Jordi Mas López, el camí i el silenci

Jordi Mas López no és un poeta convencional. La publicació d’El crit i l’eco (Godall Edicions) enllaça amb la tradició d’haikus avantguardistes iniciada per Salvat-Papasseït i Josep Maria Junoy. Les seixanta-tres peces que conformen l’obra intenten unir dos móns radicalment oposats, i paradoxalment indestriables: el cos i la natura. Ara bé: com retratar poèticament el paisatge canviant dels boscos de la Baixa Segarra? Com aconseguir esbossar simbòlicament unes escenes inevitablement volàtils?

A Europa, la relació del poetes contemporanis amb el seu entorn ha estat força bipolar. O bé encaminada a reflectir les emocions del flâneur quan transita pels carrers de la societat industrial, o bé avesada a l’exaltació del poder i majestuositat de la naturalesa, concebuda com a font purificadora de l’esperit humà. Dos estils literaris que, mèrits al marge, han reduït la importància del “jo poètic” a la insignificança.

La poesia del passejant, que renuncia equivalentment al vagareig nihilista dels simbolistes i a la identificació romàntica del poeta amb una natura incommensurable, qüestiona aquesta actitud. Ens anima a construir el paisatge al mateix temps que el descrivim. Parteix de la premissa que descriure és imaginar, i tota imaginació és creativa. De cap altra manera seria possible transmetre les sensacions que viu el poeta quan s’encara a pins, còdols, arbustos, carenes, caus, petjades, etcètera. Una exercici molt ambiciós en la mesura que, a diferència de la literatura romàntica, emmirallada en grans extensions homogènies i inalterables (especialment la mar, però també el desert o les muntanyes), s’enfronta al regne fugisser del boscatge.

Jordi Mas, fidel a la tradició literària del haiku, no concep la naturalesa com a pretext d’una articulació simbòlica tancada. Precisament considera que la gràcia dels haikus recau en les infinites connotacions que poden engendrar. Una mentalitat poc assumida pels europeus, que sempre desitgem, arribant a l’essència dels objectes, dominar-los i així poder-los explicar. Perquè les alzines, els tolls o les pedres han de desxifrar-se en metàfores hermèticament perfectes? Perquè no poden ser la invitació a múltiples interpretacions obertes?

A diferència de Febrer (Premi Octubre 2014), El crit i l’eco no està circumscrita a una estacionalitat concreta. Jordi Mas aposta per una elaboració menys discursiva, molt més fidel a les formes despullades de l’haiku. Dels tres blocs que conformen el poemari (La muntanya, Deshora i La flama), únicament el segon segueix els estàndars establerts per Carles Riba sobre el haikú català. O sigui, poemes de disset síl·labes que s’ordenen en versos de cinc, set i cinc. Els restants, tal com apunta Joaquim Sala-Sanahuja en el proemi de l’obra, “cerquen noves formes derivades de l’haiku, noves vies en aquest registre lleu dels mots que s’insiniuen en l’aire, com deslliurats del paisatge i del moment que els crea” .

Qui sap si per compensar el retorn a unes formes poètiques no narratives, El crit i l’eco es clou amb Tres silencis. Amb aquest nom, Jordi Mas presenta tres tastets d’un gènere que encara no havia presentat al públic: la prosa poètica. Acomiado aquesta breu ressenya amb uns d’aquests fragments, El camí, que us pot ajudar a entendre la intencionalitat de l’obra:

“El doll de llengua que intentaves estroncar abocant-lo al camí triga encara una estona a alentir-se. Al principi, les frases brollaven sense parar, l’una rere l’altra, múltiples i contradictòries, com una fuita d’aigua que, a cop calent, miressis de tapar amb les mans. Si haguessis tingut algun fil conductor, un origen definit i precís, potser n’hauries trobat la clau de pas per poder esperar amb calma el lampista. Però no semblen tenir-lo. O, en tot cas, l’hauries d’anar a buscar al poble, a casa, a l’escriptori amb l’ordinador apagat que has volgut deixar enrere sortint a caminar.
Senties, com tantes vegades, que a dins del cap tenies un refinadíssim sistema d’alambins en el qual circulaven, a tota velocitat, afirmacions i preguntes, hipòtesi i dades creuades plenes d’adrenalina que, en encetar els pendents més abruptes o els revolts més tancats de la muntanya russa, et saludaven frenètiques, furibundes, amb l’estómac a la gola, o un circuit fet de peces de dòmino en què cadascuna, en caure, desmentia d’entrada qualsevol cosa que la següent tingués a dir.
Per fi, però –deu fer quinze o vint minuts que avances a bon pas—el flux de frases es comença a calmar i adopta la cadència del cos amb què camines, s’encomana a la disciplina lineal que imposa el camí. Un pas rere l’altre, una frase rera l’altra. D’una en una –cada cop menys afirmacions i més preguntes, hipòtesis cada cop més incertes—, van guanyant pertinència i algunes, et sembla, fins i tot són dignes d’escoltar.
El silenci es fa quan alces la vista i dirigeixes la mirada, ja no cap a dins i cap enrere, sinó al camí que hi ha al teu davant i al paisatge que t’envolta”.