L’enigma irresoluble de Turandot

Un dels aspectes més comentats de la reposició d’aquesta posada en escena creada per la il·lustre tràgica catalana fa gairebé vint-i-cinc anys ha estat la resolució (o solució) del final de Turandot. Si en la producció primigènia Espert optà pel suïcidi de la princesa pucciniana, ara la seva neta Bàrbara Lluch, responsable d’aquestes funcions, ha optat per tornar a la versió tradicional. La disjuntiva no és supèrflua i constitueix un reflex del canvi dels temps. Si Espert, en el context de 1999, pretengué reivindicar la rebel·lió de la dona i la llibertat de decisió (encara que aquesta comportés la immolació) enfront del jou patriarcal, la revelació que ha significat el moviment me too els darrers anys i el drama estructural que suposa la violència de gènere, han dut a Lluch a prescindir d’aquell final dramàtic que tants rius de tinta va fer córrer.

Més enllà de lectures sociopolítiques o ideològiques, l’origen d’aquesta divergència sorgeix del problema irresoluble que suposa Turandot. O, si més no, el que se li plantejà a Puccini durant la composició d’una obra que la seva prematura mort deixà incompleta. Però la pregunta, l’enigma és: ¿fou el càncer el que impedí al compositor concloure l’òpera o la impotència per trobar una solució dramàtico-musical convincent? L’obstacle insalvable, el problema irresoluble (per Puccini) de Turandot, arriba al tercer acte amb la transició del personatge principal de princesa de gel a princesa de foc. Per resoldre-ho el compositor va preveure una grandiosa escena final de la qual, abans de morir, insinuà algunes idees i la inscripció al manuscrit “Poi Tristano”, és a dir, un duo d’amor apoteòsic de dimensions wagnerianes. Franco Alfano, per encàrrec de Toscanini, fou l’encarregat d’assumir la tasca titànica d’acabar l’obra amb resultats que empal·lideixen davant la perfecció simfònica del primer acte i afebleixen l’impacte global. Però, encara que Puccini hagués arribat a temps d’escriure el duo, ¿com empatitzar amb els amants després de la mort de Liú, de la qual són responsables?

Malgrat aquests desequilibris i mancances, Turandot continua omplint teatres, les seves melodies captiven inevitablement al públic i el del Liceu no és una excepció. Les mostres d’entusiasme al final de la funció inaugural així ho corroboren. Una altra cosa és el resultat artístic d’aquesta que, en conjunt, no superà la correcció. El primer que cal dir és que la proposta escènica resisteix prou bé el pas del temps. Bàrbara Lluch ha aconseguit insuflar energia a una producció clàssica que, entre tanta saturació de Regietheater, funciona com un desoxidant. Sense complicar-se la vida, va moure bé les masses i els personatges, jugant sempre a favor dels cantants.

No es pot dir el mateix de la direcció musical d’Alondra de la Parra, sorollosa, descompensada i efectista. Més preocupada pels detalls tímbrics que per elaborar un discurs coherent i mostrant una escassa capacitat de concertació, el seu debut al Liceu va ser decebedor tenint en compte la seva anomenada. Tot i això, l’Orquestra va respondre amb el bon nivell exhibit darrerament. Pel que fa al Cor del Liceu, tan criticat darrerament, cal dir que es van percebre brots verds. Turandot constitueix tot un repte per la massa coral, amb gran protagonisme durant tota l’òpera. Encara és evident l’escassetat d’efectius, però el conjunt sonà més empastat i expressiu que en altres ocasions.

Després de la seva elogiada Kundry, Elena Pankratova tornava al teatre com a Turandot. Un rol d’escriptura diabòlica que la soprano resolgué amb bona nota, superant els esculls de l’ària inicial per culminar amb solidesa, tot i algun símptoma de fatiga, el llarg duo final. La seva Principessa no fou abassegadora vocalment, però sí consistent. Michael Fabiano, molt present darrerament al Liceu, interpretà Calaf, un rol spinto que sembla estar al límit de les seves possibilitats de tenor líric. Aquesta tensió permanent es traduí en un so sovint opac i una emissió tremolosa que, combinat amb un fraseig poc incisiu, donà com a resultat un Calaf poc memorable. La renúncia de la inicialment prevista Nadine Sierra ha provocat que fins a quatre sopranos s’alternin en el paper de Liù. La jove Vannina Santoni s’encarregà de la funció inaugural amb una prestació molt desigual. Si en el primer acte mostrà molta inseguretat, amb escassa projecció i evidents problemes en uns accidentats pianissimi, al tercer millorà sensiblement signant un eficaç “Tu che di gel sei cinta”. Ara per ara, però, un personatge com Liù sembla una aposta agosarada per una soprano que ha desenvolupat la seva incipient carrera principalment en el repertori mozartià.

Senzillament impecables els ministres Ping, Pang i Pong de Manel Esteve, Moisés Marín i Antoni Lliteres. Tant precisos com expressius, cadascuna de les seves intervencions va esdevenir un veritable goig. Com també l’esplèndid Mandarí de David Lagares, de veu atractiva i ben projectada. Marko Mimica va convèncer en el paper de Timur, exhibint cada vegada una major solidesa interpretativa i presència vocal. Constatar finalment que el mític i octogenari Siegfried Jerusalem encarnà l’Emperador Altoum.