meu comentari anava dirigit al senyor Fulquet, perquè m’ha cridat l’atenció quan diu que la Carme Riera no és res literàriament. Com ja he dit, jo no n’he llegit res de la Riera, però m’agrada llegir crítica i de vegades trobo a faltar contrast i confrontació entre els entesos, com podria ser el cas de Sam Abrams i Josep Maria Fulquet; i no per fer sang, sinó per tenir debat saludable i vigoritzant.
    Sé que amb aquest comentari m’he desviat del tema de l’article. Disculpeu-me. Aprofito l’ocasió per dir que hi estic completament d’acord i que es d’agrair que aquestes coses es diguin.

  8. L’he llegit amb deteniment. No té desperdici .Tu Carles serias bon Ministre d’ Educació.
    Ens fas més concients encara d’estar sota en una llarga nit sense estels. Ho argumentes amb rigor i claretat. Gracies.

  9. Un magnífic article. L’intel·lectual, davant el que és evident, no pot amagar-se. No pot callar.