Acis & Galatea a Sant Cugat

Acis and Galatea suposà per a Händel el seu primer contacte amb la llengua de Shakespeare després del gran triomf londinenc que havia comportat l’estrena de Rinaldo i d’altres òperes d’esquemes italians. Una espècie de fusió entre aquests models i els de la masque, i que poc a poc aniria conformant autèntiques òperes angleses, malgrat que sota l’aparença d’oratoris (Semele, Hercules). La partitura, estrenada el 1718 a Cannon, el luxós palau d’un dels primers mecenes de Händel a Londres, el duc de Chandos, és un compendi de les més belles melodies sorgides de la seva ploma. Una escriptura senzilla i directa que s’allunya de les seves farragoses òperes italianes, afegint-hi també una minuciosa pintura sonora del marc pastoral en que es desenvolupa l’acció.

Contratemps, les jornades de Música Antiga de Sant Cugat del Vallés, ha tingut la feliç idea d’incloure aquesta bella òpera en la seva programació, un esdeveniment que sobresurt entre la monotonia operística que últimament s’ha instal·lat a casa nostra. No podem deixar de felicitar aquesta “temeritat”, que suposem amb pocs mitjans però feta amb dignitat i amor. El conjunt Ensemble Contratemps, format en aquest cas per set músics, estigué dirigit des del clavicèmbal pel contratenor Jordi Domènech, que sembla voler seguir les passes dels seus companys de corda, des dels mítics Deller o Jacobs fins al mediàtic Jaroussky, tots ells passats de la interpretació vocal a la direcció orquestral. Domènech sabé crear els climes adients dels diferents episodis ideats per Händel sense el nerviosisme d’altres o la direcció tova d’alguns. Potser el moment menys agraciat fou la vivaldiana obertura de l’òpera, amb un so poc empastat i algunes inexactituds, una manca de control que també es va fer evident el primer cor, “Oh, the pleasure of the plains!”. Però la seva direcció anà creixent a mesura que s’anaven succeint els diversos números fins a arribar a una mort d’Acis absolutament colpidora. Cal esmentar que el grup instrumental se situà en un segon terme a l’escenari, sense contacte visual amb els cantants, handicap que creiem no ajudà gaire a la interpretació. De la part instrumental destacaren l’oboè (a més a més de flauta) de Daniel Ramírez i la viola da gamba de Lixania Fernández, que també intervingué com a reforç dels moments corals.

A nivell vocal, no acabà de funcionar la parella protagonista; enyorarem unes veus més delicades, de sonoritats vellutades que transmetessin els suaus colors amb què Händel pinta els seus personatges. La Galatea de Maria Hinojosa es beneficià d’una magnífica tècnica en els moments d’agilitats (“As when the dove”), però el seu timbre poc agraciat ens privà de gaudir dels episodis més melòdics (“Hush, ye pretty warbling quire”) o elegíacs (l’extraordinària “Heart, the seat of soft delight”). Així mateix, també trobarem una veu de timbre ingrat la del tenor Jorge Juan Morata, a més a més d’uns volums poc controlats, especialment en els aguts. Cal agrair però a Morata la gran feina com a autèntica anima mater d’aquest Contratemps de Sant Cugat. Segurament sense ell, aquest espectacle no hauria vist la llum.

Sorprenent la veu d’Aurora Peña en la part del pastor Damon, ja des de la seva primera ària, la deliciosa “Shepherd, what art thou pursuing”, mostrant un magnífic control de la respiració, les agilitats i unes sonoritats agradables. Trobem que la direcció escènica no afavorí gens el seu personatge, omnipresent a l’escenari, suposem que per emplenar la buidor d’idees en la història principal. Però qui sobresortí entre el quartet vocal va ser el Polifem d’Elías Arranz. Una veu rotunda i per moments cavernosa, que interpretà perfectament al temible ciclop. És una llàstima que la seva part a l’òpera sigui força minsa. De bon grat hauríem escoltat alguna ària més on es posessin de manifest les seves excel.lents qualitats.

La posada en escena d’Albert Arribas partí d’un escenari nu però ple de totes les andròmines que es poden trobar en qualsevol backstage teatral. Plafons, màquines de begudes, cubells d’escombraries, restes de decorats, a més a més d’una immensa grua que serví al final per representar la metamorfosi d’Acis en riu. Entre aquest desgavell d’objectes sense cap sentit, es decidí representar la història d’Ovidi en un primer pla però transposada al que ens va semblar un ressort de luxe (no hi havia gairebé cap referència escènica), on Galatea i Polifem passen unes vacances servits pels cambrers Demon i Acis, qui cau sota l’embruix de la senyora. Molt original, però res més. Els amors prohibits d’Acis i Galatea passaren amb una parsimònia desesperant que únicament s’emplenaven amb les corredisses de Demon d’un lloc a l’altre. Mentrestant Polifem prenia el sol, aliè a tot plegat. Cap al final trobarem alguna idea interessant, com la mort d’Acis, molt ben resolta simplement amb una caixa de cartró que representava la roca amb la qual és esclafat. La seva ascensió als cels fou dirigida per una sorollosa grua des d’on queien les cintes plàstiques que representaven el riu en què es metamorfitza el malaurat pastor. A nivell escènic ens va satisfer més la producció de Rafael R. Villalobos per a Peralada de fa un parell d’anys, amb més interès pel marc natural que impulsa tota l’obra, totalment oblidat en la representació de Sant Cugat.