LEM. La música de les perifèries

3.10.2018

Ha de ser radicalment remota, despersonalitzada, la música experimental? Dura i violenta a l’oïda? El grau d’experimentació musical que tolerem va en funció de la grossària i la profunditat de la maleta auditiva que carreguem. “Entenem la música experimental en un sentit molt ampli. Del ‘new age’ al ‘free jazz’, que és jazz sense jazz”, esbandeix Víctor Bonet, codirector artístic del LEM, càrrec compartit amb Cristina Vega i Víctor Nubla, creador aquest últim del concepte de la proposta. El festival, que destapa el programa avui mateix i s’allarga fins al dia 27 d’octubre, equival música experimental a música normal. Aquella regularitat curiosa, que té ganes de fugir dels llocs comuns. L’experimentació no té res d’estrany: “Hem preparat el programa explorant les terres de ningú que es formen en les perifèries dels gèneres”. Tot està inclòs dins d’un gènere, té etiqueta, ja és normal. La programació del LEM es va presentar fa una setmana als Cinemes Texas de Barcelona, un dels espais d’audició.

Barba Corsini. |

El LEM (International Experimental Music Meeting) va començar a rodar fa 23 anys. Gràcia va ser el seu bressol i és avui pràcticament el seu únic escenari. Ha arrelat al barri (o districte, si engrandim) com poques altres propostes. Va néixer del pacte acordat entre Gràcia Territori Sonor i l’Ajuntament de Barcelona. Un pacte en plena vigència, amb una forta implicació del govern del districte. Marta Duñach, consellera cultural, posa en relleu “la implicació del teixit comercial i les entitats gracienques”. Daniel Granados, director de Cultura Viva (el programa consistorial que propulsa els projectes a favor de la participació i la circulació cultural a la ciutat), destaca el replegament i la condició local del LEM: “Els festivals cada cop són més globals, més universals; aquest, en canvi, arrisca i té identitat pròpia, una dimensió territorial molt marcada. No està condicionat tampoc per marcadors macroeconòmics: passa és un espai descentralitzat que reforça la idea de cultura pròxima”. Per la seva part, Nubla ressalta “el treball en xarxa” i el territori, “fonamental”.

Durant la presentació surt novament la controvertida i evasiva experimentació. Diu Nubla: “El concepte experimental s’utilitza per a qualsevol cosa. Després de la miniaturització que van dur a terme els japonesos, avui tothom pot tenir un estudi musical a casa”. Experiment a l’abast.

Els concerts del LEM demanen obeir uns requisits, unes condicions: “Han d’escoltar-se”. Potser més que d’altres, per la raresa, els matissos. No serveix una “aproximació superficial”. En total, se succeeixen durant un mes una vintena de concerts (un parell gratuïts, la resta a preus popularíssims). Recordem-ho: un mes de durada; per això els organitzadors parlen de “dispositiu musical”, i no pas de festival. Molts projectes presentaran disc nou (Trumpet Affairs, Jorge Martorell, MIS (Moviment d’Insurrecció Sonora) i Mar Pareja, membre de Largatija Nick, en solitari al LEM). Contrastant amb el localisme escènic, entremig, aflora la nota de color de les propostes internacionals. La representació europea és la que té més pes: artistes de Portugal (Dullmea), Itàlia (Daniele Leda & Emanuele Bardi) o Alemanya (Simone Weissenfels & Bert Stephan). I tanquem amb un recomanació: Barba Corsini, amb el bard Escoffet i Pope.