Sara Blanch, una Zerbinetta llaminera

Sara Blanch ens ha tornat a seduir amb un nou triomf, convertint-se en la Zerbinetta d’Ariadna auf Naxos, el rol més complex al qual s’ha enfrontat fins al moment. Blanch ha obert la temporada liceista, però també la tancarà amb la seva vertiginosa reina mozartiana, que transformarà els poders crepusculars en un hipnòtic antídot contra la malignitat de la ignorància i la servitud de l’obsessió “pels temps d’abans, que eren millors”. La Sara ha nascut per ser reina, la reina portadora de la llum, la brillant joia de la corona de la lírica de les dècades que vénen.

Debutar el duo Hofmannsthal – Strauss li ha permès viure Ariadne auf Naxos des de la confluència d’un nou i elegant classicisme i una ascendència wagneriana imperant i voluptuosa que sona des de l’expressionisme més eixordador. I Zerbinetta està molt ben escrita: “És ironia, pirotècnia, espectacle”. Si algú pot fer llaminer aquest caràcter murri, és Sara Blanch. Més enllà d’un físic seductor, parlem d’una dona carismàtica, de veu atractiva i captivadora, que va conquerir el Viñas 2016, una fita que li va obrir moltes portes que ha sabut deixar ben obertes. La seva exitosa carrera és fruit de molta passió i talent, però també de sensibilitat i sensatesa, i una gran intel·ligència i intuïció. Blanch ha fet passos ferms i ha escollit els rols amb una extrema consciència de l’instrument, acompanyada d’un creixement personal que li permet aportar solidesa a l’escenari. Blanch ens diu que “cal penetrar en el personatge i no sortir mai de l’obra, i potser, perdre la consciència de qui fa què: si jo, o Zerbinetta”.

L’èxit no és gratuït. Des de 2015, “el ritme que he marcat m’ha permès experimentar i guanyar experiència professional de manera progressiva”, diu Blanch.  Al llarg d’aquests anys ha passat per diversos papers petits, que ha encarat arreu com a principals. Després d’immensos i destacats debuts en els millors teatres, Zerbinetta ha estat decisiva per passar de jove promesa a aposta segura per a qualsevol director artístic que busqui qualitat, voluptuositat, bellesa i autenticitat, una veu sòlida i un caràcter compromès.

“El gran triomf és esprémer la vida, experimentar-la com a gaudi, sense oblidar la transcendència dels nostres actes, especialment els qui podem arribar a canviar la vida dels altres”. Perquè creu que l’òpera hi té molt a dir, encara, ara i sempre. “En el que està ben fet sempre hi descobreixes matisos. És màgic. La màgia de sorprendre’t sempre. És el més bonic de la vida, escoltar una ària és com mirar la sortida del sol”.

El debut d’aquest estiu a Salzburg amb Teodor Currentizs ha estat una fita estel·lar que li ha reportat èxit i reconeixement, a banda d’una superació personal infinita, que converteix en medicina per al públic (davant del qual, diu, “no pots tenir reserves”), però també per a ella mateixa. Un elixir que conté l’ingredient més humà per curar la desesperança o el dolor: “Donar-ho tot al present, per a mi i per als altres”. Perquè les muses són eternes, però el que ha sonat ja només és record i el que sonarà és encara silenci.