Barcelona Poesia homenatja Carles Hac Mor

27.01.2016

Carles Hac Mor ens va deixar aquest gener i els seus actes de commemoració encara no s’han acabat ara. En el marc del Barcelona Poesia, diumenge 8 de maig a les 19h es farà al Verger del Museu Frederic Marès un AntiHOMEnatge PARAPArèmic a CARLES HAC MOR, lleiDADÀ universal.

Carles Hac Mor

Carles Hac Mor

 

El poca-solta de Carles Hac Mor pixa a la taula i beu a galet més enllà de la poesia mentre balla una sardana de ponent sense lletra ni música que toca la cobla de les donzellotes del sentit anorreades pels xisclets mudament eixordadors dels rossinyols castrats amb la navalla d’afaitar de Duchamp en una nit confusa del gran segle de l’art i de l’horror, dels cagarros d’Artaud i de les galàxies dissenyades per la imaginació astrofísica, de les blondes més sofisticades i dels bacteris infecciosos que van començar a supurar novel·les a les tres de la matinada de la postmodernitat quan, entre la gran esbandida final i definitiva que havia d’endur-se d’una vegada per totes la culturota, fins i tot els acadèmics més pretensiosos ja es prenien llicències poètiques. Mentrestant, se senten plors, riallades i crits d’histèria col·lectiva que no se sap d’on vénen.

Art, literatura, poesia: són paraules que compartimenten, classifiquen, pressuposen unes normes i perpetuen unes convencions. L’aprofitament i l’eixamplament dels límits que imposen ha estat la clau d’una de les tradicions més fecundes de la poesia contemporània —Josep Carner, Carles Riba, Paul Valéry, T. S. Eliot, Marià Manent, J. V. Foix, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater. La tradició contrària ha tendit a minar divisions, fronteres, formes, ordres, catalogacions, prenent sovint els títols d’antiart, antiliteratura, antipoesia —dadà, surrealisme, Fluxus, Joan Brossa, Nicanor Parra, Julio Cortázar, Joseph Beuys. Fins i tot a risc de convertir-los en gèneres establerts. Per evitar-ho, la trajectòria de Carles Hac Mor ha estat un treball constant d’enderroc i reconstrucció, de qüestionament de tot allò que sembla certesa, de demolició àdhuc dels propis assoliments.

Hac Mor no ha restringit el seu camp d’acció a la literatura. La seva és una posició vital extraliterària, extraartística, extracultural. S’obrí pas al món públic durant aquells experimentals i revolucionaris anys setanta del segle XX a través de l’art conceptual (amb el Grup de Treball) i del textualisme (amb obres com Tu’m és no m’s. Desig/enuig. Escalaborns, 1977; Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts, 1978; Agoc, 1981; o De tranuita, 1983). Des d’aleshores, s’ha acostat a qualsevol disciplina a través de la indisciplina de l’antiart, de l’antiliteratura i de l’antipoesia —que ha reivindicat sovint a través de les obres d’Arthur Cravan, Marcel Duchamp, dadà, Fluxus, Brossa o Beuys. Ha escrit antipoemes, antinovel·les (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap, 2001, amb E. Xargay), antiassajos (Despintura del jo, 1998; Enderroc i reconstrucció, 2007), deslectures (Trenta nafrodismes paraparèmics per llegir i desllegir Víctor Sunyol, 1996; Metafonia (Deslectura de Paul Celan), 2003), un antidietari (Dietari del pic de l’estiu, 2012), un Filacteri d’infrallengua (2011) o una «protoòpera» (Tirant lo Blanc la o La perfecció és feixista, 2000, amb E. Xargay). Quan ha hagut d’escriure una poètica, ha reivindicat en una antipoètica el dret de «no tenir-ne cap» o, almenys, aquella que permeti anar «matant la literatura» («La poètica de l’escorpí», 2001) com Miró volia assassinar la pintura, Duchamp abandonar l’art i Beuys renunciar-hi per complet. Així, Hac Mor també ha inventat l’antimàgia, ha practicat l’art menys artístic i ha participat en no-concerts.

