Guillem Gisbert ens vol complaure tant

Amb el Guillem Gisbert sortim a caminar. Som dos homes catalans i les coses importants no es poden atacar directament. Alt i esprimatxat com el nervi que li va per dins i que tan òbviament s’esforça per controlar, costa seguir-li el ritme sense que la seva gambada massa expeditiva no evoqui els saltirons que tant ens agradaven als concerts. ¿També farà el pollastre quan actuï en solitari, o té preparat un personatge diferent? En el camí de l’Eixample al Baix Guinardó passarem pel local de Manel, que és també el lloc on Gisbert ha anat a fer les noves cançons. L’espai es troba masculinament desangelat tret d’un llençol promocional de Deu milles per veure una bona armadura que recorda, em diu Gisbert, “l’única època en què Manel va estar realment de moda”.

Hi ha aproximadament zero possibilitats que Balla la masurca, el primer disc de Guillem Gisbert en solitari, es posi de moda. No és perquè l’àlbum sigui dolent o perquè no contingui grans hits (és boníssim i no en conté ni un), sinó perquè Gisbert ha canviat només el just i necessari perquè tot continuï igual. En una època en què els pop demana noms que alimentin la roda amb el crit efímer del Zeitgeist i passin avall ràpidament, Gisbert resisteix l’obsolescència algorítmicament programada gràcies a una intel·ligència més poderosa que la trituradora de l’abisme intergeneracional. Ens exalta el nou, però només ens enamora el que pot arribar a vell.

I Gisbert té els quaranta fets, una edat ideal per divorciar-se i patir per com serà tornar a posar-se al mercat. És trampós parlar de separació perquè, quan van començar a córrer rumors, Gisbert ja va explicar a Jordi Basté que Manel simplement feia una pausa per raons existencialistes i que ningú en concret havia liderat el pas de la “dessincronització”. No era ell, però tampoc eren ells: la banda de rock encara es truca, encara són amics i encara s’agraden en els seus discs. Quan burxo perquè em reveli si hi ha hagut alguna raó amb un mínim de marro d’aquelles que ajuden a escriure un bon perfil, no rebo res més que arronsament d’espatlles i responsabilitat afectiva envers els altres tres. El que us deia: homes catalans.

Les cançons de ‘Balla la masurca’ són més complexes que místiques i surten més de l’ofici que de la ferida.

¿Vol dir això que Balla la masurca podria ser un disc de Manel? Sí i no. Més sí que no, no ens enganyem. Però el narcisisme de les petites diferències fa una gran diferència. La primera que surt mentre xerrem és la llargària de les lletres. Manel s’havia acomodat perfectament a la cançó llarga ocasional, però a Balla la masurca es nota que no hi ha hagut ningú per dir Guillem t’estàs enrotllant com una persiana. De les onze cançons, n’hi ha més sense tornada que amb. Les dues torres dura més de cinc minuts i no repeteix ni una sona línia, dues característiques del tot extravagants per a un tema triat per ser l’avançament que presenta un disc de pop. Miracle a les Planes s’enfila fins als sis minuts i tres quarts de decasíl·labs que no rimen. Les aventures del general Lluna passa dels set i acaba amb un solo d’harmònica sense demanar permís ni perdó.

La manera de compensar la falta de factors de compensació naturals del grup ha estat comissariar-ne d’artificials. Canviant de productor sabent perfectament el que buscava en cada cas, ara la familiaritat de Jordi Casadesús, ara l’estranyesa d’El Extintor (David Soler i Marcel Bagès), i ara una col·laboració per jugar a fer de Bob Dylan tots junts amb la Ludwig Band, Gisbert em diu que s’ha proposat crear “una ficció d’indústria catalana”. Fascinant per la divisió del treball i els hiperespecialistes del món anglosaxó (es pronuncien amb reverència els noms de Beyoncé, Lana Del Rey i Taylor Swift, però no sabria dir si en condició d’artistes o de multinacionals) Gisbert vol que les seves cançons competeixin fins i tot quan la derrota comercial respecte de Manel és segura. L’aspiració perfeccionista no sona a director totalitari d’orquestra soviètica, sinó a director de cinema del Hollywood daurat que es mira cada tema com una pel·lícula independent. Gisbert despulla les seves pròpies obres d’una manera molt analítica i antiromàntica, gens gelós dels referents i les al·lusions, fa apologia de l’artefacte dissenyat per sobre de la inspiració inefable, i no costa gens imaginar-lo donant instruccions clares a altres professionals. Les cançons són més complexes que místiques i surten més de l’ofici que de la ferida.

Només cal parlar cinc minuts per adonar-te que Guillem Gisbert és un home que conté multituds. No hi ha cap desig immoderat de transcendència, però tampoc es deixarà passar l’oportunitat de passar pel món amb una mica de gràcia.

