Eduard Iniesta en clau de sol

Porto i carrego el baglamàs, la guitarra, el tambúr, procuro de col·locar el faristol, les pues,  les celletes al seu lloc,  guardo les fundes a prop. Comento posicions d’aquest o l’altre instrument, comprovo que tots estiguin a l’abast sense que hagi d’aixecar-se de la cadira, deixo un petit camí net de cables i micròfons perquè s’hi pugui entrar i sortir sense ensopegar; tot són cosetes i estic un xic nerviós, res no pot fallar. Enllestida l’actuació, he de tornar a fer la mateixa feina a l’inrevés. El concert, com sempre, una lliçó de mediterrània en clau de Sol. L’Eduard Iniesta mai no falla.

Abans de tot l’he passat a recollir per l’estudi. Com sempre, ens fonem en una abraçada i, abans de pronunciar qualsevol paraula, el mestre Iniesta ja somriu. Mentre repasso els estris i complements en veu alta, l’Eduard em parla tant de l’anàlisi tècnic de l’últim compàs creat com de l’actualitat del dia en l’àmbit esportiu. Polim els últims detalls tot conduint la furgoneta cap a la sala o l’auditori del concert, els horaris, moviments, recollides… Xerrem per enèsim cop d’aquella banda sonora tan magistral, de com ens va la vida i del trapelles que érem de petits o fins i tot de la importància nutricional de les ametlles (haig de confessar que de vegades cantem). Durant aquest trajecte, l’Eduard mira el correu electrònic, entre bromes i rialles contesta mails i aten a tothom, fa trucades de compromís i no està nerviós, és tot serenor, tranquil·litat i, com no, somriure.

Arribem a l’Auditori i saluda a tothom, somriu de galta a galta, sincerament, al tècnic de so, a la regidora de sala, als assistents, al porter. Res no se li escapa i menys l’atenció envers els companys. Van arribant els músics que l’acompanyaran i, mòbil en mà, comenta detalls, fa bromes, sovint riu un xic escandalosament i, sempre, somriu i saluda.

A dues hores o més del concert s’assagen petits fragments, dóna ajustades indicacions d’hertzs, estridències, mitjos, greus i mil coses més al tècnic de so. Tot i semblar seriós i preocupat, de nou un petit (o gran) somriure et treu del dubte. Es respira i denota una concentració mil·limètrica, exacta, positiva i professional. Se sent i se sap bé tot el que fa. Testimonis d’aquest espectacle, un grapat de seients encara buits, i jo.

Com a acte de fe i reconeixement mutu, l’Eduard tracta els seus instruments amb un afecte extrem i ells sempre li corresponen. A mitja hora llarga per obrir les portes, l’Eduard es plega cap a baix acostant-se a la guitarra, hi apropa l’orella i comença a tocar, sol, serè, calmat, en silenci. És un diàleg apassionat entre el mestre i les cordes, un ritual que repeteix sempre, quelcom màgic i imprescindible.

Sobre l’escenari i en plena efervescència de ritmes mediterranis, l’Eduard no canvia un pèl, somriu mentre toca, quan es dirigeix al públic o entre compassos. El seu discurs és exactament el mateix, emana sentiments que, per sort, transmet i converteix en uns sons i una música que captiva i fetilla.

Dissabte dia 8 de febrer, l’Eduard Iniesta presenta, en el marc  del festival Barna-Sants, el seu darrer treball Escampa la boira a l’Auditori de Barcelona a les 21 hores. Si fos un gegant m’alçaria entre la població i cridaria Veniu! No us ho perdeu! Perquè gaudint de la seva música, també gaudeixes de l’Eduard i del so màgic i mediterrani que tan sols ell transmet amb aquesta naturalitat i bonhomia.