Un liederista de cap a peus

El concert que el baríton Andrè Schuen havia de fer la temporada passada al Palau de la Música, ajornat per malaltia, es va poder celebrar finalment el proppassat 19 de març. Al costat de l’Ensemble de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, dirigit per Anna Sułkowska-Migoń, va interpretar el cicle Des Knaben Wunderhorn, de Gustav Mahler, en un programa que es va completar amb l’Idil·li de Siegried, de Richard Wagner.

Andrè Schuen és un cantant excepcionalment dotat. Amb una veu preciosa, ampla i homogènia, canta amb un estil marcat per una expressió concisa, teatral, efectista, amb una línia d’una gran bellesa i elegància, i amb una seguretat absoluta que el fa excel·lir per damunt de la majoria de cantants. En aquesta ocasió vam poder-lo sentir en una de les seves grans especialitats, el lied, més concretament el lied orquestral.

Schuen es va mostrar com un rapsode, amb grans dots teatrals a l’hora de narrar les històries i llegendes que expliquen els lieder.

Des Knaben Wunderhorn és un cicle de dotze cançons escrites sobre textos pertanyents a la col·lecció homònima de llegendes recollides per Clemens Brentano i Achim von Arnim a principis del segle XIX. Escrits originalment per a veu i piano, Mahler va incorporar alguns d’aquests lieder a les seves simfonies, i va acabar fent-ne una versió per a veu i orquestra. Tanmateix, la versió que ens van oferir Schuen i l’Ensemble no va ser l’original, sinó l’arranjament per a orquestra de cambra que el 2012 en va fer Klaus Simon. Tots tenim present la gran paleta de colors que Mahler fa servir en la música simfònica, i tot i així, Simon ha estat increïblement hàbil per aconseguir fer sortir els mateixos colors amb només setze instrumentistes.

Andrè Schuen es va mostrar com un rapsode, amb grans dots teatrals a l’hora de narrar les històries i llegendes que expliquen els lieder, amb inflexions vocals molt expressives i dinàmiques molt precises, gràcies a un magnífic control sobre la veu. De manera proteica, va adoptar personalitats diferents per interpretar “Des Antonius von Padua Fischpredigt”, “Wer hat das Liedlein erdacht?” o “Revelge”, el lied amb el qual es va cloure el concert i en què vam veure un Schuen indubtablement marcial. La seva manera de dir va ser mesurada i polida, i alhora plena d’una calidesa que enamora; la línia vocal va ser d’una finor exquisida, amb homogeneïtat en tots els registres. Schuen va mostrar un domini absolut de la veu i també de l’obra de Mahler, de la qual va interpretar deu dels dotze lieder que la componen.

Sułkowska-Migoń va aconseguir una interpretació impregnada de suavitat i lirisme, on la flauta i el clarinet van tenir un paper decisiu.

La integració de Schuen amb l’orquestra de cambra va ser magnífica. Sułkowska-Migoń va fer brillar un vent fusta de so vellutat que va dialogar amb el quartet de corda en estil cambrístic, i que va bressar la veu càlida de Schuen. L’orquestra en solitari va ser qui va obrir el concert, amb l’Idil·li de Siegfried, la peça que Wagner va escriure per a Cosima amb motiu del naixement de llur fill. L’Ensemble en va fer la versió original que el compositor va escriure per a tretze músics i que es va interpretar a la seva casa de Suïssa. Es tracta d’una peça cambrística d’una gran delicadesa en què els instrumentistes s’han d’ajustar amb la precisió d’un rellotge per fer emergir les línies melòdiques amb equilibri entre vent i corda. Sułkowska-Migoń va aconseguir una interpretació impregnada de suavitat i lirisme, on la flauta i el clarinet van tenir un paper decisiu.

oWagner i Mahler són dos compositors complementaris, allò que l’un assoleix amb l’òpera l’altre ho assoleix amb la música simfònica. Andrè Schuen i Anna Sułkowska-Migoń ens van fer sentir dues obres postromàntiques amarades de transcendència en una interpretació que va convidar al somni.