Narradors en 1a persona

Dia 22 de març al vespre. Comencen les vacances de Setmana Santa al Conservatori del Liceu. Ja no queda pràcticament cap alumne. A fora, els diferents teatres del Paral·lel es posen en marxa per acollir els espectacles i el públic que s’espera fent cua. Soroll de cotxes, grups de joves parlant, gent que va a comprar, altres que estan a les terrasses dels bars. 

A dins la petita Sala de Cambra del conservatori, al pis -2 i enterrada a sota terra, silenci. El concert-taller a càrrec de la flautista Clara Saleiro i el Barcelona Modern Ensemble (format per la mateixa flautista, Xavier Castillo, clarinet, Carolina Santiago Martínez, piano, Ismael Azidane, percussió, Xavier Pagès-Corella, direcció musical i Demian Luna, direcció artística), conjunt dedicat a la interpretació del repertori contemporani, està a punt de començar. La música està composta per Héctor Parra. Els diferents instruments que tocaran estan desordenats, es veuen atapeïts per les petites dimensions de l’auditori.

Ambient informal. Parra és molt proper al conservatori. De fet, és el compositor resident de la 10a edició del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern. A més, el públic es coneix, pràcticament tots són participants del Curs de composició impartit al mateix centre, durant les últimes setmanes. Entre el xivarri de la sala, la flautista sembla que dubti quan entrar a l’escenari. Un cop hi és, el compositor explica el programa “El món dins d’una cel·la: del paleolític al segle XX”, i ella toca alguns fragments com a exemple. Hèctor Parra porta un bitllet de tren a la mà. No sé si és casualitat, ell no en diu res al respecte, però el repertori dibuixa un viatge: la història de la humanitat, al llarg del temps i l’espai. Agraeix la participació dels intèrprets i els compositors del curs i en remarca el “nivell estratosfèric”.

Parra és un autor interessat en la natura. Explica que MINERAL LIFE III (2021), obra per a flauta sola, passa en una cel·la. Ho compara amb la saleta on estem i afegeix que la flauta, o semblants, és un dels primers instruments treballats. Se’n troben ja de l’Homo erectus, cosa que ens indica com l’art va més enllà d’allò únicament humà. Relata com la música formava part dels rituals, posant més èmfasi en el procés que en el resultat. Sovint imitaven les onomatopeies dels animals. Parra traça tres peces amb músiques que remeten al so d’un bisó, un ocell i un cavall. Perquè el públic pugui veure les pintures en les quals s’havia inspirat, es tanquen els llums. 

La idea que estem a dins una cova prehistòrica es fa efectiva. Una cova que és símbol de naixement. Les notes de la flauta ressonen per la sala. Se senten sons diferents alhora, remarcant les capacitats harmòniques d’un instrument que és melòdic. I és que els sorolls “extramusicals”, la respiració, el soroll de les tecles, etc. hi són, però normalment no els prestem atenció. En aquestes peces formaven part de la música. La intencionalitat és el que determina si una peça és art o no: s’ha concebut com a art o s’ha fet sense voler però ens agrada? 

A la segona part del concert-taller, es toca l’obra CELL 2 (2016), per a ensemble. Representa la histèria, “malaltia” associada a les dones durant el s. XIX.  Els músics porten camises estampades i no la vestimenta negra habitual, que el Romanticisme va imposar i sacralitzar. Però, la música és macabra, inspirada en la instal·lació Arch of Hysteria, on una noia més que tractada de la histèria és torturada a dins d’una cel·la. 

Els instrumentistes han afinat prèviament. El clima és desconcertant, incòmode, sufocant, claustrofòbic. Sembla com si del so d’un instrument en sortissin els altres. Tots ataquen alhora, però el timbre muta. El percussionista tocava amb tècniques esteses: de vegades, amb les baquetes del revés, en altres utilitzant-ne unes d’un instrument per a tocar-ne un altre, en altres fent sonar un xiulet i fregant l’arc d’un violí en un dels plats. Es mou ràpidament d’un instrument a l’altre. Sonoritats estridents, que semblen xiscles. L’estètica musical ajuda a crear tensió. És música poc tonal, on predominen el que serien dissonàncies en un context tonal. Pot resultar estranya i per això fa por. 

La figura del director és molt enèrgica. Sembla impossible que en una peça aparentment tan caòtica n’hi pugui haver. Però sí, l’obra és molt pautada i per a diversos instruments (piano, percussió, clarinet/clarinet baix i flauta) i requereix d’aquesta figura. 

En resum, una música que alguns dels intèrprets qualifiquen de “dura de tocar, físicament i psicològicament”. Música de Parra que és metafòrica i literal al mateix temps: remet a objectes reals i de manera molt versemblant. El galop del cavall és perfectament representat amb el soroll de claus i sabatilles de la flauta. El caràcter ritualista i de “performance” d’aquestes peces accentuen la música com a element viu, en moviment. I és que les obres estan pensades mil·limètrica ment, cada compàs està escrit. La música està inspirada en art plàstic. La partitura, plena de detalls interpretatius originals, resulta pictòrica. Els intèrprets però, són imprescindibles per mostrar la importància de la respiració, de la vida, que ens diferencia d’una màquina. Per veure l’esforç i el patiment a què de vegades ens enfrontem. Tots tenen una tècnica brutal i interpreten les indicacions del compositor. I com que aquest programa explica una història, hem de saber qui ens l’explica: la història no és neutre, calen els intèrprets.