Els límits de l’infern

Esteve Plantada publica ‘Fosca límit’ (Adia Edicions) i ens fa passejar pels racons més dolorosos del dedins. Plantada ha estat triat per Núvol i Catalunya Ràdio com un dels dracs de Sant Jordi d’aquesta diada.

Buscar les límits condueix a això, a parlar-li a cau d’orella als fantasmes. A ensumar la nafra i enfonsar-hi el dit. A fer reverberar el dolor, que acaba en un eco tens de misteri captivador. Plantada ens descriu l’infern amb versos afilats: “Ser-te és pensar en la derrota”, i ens fa arribar l’olor de mortalla, la paràlisi de la por, la contundència de la pedra immòbil.

Sota la llum cruel de la veritat, Plantada esbossa el neguit: “Som qui dorm/ abans de ser./ Som cadàvers, redundàncies,/ tu i jo, sols/ a la ciutat,/ buscant taüt”. El jo poètic navega a la deriva, dessagnant-se, esbudellant records, palpant cada obstacle. Cita els versos de Bartomeu Fiol: “no volem sobreviure, volem viure” i la narració de la resistència davant l’adversitat es propaga.

Hi ha molta sang, moltes presons, molts inferns interiors i exteriors: “Saps/ en la mutilació, el dolor/ que podria ser-nos/ el clos del pati d’armes,/ on ets l’exili d’un lloc:/ en mur de pietat/ al llindar del diluvi./ I tornes a viure en tu.”

Existeix un retrat del mal intern, de la pèrdua: la vida com un viatge on van morint els jos del passat: “La fe és l’adéu/ que cerca l’amor”. Viatgem a l’Antàrtida, ens embolcallen amb un sudari, ressuscitem de nou, foragitem el soroll, inspirem l’aroma de la buidor, per reviure, més tard. La resistència adopta el color porpra i el poeta no escatima les imatges de duresa: la lluita infatigable dels contraris.

Plantada diagnostica “les crostes, en el mot no dit”, ressegueix les ferides de la incomunicació. I deixant enrere precipicis, delimita els inferns variats: retopades amb el passat, la violència dels temps, la foscor de la falta d’alè: “Confons raó amb necessitat”. La fosca és l’escenari del fracàs de la fe.

Però després de cada caiguda, en queda un record i l’ensenyança preciosa: “L’univers és una manera de caure”.

Enmig del turment, hi ha petits oasis i molt de coratge durant la batalla que impregna l’itinerari: el poeta ens repta a “Lluitar l’alfabet com es lluita el pa”. Cal viatjar a l’infern per recollir algunes conclusions, retalls de saviesa, antídots: cal enfrontar les pors, plantar cara als records marcits, recosir la ferida.

En el poemari també hi ha amor, no tan sols el record de l’odi. Hi ha l’amor perenne cap a en Francesc Garriga, l’home de la lira, i l’homenatge que converteix l’absència en presència.

El llenguatge ferotge i desbordant d’Esteve Plantada ens acompanya a les entranyes de nosaltres mateixos: fem una autoanàlisi i purguem tots els dimonis.