Joan Garriga: “L’ànima de la rumba és gitana”

Joan Garriga tancarà aquest divendres la 34a edició del Tradicionàrius amb la presentació del seu primer disc llarg en solitari, El ball i el plany (Fina Estampa). El concert està programat a les 20 h al Centre Artesà Tradicionàrius. Membre de Dusminguet i La Troba Kung-Fú, en aquesta nova etapa, Garriga puja a l’escenari acompanyat d’El Mariatxi Galàctic, una banda formada per ‘Rambo’ Batista (bateria), Marià Roch (baix i veus) i Madjid Fahem (guitarra).

Gerard E. Mur: Divendres tancaràs la 34a edició del Tradicionàrius amb la presentació del disc. Hi haurà algun canvi respecte a concerts anteriors?

Joan Garriga: Farem el que hem anat fent, que és tocar el disc en un format en què la gent pot escoltar-lo millor, amb més atenció. Fins ara hem anat tocant les cançons del disc en aquest format, que és el que exigeix la situació sanitària. El públic està assegut, amb mascareta i a una certa distància. Nosaltres també toquem asseguts. Sortim a explicar les cançons. La força del ball no hi és. Ens centrem més en el plany. Pel que fa al repertori, tocarem tot el disc, però també engreixarem l’espectacle amb algunes cançons meves d’abans i algunes altres d’inèdites.

La rúmbia és un gènere-concepte fonamental per entendre aquest disc. En què consisteix?

La rúmbia és un descobriment. Podria dir que en soc el codescobridor juntament amb en Carles Belda. Fa un cert temps, ell i jo ens vam il·luminar i vam adonar-nos que aquest gènere existia. La rumba i la cúmbia casen bé; tenen un batec semblant. Això no passa amb tots els gèneres, és clar, però sí que m’ho he trobat en d’altres. Qui parla de rumba pot parlar de moltíssimes coses. La rumba i la cúmbia són formes diferents d’un mateix sentir, d’un mateix estat d’ànim. La rúmbia és una adaptació que considerem local, una cosa d’aquí, del Vallès. Té una certa inspiració en el ball de gitanes, que és el ball de plaça. Un ball que, de fet, és la unió d’altres balls. La rúmbia seria el principi d’allò que ara anomenem patxanga. És el que sempre hem fet aquí, el ball de plaça. Els noms són excuses per intentar explicar una cosa que ja existeix.

La rúmbia, doncs, se circumscriu en un àmbit territorial específic, el Vallès.

Sí, però també arriba al Maresme i a l’Anoia. I, segurament, més enllà hi ha formes molt pròximes de representació.

“La rúmbia seria el principi d’allò que ara anomenem ‘patxanga’. És el que sempre hem fet aquí, el ball de plaça”

L’origen de la cúmbia, però, l’hem d’anar a buscar a Colòmbia.

La cúmbia és un gènere que neix de la unió dels tambors africans amb les gaites dels indígenes colombians. És un gènere molt popular que aquí ens va arribar a través de les orquestres. La rumba i la cúmbia s’entenen i neix, aleshores, la rúmbia, que és un nom inventat per un holandès despistat. Un holandès que no sabia si fèiem cúmbia o rumba. Al Carles i a mi ens va semblar un nom molt indicatiu del que fem. La influència de la cúmbia en la música que hem escoltat és un fet, inclosa la rumba. La manera colombiana de tocar l’acordió, per exemple. Ara bé, aquesta influència no és un aspecte absolutament distintiu del gènere.

El títol del disc conté aquestes les dues cares de la música: el ball, que és la festivitat, i el plany, la introspecció.

La forma que he triat per tocar és el ball. És el que m’estimula i m’empeny. És la forma d’expressió humana que considero més potent, més alliberadora i sana; la que m’ha acostat més a la música. M’ha ajudat a perdre pors, a activar el motor. Altres activitats més intel·lectuals no m’han portat cap aquí. El ball és una activitat alliberadora, fa ballar el cos. En canvi, el plany fa ballar l’ànima; té a veure amb la poesia de les cançons. Són dues coses que sempre han anat separades i jo les he viscut molt unides. No les trobo contradictòries. És com unir el blues amb el ball.

El disc passa per un grapat d’estils diferents. Tanta varietat no és un risc?

