General Moragues, les reinterpretacions d’un loser

“I’m a loser baby, so why don’t you kill me?”, es pregunta el cantant nord-americà Beck a Loser, un dels seus primers èxits, imitació d’un emergent hip hop experimental. La cançó data de 1993 i en ella Beck llista les desgràcies d’un perdedor anònim. És una lletra costumista; no hi apareix cap loser emblemàtic. Ni una sola referència als Grans Perdedors de la Història. El tema, de fet, està concebut com una oda a tots, coneguts o no. Els artistes, però, han estat sovint els qui més han treballat per rescatar personatges històrics amb vides fatals. Els han estat una inspiració: hi ha alguna cosa bella en la derrota, alguna cosa gairebé heroica. A casa nostra, el general Moragues seria un exemple de loser prou solvent. Havent tingut alguna alegria amorosa o militar, la seva vida va córrer sense vacil·lacions cap a l’infortuni.

Aquest diumenge, en l’última jornada del cicle Traces Literàries, organitzat pel MUHBA i coordinat pel gestor cultural i professor universitari Oriol Izquierdo, es va tractar, per una banda, la figura dissortada de Moragues i, per l’altra, en quines obres ha esdevingut aquesta fortuna adversa. El cicle es proposa reconstruir un fet puntual i desdibuixat a través de les reinterpretacions que se n’han fet. “Veure fins a quin punt es manté viu”. El poeta Pere Quart (Joan Oliver) o el cantant Ramon Muntaner han estat alguns dels artistes que han pres el general de musa. La dissertació va tenir lloc a la Vil·la Joana, plena serra de Collserola. Van intervenir, a més d’Izquierdo, l’historiador (i actual vice-president de l’ANC) Agustí Alcoberro i l’actor Jaume Comas.

Abans d’atacar l’esfera artística, situem-nos una mica. Sapiguem quines foren les contrarietats del protagonista, el màrtir nostrat (no només loser). “Una història trístíssima”, segons Alcoberro.

El cap és el més cèlebre que ha quedat de Josep Moragues i Mas. Una closca sanguinolenta encabida dins d’una gàbia. Fins a arribar aquí, però, s’esdevenen un seguit prou llarg de fatalitats i ensopegades. Fill d’una família pagesa benestant ­­–pagesos grassos– de Sant Hilari Sacalm, el futur general aviat s’enrola a la Companyia de Fusellers comanada pel veguer de Vic, Ramon Sala, i per Josep Mas de Roda. Mort Carles II i encesa la Guerra de Successió, després d’una victòria dels aliats anglesos a Barcelona, Carles III crea la Reial Guàrdia Catalana, on Moragues és coronel. La primavera de 1707 és nomenat governador de Castellciutat (a tocar de La Seu d’Urgell). Fins aquí  sembla que tot li ha anat sortint més o menys bé (exceptuant la morta de la primera dona, Cecilia Regàs).

Les coses comencen anar girar-se quan, arran del Tractat d’Utrecht, els aliats abandonen Catalunya i la guerra contra les tropes borbòniques s’encara en solitari. Moragues, al capdavant de Catellciutat, per aviat aquesta plaça (una de les tres a defensar juntament amb Cardona i Barcelona). La capitulació (rendició per capítols i amb condicions) no s’acompleix i la guarnició de Castellciutat, de tornada a Barcelona, és detinguda al Llobregat, amb les consegüents penes de galeres. Moragues, però, se salva: es retira a Sort. Però al Pallars és perseguit, se sent en perill i fuig a Cardona (a la vora de Manuel Desvalls), que també acabarà caient. La capitulació de Cardona contempla amnistia i exili però Moragues marxarà a Sort. Obligat a baixar a Barcelona per presentar-se cada dia a Palau, cau capturat finalment a Montjuïc en un intent de fugir cap a Mallorca. Se’l condemna per rebel·lió (volia coordinar una nova resistència) a morir a garrot, prèvia ignomínia pública. “Se sentenció al primero [Moragues] a ser arrastrado vivo por las calles por un caballo, degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la Puerta de Mar [Portal de Mar, actual Pla de Palau]”, dicta la sentència. L’execució té lloc el 27 de març de 1715.

Del Portal en penjarà durant anys una gàbia amb el seu cap, que no serà retirat fins a la signatura de la Pau de Viena. Aquesta amnistia recíproca entre Felip V i Carles VI en permetrà la retirada el 14 o 15 de febrer –no està gaire clar– de 1727. “Sin publicidad ni ruido”, es precisa. No sembla que el cap fos retornat a la vídua, Magdalena Giralt, la segona dona, la qual patí un fortíssim ostracisme (de fet, com tota la família de Moragues). La gàbia, però, va continuar exposada encara un cert temps sense el cap. En total, la befa popular que representava el gabió va ser visible ben bé dotze anys al Portal.

No serà fins a finals del segle XIX que el cap de Moragues veurà compensat el deshonor que va patir amb l’atenció que alguns artistes li dedicaran. “La nostra literatura ha descuidat el cas del general Moragues”, sosté Izquierdo. “És un cas amagat perquè mai hem guanyat i la història l’escriuen els vencedors”. La mantenen viva novel·listes, poetes i cantants. Izquierdo dóna algun nom més que el de Pere Quart. També es van interessar pel general Àngel Guimerà (de qui Comas va recitar un poema: Lo cap d’en Josep Moragues), Apel·les Mestres o Teodor Llorente. Tot i així, falta una reconstrucció íntegra, justa i literària dels últims tres-cents anys de la història de Catalunya. “No tenim uns episodios com els de Pérez Galdós”. El passat segons Izquierdo no és revisitat amb certa profunditat “fins a la successió de tres figures excepcionals: Verdaguer, Maragall i Sagarra”. Ells seran els creadors d’una mitologia literària a partir de la història. “El compte Arnau és el cas més clar”. Més recentment, han treballat en aquest sentit de la recuperació i la restitució escriptors com Alfred Bosch o Albert Sánchez Piñol.

No tot és literatura, però. En música –que pot ser alguna cosa més que entreteniment– també apareix Moragues. Durant els anys setanta, va néixer a Catalunya un moviment de recuperació de la memòria històrica que en el terreny musical va esdevenir la Nova Cançó. Una generació de músics que van lliurar discos importants (Guillermina Motta, per exemple, va musicar Josep Carner a Canticel; o tan rellevant va ser la repopularització que Raimon va fer d’Ausiàs March). Les seves veus eren altaveus. Ramon Muntaner va formar part d’aquell moviment però ja en els inicis d’una segona etapa: la Novíssima Cançó. Ell mateix posà veu al relat del general que fa Pere Quart de Moragues. Muntaner, de fet, mai va cantar textos propis, sempre va musicar poetes. El general apareix a Cròniques, sota el títol Decapitació XII, la cançó que obre el disc: “Ocell refet, cantes cínic avui / la llibertat / decapitada…”. Són ecos que avui, salvant totes les distàncies, ressonen amb força: rebel·lió, oprobi, repressió…