Però, alhora, ha jugat humorísticament amb tots aquests conceptes per tal d’inhabilitar-ne la capacitat cristal·litzadora. Quan se l’anomena poeta, s’erigeix en antipoeta; quan és etiquetat com a antipoeta, es reclama despoeta i, alhora, poeta; quan se’l considera despoeta, poeta i antipoeta, es declara infrapoeta; i heus ací que avui ja és subpoeta i metapoeta. Com la vida, l’obra d’Hac Mor és sempre diferent a si mateixa, rebutja nocions i classificacions, s’esmuny a l’aprehensió i escapa al sentit. Per això es refà constantment de cap i de nou. Trobareu que en els seus llibres poden reaparèixer-hi uns mateixos versos, unes mateixes expressions, unes mateixes frases, sovint agramaticals des de bon principi, però que, a més, van fent-se i desfent-se en contextos diversos que n’impossibiliten la sistematització necessària a la producció de sentit i a la comunicació. Hac Mor no consolida ni una llengua, ni un estil, ni un pensament, ni una trajectòria, ni una obra, ja que, com afirma sovint, lluita perquè res no sigui consolidat. Tota consolidació equival a la mort. I tot èxit, al final —d’aquí la necessitat del «fracassart». Així com tota norma oprimeix la vida. «L’única norma», ha clamat, «és la de no haver-ne cap». «Que mori el sentit!», és un altre crit de guerra hacmorià. Perquè el sentit encamina, restringeix, esclavitza. Contra ell erigeix una estètica poca-solta, del poc o gens de sentit. Per no parlar de la perfecció: «la perfecció és feixista!» i l’obra d’Hac Mor, com tota cosa viva, és un gran Desperfecte (2004): incompleta, canviant, defectuosa. «Hem superat tots els límits: s’imposa un retorn al desordre» de la vida i de la llibertat, de l’anarquia sense jerarquies, de la llengua sense sistema. Per això en l’obra d’Hac Mor S’ha rebentat l’hospici (1992), tot hi acut a Fer safor (2001) i entre tant de caos, anarquisme i nihilisme, paradoxalment, el Sí fa que sí (2011). Revolta, doncs, positiva, creativa i utòpica que té un clar sentit social en el lema: «Feina, fuig! Cassola, vine!».

Més enllà de l’art, de la literatura i de la poesia, Hac Mor és un nen murri i trapella, un argent viu, un maliciós ingenu —ço és: nat lliure i franc. Contra les imatges tradicionals del poeta com a visionari (romanticisme), ocell majestuós (Baudelaire), Prometeu que porta el foc als homes (modernisme), Jacob que lluita amb l’àngel (postsimbolisme) o home corrent (realisme), Hac Mor ha definit el poeta com a «ésser humà en procés d’esdevenir ca per tal de qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra». El poeta, com els cínics grecs, mossega per denunciar el logos, la base de la civilització, les presons construïdes per les paraules raonadores. Nen, gos, paparra, el poeta no és, per tant, un individu que imposa sobre els altres la racionalitat comuna, la llengua compartida, els pensaments heretats o la pròpia subjectivitat. El poeta parla de Noséquè (1990), sense raó (El desvari de la raó, 1995), des de fora del seu cap (No em cap al cap, 2000), Com aquell qui diu (2004), sense subjecte (Ho vaig fer fer, 2005), en un Coma induït (2007). Perquè, de fet, ni tan sols és —per això pot escriure uns Himnes del no-ésser (2008).

Com podria explicar-se aquesta aventura vital indeturable? És la pura paraparèmia. Heus ací un altre concepte hacmorià humorístic i juganer. La paraparèmia ho és tot i no és res. Hac Mor l’ha definida de maneres diverses, contradictòries i sense sentit, fins i tot al marge de la llengua. Paraparèmia és «pa-ra-pa-pà», paradoxa, contradicció, desconstrucció. És «un refugi contra el pensament, contra la lògica i contra la coherència immanents al logos». És al costat dels sabers populars alhora que va contra els proverbis. Així, si, histèric, desorientat, aclaparat per la manca de coherència i de sentit de l’obra d’Hac Mor, el lector té la temptació d’engegar-lo a dida, que sàpiga que, des d’aquesta saviesa popular alhora que portant-li la contrària, ja hi ha anat tot sol: M’he menjat una cama (2004).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris