Josep Tarradellas els tenia ben posats

6.10.2013

Josep Tarradellas va mantenir un dietari durant els anys de la Guerra Civil. Ara Dau Edicions ha recollit en una biografia documental textos del president de la Generalitat. Recollim aquí per gentilesa de l’editorial un fragment que descriu un enfronatment a Barcelona entre Josep Tarradellas i oficials republicans espanyols.

Visita del general Miaja a la Fàbrica n. 14, Salesians, Barcelona. Josep Tarradellas a l’esquerra amb un fusell, 8 de febrer de 1938

Publicat per Edicions Dau amb la col·laboració de l’Arxiu Tarradellas, Josep Tarradellas. La guerra civil (1936-1939) és  el segon volum de la biografia documental de Josep Tarradellas, que va exercir, entre d’altres càrrecs, els de conseller primer i conseller de Finances durant aquell període convuls. Destaquen la seva tasca en la creació de la Comissió d’Indústries  de Guerra i la política financera de la Generalitat, amb la intervenció del Banc d’Espanya i totes les seves sucursals a Catalunya.

En aquest volum Josep Lluís Martín Ramos dóna a conèixer un conjunt de notes personals mai  conegudes fins ara. Són escrits breus, sovint punyents, on  Josep Tarradellas hi expressa les afinitats, discrepàncies, il·lusions i desenganys d’algú que era a primera línia de foc. La seva lectura permetrà, a més, entendre millor les seves relacions amb Lluís Companys i amb Joan Comorera. Dau Edicions ha cedit a Núvol en primícia una entrada del diari personal de Tarradellas en què descriu un enfronatment a Barcelona entre Josep Tarradellas i oficials republicans espanyols. En aquell moment gran part del poder a Catalunya havia passat dels sindicats i la Generalitat al Govern de la República.

 

Josep Tarradellas, conseller primer, en una visita a la Fàbrica n. 1 de Badalona (Publicada a La Humanitat 01-09-1936), 31 d’agost de 1936

 

Dia 30 de setembre de 1937

Ahir, a la nit, em vaig assabentar de què el “jefe de transportes militares por carretera”, el comandant Santaeulalia, havia decomissat del magatzem número 2, propietat de la Comissió de la Indústria de Guerra i, per tant, de la Generalitat. Aquesta requisa feta a mà armada, tota vegada que varen enviar-hi vuit soldats i un sergent, era complement il·legal, perquè no hi havia cap ordre del ministre de Defensa ni cap comunicació a la Generalitat que donés validesa a aquest acte.

Avui, a dos quarts de quatre de la tarda, m’he presentat al magatzem número 2, al carrer Balmes, 111, acompanyat dels tres agents de policia que sempre van amb mi. He entrat sense fer cas de la guàrdia de soldats que hi havia a la porta. He demanat al responsable del magatzem, delegat pel comandant Santaeulalia, i li he preguntat qui li havia donat l’ordre de fer l’inventari que estava realitzant de tot el material d’accessoris d’automòbil que hi havia en aquest magatzem. M’ha contestat que ell estrictament obeïa ordres del comandant Santaeulalia. Llavors jo li he dit que l’únic que podia donar ordres en aquell magatzem era el president de la Comissió d’Indústries de Guerra i que, per tant, no era vàlid el que estava fent. I acompanyant les meves paraules amb el gest, m’he assentat a la taula, he agafat tot l’inventari que per quadruplicat havia fet i, davant dels soldats, l’he esquinçat i llençat a la paperera. Amb tot això, s’ha presentat el “cabo” de guàrdia i m’ha preguntat: “¿Quién es Vd.?” I jo li he contestat: “A Vd. no le interesa ni le importa”. Pel que he vist després, que també narraré, aquest “cabo” de la guàrdia n’ha donat compte al Quarter general de trens establert a Barcelona. Amb tot això, he requerit la presència al magatzem del comandant que havia fet la requisa del mateix.

Mentre estaven buscant-lo, s’ha presentat una companyia de vint-i-cinc soldats al comandament d’un tinent de l’Exèrcit, els quals d’una manera descordada i violenta s’han apoderat del magatzem i quedant al mig del carrer, deu soldats que, en disposició de fer foc, no deixaven a ningú passar per l’acera ni pel mig del carrer de Balmes. S’ha presentat davant meu aquest tinent dient-me que jo havia atropellat a la guàrdia, assaltant aquell magatzem i que naturalment, davant d’aquest acte, havia de detenir ràpidament els tres policies que estaven dintre i portar-los a presons militars. Jo li he contestat que fes el que li semblés, que si creia que els tenia d’empresonar, que ho fes. Llavors li he remarcat que aquest magatzem era propietat de la Generalitat i que l’únic que podia disposar-ne era la mateixa, contestant-me ell amb gran ràbia que “eso de la Generalidad no le interesaba, que aquí había el Gobierno de España y que nada de Generalidad y nada de Estatuto y que, por lo tanto, hiciera salir a los tres policías que o los fusilaba o los detenía y llevaba a prisiones militares”. Jo li he contestat que no donava cap ordre i que ell fes el que li semblés. Llavors, davant de l’acció violenta que anaven a fer els soldats, doncs, han encarat els màusers davant d’ells i la meva policia ha sortit al carrer i m’he quedat sol dins del despatx del magatzem.

Una vegada han estat fora, m’ha requerit que m’esperés al carrer fins i tant no vingués el comandant Santaeulalia. Jo, que m’esperava assegut al despatx del magatzem, he dit que no marxava al carrer, que els que tenien de marxar eren ells perquè eren uns intrusos. Un individu, sergent, s’ha tret la pistola i m’ha dit que si no marxava “me pondria de cara a la pared”. Llavors m’he assegut sobre la taula i li he contestat que podia fer el que li semblés, però que em semblava estava massa nerviós i que, naturalment, això era degut a la seva joventut, que jo no feia cas de les seves paraules i que jo no marxaria del lloc on em trobava. La meva actitud serena els ha descompost de tal manera que s’han posat a cridar. Llavors, el tinent ha requerit el sergent que desés la pistola i m’ha demanat que em retirés. M’hi he negat d’una manera absoluta i he dit que jo no sortia d’allí perquè no tenia de sortir-ne, passés el que passés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jo també recomanaria llegir el llibre de Josep Benet. “El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988)”.