Miguel Lerín: “És molt important que un artista sàpiga dir el que no vol fer”

Miguel Lerín Vilardell acumula dècades d’experiència al món del management i al Concurs Tenor Viñas. La seva mare, Maria Vilardell, va ser una de les persones que van portar el certamen a esdevenir un dels més importants del món i, des de fa dotze anys, és ell qui segueix el llegat familiar al capdavant del Viñas. Net de Jacint Vilardell, fundador del concurs el 1963, i besnet del mateix Francesc Viñas, Lerín ha desenvolupat paral·lelament una extensa carrera com a agent, tot portant alguns dels cantants lírics més rellevants del darrer segle. Amb ell parlem sobre la història i present d’aquesta destacada competició de cant i ens intentem impregnar de la seva experiència com a agent musical.

Fa poc més d’una dècada que et vas incorporar a la direcció del concurs. Han canviat força coses durant aquest temps al Viñas, i més encara respecte a quan es va crear el 1963.

Crec que el context del començament del concurs era molt diferent. La iniciativa es va poder impulsar gràcies a unes persones que van fer costat al meu avi. Des del Liceu hi hagué l’empresari Joan Antoni Pàmias, hi hagué l’exalcalde de Barcelona Darius Rumeu i Freixa, Baró de Viver, Joaquim Buxó Dulce d’Abaigar, marquès de Castellflorite i president de la Diputació de Barcelona, i des de l’Ajuntament de Barcelona el delegat Esteve Bassols. A partir del 1967 la meva mare s’hi va posar al capdavant. La seva lluita va ser immensa perquè va aconseguir mantenir el certamen i també va saber com fer-lo entrar al segle XXI. El va fer evolucionar i va entendre el que havia de venir al nou segle. Una cosa és tenir una idea de fer un concurs com el Viñas, però el més difícil sempre és fer perdurar i fer créixer aquesta idea.

El concurs neix en un moment en què Espanya encara està en una dictadura, però.

Amb el tema polític no va haver-hi mai cap problema, crec que a ningú li va passar pel cap avantposar una posició política als temes musicals. Tinc un munt d’anècdotes d’aquella època. Un dels temes més complicats eren els visats per entrar a Espanya, sobretot pels participants de països comunistes. A mesura que passaven els anys, cada cop venien més cantants d’Europa de l’Est i van començar a guanyar premis. Hi havia tantes sol·licituds d’aquests països que un dia el Cap de la Policia a Barcelona, que gestionava part dels visats, va arribar a dir-me que creia que la senyora Vilardell el que volia fer realment era organitzar una coral de comunistes.

Repassant el concurs d’aquest any, he vist que d’onze membres del jurat només dues són dones. Com s’explica això?

És un tema dels teatres estrangers, que són els que fan les proves preliminars i llavors els seus directors artístics o caps de càsting venen aquí i conformen el jurat. Què hi podem fer nosaltres? Si els directors artístics d’allà són homes o dones no depèn de nosaltres. A part de dues grans figures com són June Anderson i Carolin Wielpütz, enguany s’havia convidat a la cantant Anne Murray, però per problemes de salut no ha pogut venir i s’ha donat el fet que l’ha substituït un home.

I no es podria fer res més per buscar la paritat?

És que no podem fer-ho. No és potestat nostra decidir la direcció artística d’òperes estrangeres.

Crec que a ningú li va passar pel cap avantposar una posició política als temes musicals

Algun cop s’ha parlat de crear un programa especial al Liceu, en què uns cantants joves fixes s’immergirien en diversos aspectes del món de l’òpera, començarien a fer petits papers i podrien arribar a fer rols importants. Saps en quin punt està aquesta iniciativa?

El Liceu em va encarregar fer un projecte d’aquest tipus, perquè es volia fer a través del Tenor Viñas. Vaig parlar amb responsables dels programes per a joves cantants d’altres òperes. Vaig parlar amb la d’Hamburg, amb la d’Amsterdam… Hi vaig parlar i vaig presentar els números al Liceu, però Valentí Oviedo va dir que era inviable, que ara per ara, amb els diners que hi havia, no es podia dur a terme aquest programa. De moment, el que sí que fa el Liceu és apostar per determinats cantants joves, donant-los oportunitats perquè acabin sent cantants “Liceu”, i trobo que està molt bé que es faci.

