Corrupció al Vaticà

25.05.2018

Què es cou dintre del Vaticà? Poder i santedat (Els àngels de Sodoma) de l’Editorial Tres i Quatre, última creació de l’autor valencià Manuel Molins i premi Pere Capellà de teatre 2017, s’endinsa en el món del vaticà i tracta dos dels seus problemes: la corrupció econòmica i l’homofòbia, totes dues contràries a la doctrina cristiana.

“La història és molt simple”, ens avança Molins. Un jove de vint-i-pocs anys que pertany a una important família del món eclesiàstic; a poc a poc, anirà llegint notícies sobre la corrupció al Vaticà i la pederàstia recoberta d’homofòbia. A partir d’aquí l’obra s’enriqueix amb l’arribada dels àngels de Sodoma personificats en els cossos de dos immigrants pobres, el xicot amb l’ajuda d’aquest parell anirà descobrint la corrupció interna que envolta el món religiós.

L’autor recalca que no vol protagonistes absoluts, sinó moltes històries contades per moltes veus. Un mosaic de personatges que es complementen uns als altres. L’obra parla sobre un món que cal denunciar, la pluralitat tant de protagonistes com de recursos lingüístics (prosa de pensament, periodística i estàndard, mètrica típica i bíblica) ajuda molt a fer un retrat complet i complex.

A més a més, el dramaturg vol deixar clar que l’objectiu d’aquesta obra no era atacar l’església ni tampoc fer un teatre escandalós. Sol treballar per cicles, com el de la memòria per tal de recuperar la història, però Poder i santedat es troba en el cicle europeu, on tracta qüestions europees. “El vaticà com una metàfora de l’Europa corrupta”, sintetitza l’autor. Europa que ha deixat de banda els valors europeistes. Precisament la situació actual va induir Molins a escriure sobre l’església, segons comenta “per escriure cal seguir les veus interiors” i aquest tema el cridava amb molta insistència. Com a exemple d’aquesta Europa insereix els dos àngels en forma d’immigrants, que simbolitzen l’acollida dels altres. Amb aquestes figures Manuel Molins fa un paral·lelisme entre l’Antic Testament on els sodomites rebutgen i agredeixen els de fora: els àngels de Déu, i l’Europa del moment, que es mostra indiferent davant l’arribada de ciutadans refugiats.

A part de ser una metàfora de l’escena europea general, l’obra ens mostra una mica més com funcionen els engranatges del Vaticà. Molins ho resumeix amb aquesta frase: “Els papes passen, però la cúria es queda”, és a dir, que morin o es renovin els papes tant dóna, ja que el que importa és la permanència d’una cúria (la institució). Aquest ‘lema’ explica la dimissió de Ratzinger, les conxorxes, les conspiracions o els grups secrets que controlen el Vaticà. L’església està plena de corrupcions, però a qualsevol lloc on miris veuràs.