La cosa de l’ofici recorre les venes de tot el disc. La trobem en el desig de complaure tant als altres i els “individus que del part a la tomba s’intoxiquen exclusivament amb art” que surten a ‘Balla la masurca’ (la cançó), i no deu ser casualitat que Gisbert hagi triat una història sobre el fet mateix de fer música per titular el seu primer treball en solitari. Aquest fer les coses per l’embut de les circumstàncies més que per una passió que crema a l’interior és el que explica la veritat incontrovertible que “el món va ser, és i serà, per sempre dels estudiants sense vocació”, amb què clou Estudiantina, la cara B humorística d’una angoixa que Miracle a les planes es pren seriosament. Gisbert m’explica que ell es va dedicar a això més per virtut que per necessitat, quan els altres li comencen a dir que té traça fent cançons i s’adona que un songwriter és aquell que “no és el millor en res, però és prou bo en diverses coses”. I, igual que Dylan citant Walt Whitman, només cal parlar cinc minuts per adonar-te que Guillem Gisbert és un home que conté multituds. No hi ha cap desig immoderat de transcendència, però tampoc es deixarà passar l’oportunitat de passar pel món amb una mica de gràcia. És millor ser interessant que ser feliç, però fer cançons et fa feliç en la recerca d’una cosa interessant per dir, i a sobre et pots guanyar la vida.

Gisbert té tan poc desig de revoltar-se contra un món que li ha repartit bones cartes que ni tan sols s’identifica amb la rebel·lió purament visceral de la joventut. La qual cosa és un problema en un gènere tan addicte als sentiments juvenils com el pop.

Irònicament, la rodonesa emocional dels cervellets que no es compliquen la vida és un altre dels leitmotivs del Gisbert en solitari i que ja venia del primer Manel. Aquí el trobem en què el noi vergonyós caigui abans que el ruc i el vil a Hauries hagut de venir, en el desig de dissoldre’s en l’oceà comunitari que té la gota tristament individual d’Empatia total, i amb la calma amb què la Montse estima el narrador de Cantiga de Montse, que és la meva cançó preferida en el moment d’escriure aquestes línies. Mentre dinem a un restaurant de llums fluorescents i estovalles de paper de dalt del carrer Lepant, em crec a Gisbert quan em diu que a vegades somia en una vida en què el seu èxit no depengui de l’aprovació dels altres, i puc imaginar-lo menjant allà mateix amb molta més tranquil·litat si de totes les sinagogues de Barna, el destí del cantant del grup revelació del 2008 no hagués entrat a la seva. Gisbert té tan poc desig de revoltar-se contra un món que li ha repartit bones cartes que ni tan sols s’identifica amb la rebel·lió purament visceral de la joventut, que “va acabar com un crim sense resoldre”, o “va passar sense rastre de revolta”. La qual cosa és un problema en un gènere tan addicte als sentiments juvenils com el pop. Resoldre aquesta contradicció ha estat el secret de Gisbert, que ha aconseguit estendre el rang d’edat propi del pop dels vint als trenta sense perdre la lleugersa i la transversalitat que ens fan estimar-lo tant.

Que “no apuntés a jove compromès” no vol dir que caigués en l’apatia: en algun moment crucial, Guillem Gisbert va adonar-se que “el buit em concernia”, que és el miracle d’El miracle a les Planes. I el buit s’ha omplert amb cançons sobre el problema d’omplir el buit. Irremeiablement meta, Gisbert és al pop el que les pel·lícules de Cannes són a les de Marvel o, dit amb ressentiment cupaire, Gisbert és als cantautors de protesta el que la socialdemocràcia és a la revolució: un excedent de sofisticació fruit del superàvit d’occident. En la vida raonabilíssimament vivible de les classes mitjanes del primer món mediterrani, la satisfacció de les necessitats elementals fa proliferar necessitats de segon ordre, que al seu temps s’inventen dolors de tercer i quart, cada cop més lluny dels Grans Temes dels Mestres Antics. Costa dir si la sobreabundància de cultura ens fa millors o pitjors, però el fet és que, allà on abans hi havia una paraula per dir les coses, acaben calent-ne deu. Gisbert és un geni a l’hora de trobar aquestes paraules més amagades que les de sempre, aconseguir que rimin i posar-hi una melodia. Es tracta de cantar sobre la gent normal en un temps en què la gent normal va a festivals de literatura del CCCB.

Després d’intercanviar referents culturals, opinions distanciades sobre temes d’actualitat, i reflexions feliçment contraintuïtives sobre la condició humana; i sobretot després de fotre’ns una paella estupenda, Gisbert i jo tornem a caminar cap al centre lubricats pel reconeixement mutu que ens professem entre la bona gent. No hi ha hagut ni una sola confessió personal i malgrat tot hem connectat d’alguna manera, que és el que aconsegueix fer-te sentir aquest disc des que et convida amb l’entrada del piano de Les dues torres. Com qualsevol artista modern que sàpiga el que fa, Gisbert prefereix que la seva obra parli per ell. I després de tot el que hem rigut la meva funció de corresponsal espiritual és comunicar al món que el Gisbert del 2024 parla amb la veu de la Torre Mapfre tirant beef a l’Hotel Arts:

“En aquest món on res és res que duri més de tres segons
(el cor sensible és fort per dins i el dur és fràgil, en el fons)
amb cada alba enceto el dia a punt per la transformació,
per la metamorfosi, per –va, ho dic!– florir, ser algú millor,
i miro aviam si s’obre una esquerdeta nova en el mur
de Collserola i Montjuïc, un tall de llum, una rodanxa de futur…”

Menys romàntic que la música més comercial i menys inquietant que els lletristes de l’avantguarda pura, el pop de Guillem Gisbert ens obliga a reconciliar-nos amb aquella part de nosaltres que creu en el progrés. Li demanen que ens balli la masurca, i la veritat és que ho fa molt bé.