Un maridatge estimulant

Sens dubte, un dels encants de la creació artística consisteix a construir interseccions entre disciplines, modalitats o llenguatges expressius diversos. De fet, la història de l’art és plena d’experiències en aquest sentit, de les més brillants a les menys reeixides, però sempre amb el denominador comú de cercar la superació per mitjà de la suma. La capacitat de l’art de trobar camins de col·laboració que interactuen i s’enriqueixen recíprocament és gairebé infinita i ha donat, des d’antic, resultats d’un gran interès i bellesa.

Coral Cantiga i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona al Palau de la Música Catalana.

El concert que van oferir el passat 18 de juliol al Palau de la Música Catalana la Coral Cantiga i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, en el marc del Festival Grec, ens va aportar un nou exemple de maridatge artístic. I no tan sols per la combinació entre dos registres sonors tan diferents com el d’una formació polifònica mixta i una cobla, sinó també per la presència de la poesia, que va adquirir un protagonisme destacat en la segona part de la vetllada.

Val a dir que, tant el cor nascut a redós dels Lluïsos de Gràcia com la històrica cobla barcelonina ja han donat mostres amb escreix de la seva vocació d’implicar-se en propostes ben imaginatives de col·laboració artística; així, mentre Cantiga ha participat en espectacles que combinen la música amb el teatre i la dansa, la formació orquestral va mostrar recentment la seva versatilitat enregistrant un disc amb el cantautor solsoní Roger Mas.

La primera part del programa va estar basada en cançons del repertori tradicional català: “El rossinyol”, “La dama d’Aragó”, “Muntanyes regalades” i “La filadora”, amb l’aportació ben ajustada de Montserrat Margalef al clarinet i de Víctor Valls al piano. A continuació, la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona va interpretar La fageda d’en Jordà, d’Eduard Toldrà, Contradansa, de Manuel Oltra –un dels nostres compositors més prolífics pel que fa a la música per a cobla– i Puigsoliu, de Manuel Serra.

Després de la mitja part, amb cor i cobla compartint l’escenari màgic de les muses, va arribar el torn per a la presència de la poesia. Així, juntament amb la suite La birondó, tambédeguda a Manuel Oltra (que relliga les tradicionals “El pobre alegre”, “La filla del marxant”, “Margarideta”, “El testament d’Amèlia” i “Cap a Betlem”), els intèrprets van executar un seguit de peces basades en textos de poetes catalans: Cançó de l’instant, de Miquel Desclot i Lluís Vila, Ara que han callat totes les veus, de Xavier Mas Craviotto i Lluís Gual, Els núvols, de Màrius Torres i Carlota Baldrís (aquestes dues amb caràcter d’estrena), i El temps del cant, sobre poemes de Narcís Comadira i Ignasi Tomàs i partitura d’Albert Guinovart.

Cantiga forma part d’aquell nucli escollit d’agrupacions corals catalanes que, tot i treballar des de l’amateurisme (la professionalització en el món coral es dona de manera molt comptada), ho fan sempre amb exigència, i els seus membres posseeixen una preparació musical i vocal que els permet assumir reptes de notable envergadura. La cinquantena de veus que van defensar el concert de referència –disposades de manera diferent en cadascuna de les dues parts, en funció de les obres– ho van fer amb solvència i expressivitat, sota la direcció dúctil de Montserrat Meneses, un dels noms, per cert, més remarcables d’entre la generació emergent de directors corals. De la seva banda, la Cobla va mostrar el nivell de seguretat i excel·lència interpretativa que ha esdevingut proverbial en les seves audicions.

En una jornada assenyalada per haver-se registrat al país unes temperatures de calor rigorosa, la temperatura emotiva del Palau també va assolir cotes elevades amb la conjunció fecunda d’una suma de músics, vocals i instrumentals, que van posar de manifest, una vegada més, el profit de continuar explorant espais de maridatge artístic.