Jo he intentat trobar el meu propi llenguatge. I crec que és una cosa lògica. Quan algú fa cançons sempre se l’intenta identificar amb un gènere, amb una moguda. Faig música urbana? Potser sí. Amb Dusminguet ja ens vam proposar crear un estil propi. Amb tot el que això comporta; encerts i fracassos. Trobar un estil propi és un exercici important. El món és dispers, circulen tota mena de gèneres, estem abocats a moltíssima informació, tot és un excés; jo he fet l’esforç de prendre una mica d’aquí i d’allà i crear un llenguatge personal, sense voler descobrir la sopa d’all. Podem parlar, de fet, de molts gèneres, però la realitat és que també n’escoltem molts. Gèneres que tampoc sabem on comencen i on acaben. És complicat dir on comença i on acaba la rumba. Simplement, intento fer cançons que funcionin, que tinguin un sentit quan les canto. La forma que hi poso ha de ser còmoda per expressar-me. Deixo les etiquetes per a la gent que s’hi dedica.

Magrat tots els estils que apareixen al disc, la rumba té una posició destacada. De fet, dediques una cançó al gènere: La Rumba. Quina és la rumba de Joan Garriga? Se t’ha presenta com l’hereu del Gato Pérez.

La definició de la meva rumba se m’escapa. Aquesta cançó és un homenatge a la rumba gitana. Entenc que la rumba —tal com a mi m’ha arribat, amb totes les seves branques— té un batec intern, una ànima que és gitana. Aquesta cançó intenta explicar això. És un homenatge a la rumba gitana i segurament, per extensió, a la música gitana. El que entenc per rumba és gitano. A la cançó faig un paral·lelisme: presento la rumba com un personatge, en aquest cas una noia. La rumba et deixa jugar, és amable i t’enamora, però el seu cor sempre serà per a un caló.

Entre els gèneres que toques hi ha el raï. A Leila fins i tot dius alguna frase en àrab. De tant en tant escolto raï (Cheb Mami o Khaled, per exemple), però la sensació és que no és un gènere que hagi arribat aquí, per cap mena de via.

No, la veritat és que no ens ha arribat massa. Tot i així, crec que una part important de la població n’ha escoltat, però no el distingeix. Podríem dir, salvant les distàncies, que el raï és la rumba algeriana. Jo fa temps que n’escolto. Amb Dusminguet escoltàvem Cheb Hasni o en Taha; tota la moguda dels músics i cantants d’Orà. Els gitanos tenen la rumba; els algerians, el raï. Leila està inspirada en aquest gènere; les guitarres, el fraseig en àrab… La cançó intenta ser un raï, però no sé ben bé si arriba a ser-ho. És una picadeta d’ullet.

“Hem d’aconseguir que la tradició sigui popular. I a l’inrevés. Si ho aconseguim, és que anem bé”

Fraseig en àrab, un parell de cançons en anglès i en castellà i tota la resta del disc en català. La tria de la llengua és una decisió artística?

La veritat és que cada cop em surten més cançons en català. Quan em poso a escriure, el que surt és en català. Suposo que m’he fet gran; potser és perquè tinc criatures i ja no viatjo tant. M’agrada aprendre llengües i m’agafo la composició com un exercici. Sobretot quan escric en llengües que no són pròpies, com ara el castellà o l’anglès. Veig les llengües com punts de vista diferents. En la meva vida, les llengües tenen la seva parcel·la. Suposo que l’anglès l’utilitzo per influència musical. El cas del castellà és diferent. És una llengua que sempre m’ha agradat utilitzar, l’he tingut molt present, he escoltat molta música llatinoamericana; m’ha inspirat molt. Tinc una certa facilitat a l’hora de fer cançons en castellà. És com si no les fes amb la meva veu interna. Puc pensar les cançons amb distància. Cada cop escric menys en castellà, però. L’últim treball que vaig fer plenament en llengua castellana va ser la música de l’adaptació de Bodas de sangre, amb La Perla 29. En el cas d’aquest disc, la cançó en castellà té un sentit perquè hi ha la col·laboració amb els colombians.

Tornem, finalment, a l’inici de la conversa. Tancaràs el Tradicionàrius i la pregunta és inevitable: quin diagnòstic fas de la salut de la música folk o popular-tradicional?

El que percebo és que la salut és bona. El Tradicionàrius, amb la força que té, presenta propostes molt diferents. Hi ha gent que fa coses molt potents. Veig que el que es considera tradicional és treballa des d’una visió molt oberta. I també es realça la feina didàctica, tan fonamental. Una figura importantíssima ha estat el Jordi Fàbregas, que va dirigir el CAT durant molt de temps. Amb ell tenia pendent un concert de cançons de taverna. Ens coneixíem des de fa molts anys i cal reconèixer que la gent de la seva generació ha treballat molt per tenir, ara, unes bones bases. El Jordi va creure en mi quan jo era algú que venia d’un circuit diferent, allunyat del seu camp. Sempre m’hi he sentit molt a prop. La seva era una generació de coco molt obert. Hem de recordar d’on venim. Hem d’aconseguir que la tradició sigui popular. I a l’inrevés. Si ho aconseguim, és que anem bé. La salut és això.