Què se’n farà d’aquesta banda de rock?

L’última que Manel haurà cantat en directe ja sempre serà Banda de rock, que em sembla una cançó molt més precisa i generosa per dir-los adeu que cap dels grans hits amb què tenim una història d’amor i desencantament privada, i que ben escoltada ara mateix és la que fa més mal. El fet que tanquessin la gira amb aquest tema i una mica d’hermenèutica del darrer post d’Instagram “Manel entra en hibernació” eren la base dels rumors sobre separació que s’havien anat propagant des de novembre i que s’han confirmat arbitràriament i anticlimàtica aquesta setmana. Quan em vaig trobar en Guillem Gisbert fa un mes i escaig en una celebració, li vaig preguntar a boca de canó sobre la cosa i, mentre amb els ulls em confirmava que no tornarien i amb les espatlles encongides que no calia dir res més, també em va explicar que no va ser cap autohomenatge orquestrat solemnement, sinó que es va trobar Banda de rock al final del setlist sense esperar-s’ho, posada allà per decisió de tot l’equip, com la conclusió natural del que s’havia respirat durant la gira i que calia tocar sense escarafalls.

Banda de rock resumeix la relació amb la cultura que Manel han sabut cantar millor que ningú, que és que les coses de la vida les hem de continuar vivint des de dins després d’haver-les vist des de fora, especialment des del final, i un cop saps que tot s’acabarà, igualment trobes la força i les ganes per intentar ser tu el que li dona un sentit i una textura. Fills de l’època més postrevolucionària que es recorda, Manel no va necessitar lluitar contra el franquisme ni normalitzar el català, i per això la seva gran pregunta és per què continuar cantant, i jo diria que la gran resposta és: I per què no? Molt més honest que forçar una ferida més fonda que la que hi ha en realitat, en Manel hi trobes el desig artístic com un superàvit que grata la superfície del món que ens ha estat donat per buscar alguna cosa més, i cantar sobre el problema del cinisme ja és lluitar contra el cinisme.

M’agradaria saber-ne prou de música per sobreanalitzar totes les cançons de Manel com mereixen, poder anar més enllà de la lletra i veure-les com l’artefacte total que són, on cada canvi d’acord i cada vent metall que no és una guitarra surt de l’estira-i-arronsa amb la història de la música popular. En altres paraules, m’agradaria poder dedicar-li a Manel l’article que Guillem Gisbert li va dedicar a Joan Manuel Serrat a El Quadern. Com que no pot ser, em queda cridar l’atenció sobre la relació amb la música tan tècnica, més artesanal que romàntica, que Gisbert exhibeix en aquest text, i que ens recorda el fet tan obvi com menystingut que les cançons que ens fan plorar són més producte de les cançons que hem escoltat i els llibres que hem llegit que de la suposada profunditat de la vida inarticulada. En la decisió dels membres de Manel de mantenir-se especialment opacs darrere l’obra, hi ha la situació contemporània per excel·lència, que no és res més que entendre que l’important no és el que som, sinó el que ens obliguem a ser després de llegir lletres. Manel sempre em fa pensar en la tensió impossible de resoldre entre gratitud i narcisisme que hi ha en saber-nos fills d’una història cultural i sentir el desig de voler ocupar un espai propi en les lleixes d’aquesta història.

Amb l'”aturada indefinida”, sense entrevistes catàrtiques ni la pornografia d’una gira de comiat, Manel ja pot desaparèixer del tot i deixar només els discos. Per mi, que els he tingut entre les tres bandes més escoltades de l’any durant l’última dècada passés el que passés, les cançons que ens deixen representaran sempre la precisió, la brillantor per dir una cosa de la manera que sigui bonica sense haver-la de forçar perquè sigui ni mentida ni autoajuda, la certesa que la ironia no porta al nihilisme. Si tot queda com està, l’últim vers amb què toparem quan posem els vinils un darrere l’altre i els escoltem ritualment en ordre, serà el gir vitalista i transcendental del final de Tipus suite, “Viu bé, minyó, viu bé, minyó, / planteja’t cada dia si ho saps fer millor. / I mor bé, minyó, mor bé, minyó, / com la Mary Santpere, dintre d’un avió”, que no podria ser un final més perfecte. No obstant això, la Banda de rock amb què van acabar la gira està escrita encara des de més enllà, i fa una cosa tan elegant com normalitzar la pregunta de la posteritat: “Sospitarà aquella banda de rock / La força amb què nota a nota els cantàvem a crits? / Sabran que, almenys per tu i per mi, durant un temps / Van fer que tot fos una mica més divertit?”. M’agradaria dir-los que no cal que sospitin, que els confirmo que els vam cantar a crits amb tota la força del món, que durant un temps van fer que tot fos una mica més divertit per ella i per mi, i que els he posat aquest matí.