Com trobar poesia a l’hummus

Ho vulgueu creure o no, hi ha un hummus millor que el del Mercadona. Supera el gust, supera el nom: hummus Casasses sona més poètic que hummus hacendado, i acompanyat d’una copa de vi, són previsions suficients per un vespre poèticament paradisíac, o com diria el poeta Manuel Rivas, “rebel”. Si no sou fans de l’hummus, aquesta ocurrència gastronòmica del Festival Poesia i + també et dona l’opció d’una coca Foix o coca de no sé quin poeta més. En qualsevol cas, poesia al refrigeri i a tot arreu on hi càpiga. Pel que fa als jardins de Can Muntanyà de Caldes d’Estrac, tothom coincidia en què és un lloc “esplèndid”, “preciós i tranquil”, “m’encanta això de veure el mar a un costat i els arbres a l’altre”, fins i tot algú deia que s’havia imaginat “dins d’un vaixell i ni m’he aixecat de la cadira.” Distrets per l’escenari i entre copa de vi i coca Foix mentre no començava, ens va passar per alt un home que portava estona assegut en una cadira amb una màscara de gas a la cara, que de sobte se la treu i sorpresa: va resultar ser en Manuel Rivas. La poesia hi és si la vols veure. “Estamos en Caldes d’Estrach, en un lugar rebelde de emoción, de memoria, de deseo. En un lugar donde enjambran las palabras que poliniza la esperanza, donde los poemas se aprestan a abrir pasos, a dejar su huella de libertad, maravilla y generosidad.” Déu n’hi do tot el que veu en Manuel Rivas a quatre arbres, quatre flors ben posades, aigua rajant d’una font i un mar amb posta de sol en el lloc on toca. “Vienen las palabras a reclamar lo suyo”, exclama.

Què és el que pertany a les paraules? Després d’un recital com el que va ser A boca da terra de Manuel Rivas, te n’adones que en general tenim la percepció que som superiors al llenguatge. Cosifiquem els poemes; però aleshores, ve en Rivas acompanyat fantàsticament de la guitarra de Nacho López i de la multiinstrumentalista Tanja Haupt, i personifiquen un poema, fins a tal punt que et fa plantejar: “Què deu fer un poema en el seu dia a dia?” (si els poemes s’alimentessin, menjarien hummus Casasses?) Diuen que aquest poema s’ha “auto-titulat” Autobiografia, i que és “un cañero”. “Los poemas deben tener mucho cuidado con los poetas, que son unos depredadores. Pero este es rebelde y dice que quiere ser libre un día más.” El poema era en gallec, però a mitja cançó, canten “vull ser lliure un dia més” en català, i després en castellà, i fan una espècie de popurri que al final ja no sabíem en quin idioma cantàvem. Sí, Manuel Rivas va recitar en català, i no vol ser milionari. Reivindica altres coses que (també) haurien de fer-se virals.

El que Manuel Rivas expressa recitant en tots aquests idiomes és una conclusió revolucionària: es pot parlar poèticament en tots els idiomes, i es pot parlar de tot. Entre poemes sobre l’amor i la mort, parlava de fulles, de cartes, dels seus avis, de les dedicacions, dels fars. Ja que parlem de la poesia a tot arreu i en tots els idiomes, que la poesia pot parlar de qualsevol cosa és una conclusió que ja va materialitzar l’escriptor Andri Magnason, que l’any 1996 va escriure un llibre de poesia pel que seria el Mercadona islandès: Bonus poetry. Si el supermercat Bonus tenia una versió marca blanca de tot el que existeix, per què no de la poesia?

En qualsevol cas, la poesia ressalta coses qualsevols, i ressaltant, agraeix: quan Rivas donava les gràcies al final, també va agrair a la campana que havia sonat durant el seu recital, als éssers humans i éssers amb sentiments o sense. “Tenemos que construir una nueva ciudadanía, incluir en el censo a los árboles, los pájaros y los animales.” Tenia raó, aquell lloc i tot el que el forma era rebel, encara que sovint ens passi per alt. Si la vols veure, la poesia és a tot arreu: als arbres, a les fulles, a les cartes i ara es veu que, fins i tot, a l’hummus.