Carles Miralles. Tenim de tu nostàlgia

1.02.2016

El passat 28 de gener, la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans s’omplí de gom a gom per homenatjar Carles Miralles, poeta, hel·lenista i crític literari, que ens va deixar tot just fa un any. Durant la jornada, els assistents vam resseguir de la mà d’amics i companys de Miralles les diferents inquietuds a què va dedicar tota la vida l’intel·lectual català: les literatures clàssica i catalana, la lexicografia i el conreu de la poesia, que el dugueren a ocupar una càtedra de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona i a ser membre de la Secció Filològica de l’IEC.

Carles Miralles | Foto: Pere Virgili

Carles Miralles | Foto: Pere Virgili

L’acte es va iniciar amb una breu obertura per part de Joandomènec Ros, president de l’IEC, i Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Tots dos van remarcar l’enorme dedicació i compromís de Miralles per la literatura i la llengua del país: membre de l’IEC i del consell assessor de la ILC, participà en la composició del Diccionari de la llengua catalana, escriví nombrosos llibres sobre literatura catalana medieval i contemporània (com la celebèrrima Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba) i, a més, conreà la poesia al llarg de tota la seva vida en una vasta obra lírica que no deixà mai de revisar i perfeccionar.

La primera mesa d’intervencions estava formada per Joan A. Argenter, Jaume Cabré i Montserrat Jufresa, que la presidia. En primer lloc, Argenter, company de Miralles a la Secció Filològica, féu menció de la gran importància que tenia per a Miralles el saber humanístic, la cultura en majúscules, que no només condicionà la seva pròpia obra literària, sinó també la concepció de la llengua catalana que Miralles defensà a l’IEC i, alhora, de la seva Catalunya ideal: “Catalunya serà culta o no serà”, havia dit Miralles en alguna ocasió, variant els mots de Torras i Bages. A continuació, Jaume Cabré, amic i company de Miralles a l’IEC i a la ILC, mostrà, per mitjà d’algunes anècdotes de la seva relació amb el poeta, el caràcter pausat i brillant de l’autor, que, igual que el títol de la intervenció (Com qui no vol la cosa), es caracteritzava per fer lluir la seva lucidesa quan s’esqueia, sense donar-hi importància, amb naturalitat i humor, tal com fan els savis de veritat. Finalment, Montserrat Jufresa, catedràtica de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona i presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, amiga i companya de Carles Miralles durant tota la seva trajectòria acadèmica, va resseguir les principals línies d’investigació del Dr. Miralles com a hel·lenista (només grosso modo, perquè cinquanta-tres anys de vida acadèmica fan de mal resumir en vint minuts): la tragèdia, la lírica arcaica, la poesia èpica, la novel·la i la literatura neogrega, entre d’altres, han estat l’objecte d’un gran nombre de llibres i d’articles en una vasta carrera investigadora que l’havia dut a col·laborar en nombroses ocasions amb universitats d’arreu d’Europa, especialment París i Urbino, entre moltes altres ciutats italianes. Precisament, abans de patir l’ictus que marcà el darrer any de la seva vida, Miralles estava treballant en una edició de les tragèdies d’Èsquil que, segons sembla, sortirà publicada de forma pòstuma. Cal remarcar, d’altra banda, que Miralles, amb Jufresa i altres filòlegs clàssics catalans, fundaren la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tot seguit, a manera d’intermezzo, Victòria Fernández (violí) i Paul Perera (piano) interpretaren la Sonata n. 4 «Siciliana» de J. S. Bach; Melodia, de C. W. Gluck; Adagio en mi major «KV 261», de W. A. Mozart, i Sonetí de la Rosada, d’Eduard Toldrà.

La segona mesa d’intervencions estava formada per Joaquim Mallafrè, Mariàngela Vilallonga i Eulàlia Miralles. Mallafrè, membre de l’IEC i amic de Miralles des dels anys de joventut, féu un esbós del paisatge compartit entre els dos des de la Universitat fins a la Secció Filològica, i, com molts altres al llarg de la jornada, posà en relleu el subtil sentit de l’humor del poeta, que li permetia d’ironitzar i treure ferro a l’assumpte que fos. Tot seguit, Vilallonga, membre de l’IEC i catedràtica de Filologia Llatina a la Universitat de Girona, va resseguir la figura de Carles Miralles dins de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica, de la qual va ser membre des de 1991 fins a la seva mort. Finalment, Eulàlia Miralles, filla de l’hel·lenista i professora de la Universitat de València, va fer una aproximació sintètica als estudis de Miralles sobre literatura catalana, que abasten des del Tirant lo Blanc i Ausiàs March fins a la poesia de Riba, Foix i Espriu.

Com a colofó, abans de l’afectuosa cloenda que féu M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, Josep Piera posà veu a la poesia de Carles Miralles en un recorregut líric al llarg de tota la seva producció poètica, des de La terra humida (1965) fins a Mans lentes d’aigua (2001), en una esplèndida selecció recitada amb una gran delicadesa.

Així doncs, els amics, companys i deixebles que el 28 de gener omplíem la Sala Prat de la Riba de l’IEC vàrem recordar Carles Miralles tal com era: un homme de lettres, un intel·lectual lletraferit a cavall entre l’antiga Grècia i la literatura catalana, però, sobretot, un home amb un gran sentit de l’humor i un bon amic. Els darrers versos de Mans lentes d’aigua diuen així: «N’haurem parat l’estesa tibant calma / per a jeure-hi amants fins a l’arena / del futur teu i meu de cada dia. / No me n’he anat i tinc de tu nostàlgia». Ara, però, ja fa un any que te n’has anat i tenim de tu nostàlgia.