Joan Colomines, el metge poeta

Joan Ramon Veny-Mesquida i Josep Camps han publicat Poètiques a viva veu: l’arxiu sonor de poesia de Joan Colomines. El llibre vol posar en context i ajudar a difondre el fons del metge, poeta i activista polític Joan Colomines i Puig, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que els autors han estat digitalitzant i referenciant durant més de cinc anys. A l’acte de presentació, que va tenir lloc a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, també hi van participar l’escriptor Joaquim Carbó, Eulàlia Pagès, directora de Pagès Editors, segell que ha publicat el llibre, i Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya.

“En Joan Colomines ha estat un cronista”, va afirmar un enèrgic Joaquim Carbó. L’avui vital octogenari no arribava a la trentena quan va participar, “més com espectador que com actor”, en les barbolles poètiques. Així va anomenar Joan Colomines i Puig (Barcelona, 1922 —2011) les sessions de poesia que va organitzar a casa seva entre l’any 1959 i 1962. Van ser, en paraules de Josep Camps, “la primera plataforma cultural que va muntar Colomines”.

“En aquestes sessions convidava gent i es parlava de poesia, que després es va ampliar a altres gèneres literaris”. Camps va explicar com s’organitzaven: “Tenien tres parts: una presentació, sovint a càrrec de Colomines. La segona part era una lectura de textos de la persona o persones convidades. La tria la feia la mateixa persona. Després hi havia una tercera part que era el comentari sobre la lectura”.

Tancades l’any 1962, Colomines va iniciar el següent projecte, la revista Poemes. Simultàniament va endegar l’arxiu sonor de poesia, per, segons Camps, “deixar constància de la feina feta”. Colomines va enviar invitacions a cent escriptors, “dels quals se’n van gravar uns 75. D’aquests, només se’n conserven 38 amb la poètica”.

La idea de l’arxiu sonor ja tenia alguns precedents. Entre ells destaquen el que Vicenç Riera i Llorca (Barcelona, 1903 – Pineda de Mar, 1991) va crear des de Mèxic, que s’ha perdut, i Voces de poetas y prosistas ibéricos y latinoamericanos que als anys 40 va començar el poeta xilè Francisco Aguilera (1899-1979), responsable de la Spanish Foundation de la Biblioteca de Washington, enregistrat en discs de vinil. Colomines va encarregar algunes gravacions a Riera i Llorca, que tenia accés al nombrós grup d’escriptors catalans de l’exili mexicà.

La pròpia revista Poemes forma part de l’arxiu, ja que, com va explicar Joan Ramon Veny-Mesquida, “hi havia d’haver una versió enregistrada”. La publicació havia de ser “la primera revista multimèdia del país”. Malauradament, només es van poder portar a terme dues sessions d’enregistrament.

Camps i Veny-Mesquida han estat més de cinc anys treballant en el projecte, amb el suport de la Càtedra Màrius Torres. A banda de digitalitzar el fons de Colomines, també han referenciat els textos, buscat les poètiques i parlat amb els autors, o els seus hereus. Tot amb la intenció que el llibre no només permeti ajudar a difondre l’arxiu sonor, sinó que també li doni un context. A més, ha servit per estudiar millor la figura de Joan Colomines.

En aquest sentit, Camps i Veny-Mesquida van voler destacar tres eixos importants de l’arxiu, que parlen també de la personalitat del seu autor. El primer, el del “pancatalanisme. No hi ha cap restricció geogràfica. Tot és llengua catalana, es parli on es parli”. En segon lloc, l’eix generacional. L’arxiu recull des dels autors més joves (com el mateix Carbó, que va recordar en la seva intervenció que ell era un autor editorialment inèdit en aquell moment) fins a autors consagrats, com Foix. Finalment, hi ha un “eclecticisme estètic”. Colomines no només va enregistrar els autors de la seva corda poètica. “Tenia consciència històrica de que el que feia havia de passar a la posteritat. Volia conservar la veu i els textos dels autors, i ho va fer sense cap prejudici estètic”.

Joaquim Carbó conserva un record agraït, amarat d’humanitat, de Joan Colomines, el metge, com l’anomenaven els altres poetes: “fou una persona càlida, cordial, amable, entusiasta, tossuda, valenta”. Cal entusiasme i valentia per, malgrat l’enorme dificultat d’aquells temps, emprendre un arxiu amb la posteritat com a horitzó. Però, com va dir Joan Ramon Veny-Mesquida, “aquest és país d’homes desmesurats, amb projectes absolutament desmesurats, com va ser en mateix Joan Colomines”.