El Taller de Músics: 40 anys i dues festes

El Taller de Músics, l’escola degana a casa nostra de jazz, flamenc i, en general, música moderna i popular, ha celebrat el seu 40è aniversari amb la recuperació de les 12 hores de Jazz a la Ronda, un festival de música que durant els 80 va esdevenir una fita imprescindible per conèixer els nous talents del nostre jazz. Tres dècades més tard, joves i no tan joves han tornat a pujar, aquest dissabte, en un escenari instal·lat a la confluència de la ronda de Sant Antoni amb el carrer d’Urgell. L’esdeveniment s’havia presentat amb anterioritat en una festa al Palau Macaya presidida per l’alma mater de la institució: Lluís Cabrera.

A molts individus, quan fan 40 anys els cau el món a sobre. Es fan llavors grans preguntes existencials i s’adonen que, com en el famós poema, ja mai més tornaran a ser joves. Tot canvia, però, quan qui celebra la seva primera quarta dècada és el Taller de Músics, l’única institució del planeta capaç d’organitzar dues festasses la mateixa setmana: a plena llum del dia, en una sala majestuosa del Palau Macaya, dimecres passat, i a jornada completa, dissabte. En realitat, la primera francahela tenia com a excusa presentar la segona, és a dir, la recuperació de les cèlebres 12 hores de Jazz a la Ronda, un festival que durant els anys 80 programava durant tot un dia diferents concerts de jazz al bell mig de la ronda de Sant Antoni. Hi actuaven les joves promeses del moment, formades a l’escola del carrer Requesens, amb algun convidat de categoria, com per exemple Tete Montoliu. Alguns d’aquells joves d’aleshores són avui tòtems del nostre jazz, i molts dels músics que actuaran dissabte no havien ni nascut.

Al Palau Macaya hi era pràcticament tothom: els músics joves i els no tan joves, el personal de l’escola, els càrrecs públics corresponents —o gairebé tots—, els pixatinters de torn i, fins i tot, una nodrida representació dels veïns del Raval. Obrí la vetllada —perquè era més una vetllada que una presentació— el grup Sara Terraza & The Black Sheep. Tot seguit, va prendre la paraula l’activista per antonomàsia, Lluís Cabrera, decidit a escenificar la història del Taller de Músics de la manera més gràfica possible, és a dir, convidant a l’escenari, per capítols, als protagonistes de cada època.

Primer van fer acte de presència Armando “Rabito” Vélez, Peter Delfinich, Salvador Niebla, Helena Claramunt i Aldo Caviglia, els professors que van posar en marxa l’escola l’any 1979. També ho van fer veïns com la senyora Encarna o els familiars de l’amo del bar Torres, avantsala del Jazz Sí, el primer “club de dia” a tota la ciutat a on es podien foguejar els estudiants de jazz i altres músiques. Segurament al Jazz Sí van passar moltes hores Alfons Carrascosa, Arnau Boix, Joan Vinyals, Glòria Torres i Carme Canela, entre d’altres, alumnes i, posteriorment, professors de l’escola. També Lluís Vidal, que va substituir a Ze Eduardo com a cap d’estudis del Taller, i el guitarrista Jordi Riera, procedent del Zeleste, la primera escola de música moderna de la ciutat.

El Taller dels 80 no es podria entendre tampoc sense figures com el compositor i arranjador Joan Albert Amargós, un dels responsables, segons Cabrera, de la “connexió” entre el jazz i el flamenc, “que ens identifica a fora,” va dir. Tampoc sense el bigandista Ricard Gili, que també va pujar a un escenari cada cop més atapeït. Llavors es va parlar d’iniciatives de l’època com la Setmana de Jazz de Barcelona, i de personatges del moment, com el promotor Ramon Tordera, amo de la desapareguda Cova del Drac.

“Tot és possible,” en paraules de l’alma mater del Taller. Per exemple, oferir alguna mena de titulació, gràcies a la intervenció del rector de la UPC Jaume Pagès, de Josep Villarreal o d’Enric Vázquez; o aconseguir que l’autoritat competent permetés al Taller de Músics impartir el grau de Superior de Jazz i Moderna a Can Fabra, una gestió, segons Cabrera, assolida gràcies a “gent del Prat de Llobregat com Blanca Gallo”. També és possible contribuir a la regeneració dels barris més humils, “on la música existeix,” segons Cabrera, a través d’iniciatives com Cabal Musical, gràcies a la qual s’ha descobert el talent de músiques com Monique Makon.

“Els vents vénen de València”. Era el moment, doncs, d’esmentar a un dels puntals de l’actual Taller de Músics, el trompetista de Sedaví David Pastor, músic format a l’escola durant els 90. Llavors ja no hi cabia ni una agulla a l’escenari. Hi havia més gent dalt que a baix, però no podia cloure Lluís Cabrera el seu relat, al més pur estil sisià, sense la compareixença d’una representació dels músics més novells —Max Villavecchia, Javier Garrabella i Sara Terraza—, ni del personal actual de la casa —encapçalat per la incombustible Rosa Galbany—, ni per “persones rellevants” com Lola Huete i el fotògraf Antonio Narváez.

Ara sí, ja hi eren tots, o més aviat una part significativa de la singladura del Taller de Músics, que és també una part indestriable de la història social i cultural de Barcelona. Al retrat final mancaven, però, personatges que també van ser importants en la trajectòria de l’escola. El Taller de Músics és “un pulpo con muchas manos, pero tan fino que, si lo tiraran por un precipicio, el viento lo sostendría”. Paraules del també escriptor Lluís Cabrera.