The New Raemon: “Crear dóna sentit a l’absurd d’existir”

Cap barba de la nostra escena musical llueix tan bruna i poblada com la de Ramon Rodríguez. Poques cançons poden arribar a esgarrapar la part més emotiva del nostre jo, com quan The New Raemon pren la paraula. Cercador de melodies plusquamperfectes, el cantautor de Cabrils acaba de publicar el seu quart llarga durada, “Tinieblas, por fin”, un foc d’artificis en blanc i negre per intentar trobar la bellesa en temps de foscor.

Parlant de “Libre asociación” explicaves que va ser un disc que gairebé es va crear a partir de l’escriptura automàtica. Com ha sorgit aquest “Tinieblas, por fin”?

He fet servir el mateix sistema. La diferència ha estat que he prolongat més l’escriptura i gravació de les cançons.

Ets un creador incontenible, però és per pura necessitat artística, per necessitat de viure com a creador o per ambdós motius?

Per seguir endavant he de crear, per mi dóna sentit a l’absurd d’existir.

Potser és una pregunta estúpida, però és important que un músic entengui que, més enllà del factor de la inspiració, la seva també és una feina? Cal agafar la guitarra al matí i posar-se a escriure cançons?

És cert, però tampoc cal fer-ho literalment. És prou clar que la inspiració no arriba cada matí. Has de saber quan arriba i aleshores treballar amb profunditat. Sovint necessites dies per a preparar l’arribada d’aquest moment, escoltar, llegir molt, no sé si m’entens…

Com són les teves jornades laborals?

Frenètiques, un cop m’hi poso no surto fins a deixar la cançó tancada. Esgota molt, perquè ho has de donar tot en un marge molt curt de temps. Normalment tinc només quatre hores per a preparar-ho tot, després he de preparar el dinar de les meves filles i recollir-les a l’institut.

Musicalment insiteixes en la fórmula que ja vas aplicar a ‘Libre asociación’. Tancar definitivament l’etapa de Madee, et va alliberar per poder retornar a uns sons més, per dir-ho així, elèctrics?

No m’ho he plantejat. Madee va deixar d’existir perquè un membre va plegar i jo no volia seguir sense ell. La base de moltes idees sortia del meu cap, és normal que una cosa recordi a l’altra, sóc la mateixa persona, ara més gran i potser més desencantada.

Tu mateix ho has confessat, aquest no és tant un disc d’emocions personals com d’una recerca del nostre lloc a la societat, oi?

Viure aquest context em sembla vomitiu, em repugna. Veure com destrueixen les poques coses que els ciutadans havien aconseguit amb esforç i sacrifici és delirant. M’agradaria veure -amb molts d’aquests ciutadans- els titelles de les gran empreses a la garjola.

D’alguna manera, aquesta seria la teva forma de fer “política”, o dit així, de parlar dels moments que ens ha tocat viure?

Hem de despertar, estem massa narcotitzats. Menys perdre el cul per aconseguir un iPhone 5 i més pensar què podem fer per a donar la volta a la truita. Hem de deixar de consumir els seus productes, de tenir els diners als seus bancs, de votar els seus partits polítics… Si els hi toquem la butxaca, no pateixis que aleshores potser deixaran de retallar per on no han de retallar.

En moments com aquests, els músics haurien d’estar més compromesos políticament i socialment? I no parlo de sortir al carrer, sinó a través del vostre art.

Una cançó és molt poderosa, condensa en pocs minuts moltes idees i emocions. Ara, més que mai, toca molestar a qui trepitja els demés. Nosaltres els músics també ho hem de fer, de la forma que sigui, és un deure. Què sabem fer? Cançons? Doncs ajudem amb alguna cançó, oi?

Tinc la sensació que pel personatge que s’ha creat sobre la teva persona, s’intenta buscar i rebuscar significats, evidents o ocults, en les lletres que escrius. No n’estàs una mica fart de tot aquest joc?

Doncs sí, no tinc cap misteri, jo. Tinc els mateixos problemes que qualsevol persona. Sóc sensible, vulnerable i potser aquest és un dels motius pels quals faig música. Tots els frontmans que conec tenen molts punts en comú, aquests dos són sempre a la llista.

Mai no has tingut la temptació d’acabar amb The New Raemon?

Sovint acabo fins als collons, cert. El que faig és aturar-me i deixar de tocar una petita temporada, aleshores és com tornar a començar. El fet de tenir aquesta feina condiciona molt la meva vida personal. De fet, he perdut coses importants per culpa de fer el que faig. D’alguna forma, els meus darrers àlbums són producte d’aquesta insatisfacció, la de no voler l’èxit, més aviat voler sentir-te orgullós de les obres al llarg dels anys. Que sigui una obra de llarg recorregut, no una forma de vida i fer el ninot tocant el que alguns esperen que toquis. Els artistes que més admiro són així, van per lliure i sovint són incompresos.

Quina transcendència hauria de tenir la música a les nostres vides? És pur entreteniment o a les cançons podem trobar guies per buscar respostes a les grans qüestions: qui, com, què, on?

Això és molt relatiu, o sigui, que hi ha gent a qui la música l’importa una merda i d’altra que no podria viure sense.

Creador incontinent, com dèiem a l’inici, ja anuncies que el desembre faràs un disc amb Maria Rodés. Què hi trobarem en aquest disc?

El disc es grava el mes de desembre, i és una col·laboració a tres bandes amb ella, en Martí Sales –que s’encarregarà de la part lírica- i jo. També hi participa en Marc Clos. L’àlbum el publicarà BCore cap al febrer març, i es tracta d’un experiment musical i poètic sense cap més ambició que compartir el talent i veure què en surt, de la suma de les parts.

D’altra banda, d’un temps ençà col·labores regularment amb la Maria, tant en disc com en directe. Què has trobat en la seva veu?

La Maria és una de les millors amigues que tinc, som com germans musicals, ens entenem amb facilitat i sempre mirem de passar-ho bé quan fem coses junts. És una qüestió de química i admiració mútua.

També t’hem vist tocar amb les teves filles. Tens planejat fer alguna cosa amb elles a l’estudi?

Anem fent, ja tenim cinc cançons, però el calendari escolar i la meva agenda no sempre van de la mà. Suposo que l’any vinent publicarem el disc.

I més enllà de la música, actualment també estàs capficat en el món del còmic, oi? Una passió, d’altra banda, que sempre has tingut…

M’encata escriure còmics, ara n’estic deixant a punt un de nou. El dibuixa un amic de Madrid, en José Ramón Grela. El còmic es diu “Alfa, Beta, Bronson”.