Més enllà de l’òpera de butxaca

El panorama operístic fora de la ciutat de Barcelona ens continua donant alegries i, a més, sorpreses. No només el nivell és altíssim, sinó que l’oferta és variada, circula per camins diferents i demostra una gran fantasia per suplir amb enginy les limitacions pressupostàries. En el cas de la funció de Dido & Aeneas (H. Purcell) que va tenir lloc dissabte 2 d’octubre a l’Atlàntida de Vic, cal sumar-hi una rara qualitat: l’equilibri.

El projecte no només destaca per l’adequació en major o menor mesura de tots els implicats sinó que resulta atractiu, entretingut, imaginatiu i, per dir-ho planerament, no estira més el braç que la màniga. Ans al contrari, es va preferir una visió minimalista, sense decorats, amb un atrezzo reduït i moviment escènic àgil per pal·liar certa buidor. La contextualització de la història es va realitzar a través d’una pantalla on s’explica la història i l’escena es va embellir amb un videomapping obra d’Aleix Viadé. Es va trobar a faltar, però, una pantalla amb sobretítols per apreciar la peça en la seva totalitat.

L’orquestra, Vespres d’Arnadí, es va presentar en versió cambrística sota la batuta ferma de Dani Espasa. També des de la vessant musical va regnar l’equilibri just entre la solemnitat i el ritme ballable de les danses cortesanes (meravellós el rítmic ball dels mariners!), sempre amb un so empastat i una direcció precisa. Que el violoncel d’Oriol Aymat destaqui pel seu virtuosisme no és novetat però no per això hem de deixar de mencionar l’elegància de les seves intervencions. Va compartir protagonisme amb l’arxillaüt i la guitarra barroca de Carles Blanch, les agilitats de la concertino Sylvan Farran James i la imaginació al clave del mateix Espasa en la seva faceta d’instrumentista.

Entre els solistes, cal mencionar en primer lloc la desimboltura i naturalitat de Laia Frigolé, molt còmoda en el paper de Belinda: veu clara i dicció molt lloable. Una autèntica delícia d’interpretació que va lluir especialment amb un “Thanks to these lonesome vales” enlluernador. La frescor i vivacitat de la soprano van contrastar amb l’aplom i esperit tràgic de Mireia Pintó, que va tenir alguna dificultat en la projecció de les notes més greus però es va mostrar senyorívola en el seu gran moment, l’ària final “When I am laid in earth”. L’expressió greu i segura de la seva veu, ampla i de bell color, van contrastar de manera molt interessant amb la de la seva parella escènica, el tenor Salvador Parron, d’instrument sense vibrato i emissió natural i volàtil, una mica a l’anglesa, en el registre agut. Una veu que definitivament hauríem d’escoltar més sovint.

En aquesta òpera, els moments més esperats solen ser els de la bruixa, aquí encarnada pel contratenor Jordi Domènech. Cal dir-ho sense embuts: Domènech és un actor majúscul i va fer una creació del personatge divertida, estrafeta, un punt autoparòdica i fins i tot gosaria dir que lasciva, dominant cada una de les escenes on va participar amb una presència i seguretat aclaparadores. El cantant coneix bé el seu instrument i no va estalviar en recursos expressius per esdevenir un dels triomfadors de la nit. En les seves intervencions va compartir protagonisme amb el cor, que té un paper molt destacat a Dido & Aeneas. El Cor de Teatre va resultar excel·lent, tant en el seu vessant musical (empastat, noble i flexible) com amb l’actoral, on va beneficiar-se també de l’enginyosa posada en escena d’Anna Portella. Van resultar un conjunt molt ben coordinat a nivell vocal (amb un aplaudiment especial per als baixos i barítons, especialment encertats, i pel solista Eduard Mas) i van contagiar bon humor amb la seva entrega i versatilitat a nivell interpretatiu. El seu retrat, entre simiesc i demoníac, dels acòlits de la bruixa va ser impagable.

Estem en una època en què les retallades pressupostàries i una mica el pilot automàtic ens fan acceptar sense més que l’òpera barroca s’ha de fer sempre en versió concert, potser perquè entenem que la fastuositat dels ambients en què van ser escrites o els temes que tracten ho demanden. Aquest Dido & Aeneas perifèric demostra que la imaginació i la voluntat poden suplir els mitjans i oferir algunes veus dignes d’estar en produccions més grans, una orquestra de primer nivell i una producció modesta però professionalíssima que es pot aplaudir sense ni un gram de condescendència. De vegades, cal recordar què importa realment en una òpera.