En aquest cas, el Concurs Viñas també ofereix molt bones oportunitats per a joves cantants.

Sí, i veiem com alguns després s’incorporen a programes joves d’altres òperes. Al Viñas no només hi ha els premis oficials que els fan debutar, també hi ha premis de bosses d’estudi que els permeten estudiar i fer màsters de postgrau amb professors de prestigi. I això ho oferim perquè trobem dues menes de cantants al certamen: els que estan preparats per immediatament ser contractats i cantar un primer paper, i els cantants que participen en el concurs Viñas, guanyen una bossa d’estudis, tornen després d’uns anys i en surten premiats. La meva mare tenia una obsessió amb les bosses d’estudi perquè, a part de la competició, estava convençuda que la gent havia de formar-se i no deixar d’aprendre.

El moment culminant del concurs es viu al Liceu, en unes Rambles de Barcelona que als darrers anys desperten una mica de desencant i en què diversos teatres han hagut de tancar. Què creus què està fallant?

Jo crec que cal educar el públic i oferir-los propostes que els interessin. Crec que això s’ha abandonat molt, i és evident que si no hi ha un públic, els teatres tanquen. Crec que certs formats i obres estan desfasats, i d’altres que encara es poden fer cal portar-les als teatres d’acord amb la perspectiva del segle XXI. Però no és fàcil aconseguir-ho.

La meva mare tenia una obsessió amb les bosses d’estudi perquè estava convençuda que la gent havia de formar-se i no deixar d’aprendre

És un dels grans reptes actuals de l’òpera…

Sí, per exemple, aquí a Barcelona hi havia una afició tremenda a la sarsuela. Mira també el què ha passat amb Wagner, de Barcelona wagneriana… ara res. La famosa estrena de Parsifal, amb el tenor Viñas, va ser tota una fita, el Liceu va ser el primer teatre del món en representar l’òpera després de caure la prohibició que no permetia representar-la fora del Festival de Bayreuth. I ara, en canvi, les òperes de Wagner no omplen. L’esperit wagnerià s’ha perdut.

Parlem de la teva persona com a exagent artístic. Entre tants grans artistes, he vist que vas portar a Joan Sutherland, com la definiries amb poques paraules?

Parafrasejant la mezzosoprano Marilyn Horne, Joan Sutherland va ser el veritable fenomen de la segona part de segle XX. Tenia unes característiques vocals que no eren normals, i va utilitzar els mitjans que tenia per treballar la veu i arribar a tanta perfecció. Hi havia una gran feinada darrere i, a més, era una persona amb molta senzillesa. No se li podia fer cap elogi perquè era molt autoexigent. Tot i que ella podria haver cantat de tot, va decidir centrar-se en un repertori determinat, cosa molt important a fer avui en dia.

Creus que hi ha molts cantants que els costa centrar-se en un tipus de repertori concret?

De vegades els teatres ofereixen papers que no són del tot adients per determinats cantants i, aleshores, es fan malbé la veu. Cada cop passa més, tot va més de pressa que mai. Quan avui en dia es diu que algú no ha cantat prou bé un paper és possiblement perquè ha agafat el rol que no hauria. És per aquesta raó que és molt més crucial que un artista sàpiga dir el que no vol fer que no pas el que sí. Com a agent mai no vaig insistir a oferir un paper que no fos adient a la veu que tenia un cantant.

A part de portar artistes internacionals també has portat cantants catalans. Creus que hi ha més dificultats per posar en valor cantants catalans en grans produccions d’òpera?

No. He treballat amb molts cantants catalans i no he tingut cap problema a portar-los fora o a altres llocs de l’Estat. D’oportunitats de treballar a Catalunya mateix n’hi ha. Hi ha la Fundació Òpera Catalunya, i el Liceu sempre que hi ha un cantant català que val la pena, el contracta. Si penses en els millors cantants catalans actuals, tots han passat pel Liceu. La clau és treballar molt la veu i, sobretot, no deixar mai de formar-se.