Etgar Keret: el bombardeig vist des de Tel Aviv

L’autor israelià Etgar Keret relata una experiència viscuda en primera persona en una autopista als afores de Tel Aviv, un dia de bombardeig, amb la seva dona Shira i el seu fill Lev. Keret converteix un dramàtic episodi familiar en un relat concís i commovedor. “L’entrepà de Patrami” es va publicar per primera vegada a la revista The New Yorker el novembre del 2012.

La sirena dels antiaeris ens agafa en plena autopista, just quan anem amb el cotxe cap a casa de l’avi Yonatan, a pocs quilòmetres al nord de Tel Aviv. La meva dona, la Shira, atura el vehicle al marge de l’autopista i sortim del cotxe. Les raquetes i la pilota de badminton queden al seient del darrere. En Lev m’agafa la mà i em diu, “Papa, m’estic posant una mica nerviós”. Té set anys i als set anys no queda guai parlar de por, s’estima més fer servir la paraula ‘nerviós’. Seguint les instruccions del Protocol de Seguretat Nacional, la Shira s’estira a terra al marge de l’autopista. Li dic al Lev que també s’ha d’estirar. Però ell ni s’ajup, i continua agafant-me la mà amb la seva maneta suosa.

-Vinga, estireu-vos –ens diu la Shira, cridant perquè la sentim enmig del xivarri que fan les sirenes.

-Què et sembla si juguem al joc de l’entrepà de pastrami? -li dic al Lev.

-I quin joc és aquest? -em diu sense deixar-se anar de la mà.

-La mama i jo som les llesques de pa -li explico-, i tu ets un tall de pastrami, i entre tots tres hem de fer un entrepà de pastrami tan ràpid com puguem. Vinga. Primer tu t’estires al damunt de la mama”, li dic, i en Lev s’abraona sobre l’esquena de la Shira i l’abraça tan fort com pot. Després jo em col·loco al seu damunt, però flexionat, amb les mans ben posades a terra per no esclafar-los.

-Que bé s’hi està així -diu el Lev, rient.

-Fer de pastrami és el millor -diu la Shira sota seu.

-Pastrami! -dic fent un crit.

-Pastrami! -crida la meva dona.

-Pastrami! -crida en Lev, la seva veu tremolosa, no sé si d’exitació o de por.

-Papa, mira -diu el Lev- la mare està plena de formigues.

-Pastrami amb formigues! -crido.

-Pastrami amb formigues! -crida la meva dona.

-Ecs! -fa en Lev.

I aleshores sentim una gran explosió. Llunyana, però atronadora. Ens quedem estirats a terra, l’un sobre l’altra, sense moure’ns, una bona estona. Em comencen a fer mal els braços de tant flexionar-los. De cua d’ull veig que els conductors d’altres cotxes, que també s’havien prostrat al marge de l’autopista, ara s’aixequen i s’espolsen la sorra que se’ls ha enganxat a la roba. Jo també m’aixeco.

-No t’aixequis -em diu el Lev-, no t’aixequis, estira’t, que desfàs tot l’entrepà.

Em torno a estirar al seu damunt un minut més, i després dic, “Vinga, s’ha acabat el joc. Hem guanyat”.

-Però s’hi està bé  -diu en Lev-, quedem-nos així una estoneta més.

Ens quedem en la mateixa postura uns segons més. La mama a sota de tot, el papa al capdamunt, i al mig, en Lev i unes quantes formigues vermelles. Quan finalment ens aixequem, en Lev ens pregunta on és el missil. Apunto amb el dit en direcció al lloc on ha sonat la deflagració. “Sembla que no ha esclatat gaire lluny de casa nostra”, li dic.

-Oh! -diu en Lev, decebut-, ara el Lahav segurament en tornarà a trobar un tros. Ahir a l’escola va portar un tros de ferro que havia caigut de l’´últim missil, i tenia el dibuix de l’empresa i el nom escrit en àrab. Per què ha hagut d’explotar tan lluny?

-Més val que exploti lluny que no pas a prop -li diu la Shira mentre s’espolsa la sorra i les formigues dels pantalons.

-El millor hauria estat que hagués caigut prou lluny perquè no ens passés res, però prou a prop perquè en pogués recollir alguns trossos -conclou en Lev.

-El millor seria poder jugar a bàdminton al jardí de l’avi -li dic mentre li obro la porta del darrere perquè pugi al cotxe.

-Papa -diu en Lev mentre li cordo el cinturó-. M’has de prometre que si sona una altra sirena, tu i la mama jugareu a pastrami amb mi.

-T’ho prometo -li dic-, i si ens avorrim, t’ensenyaré a jugar al formatge rostit.

-Perfecte -diu en Lev, i un moment després, amb un posat més seriós, afegeix-: però què farem si no torna a sonar mai més cap sirena?

-Em penso que encara n’haurem de sentir una o dues -li dic per tranquil·litzar-lo.

-I si no, no passa res -li diu la mama des del seient del davant-. Podem jugar-hi igualment sense les sirenes.

Traduït de la versió anglesa de Sondra Silverston, publicada a la revista The New Yorker.