La clàssica en temps de còlera lingüística

Fa uns anys que el debat sobre el llenguatge, la seva adaptació a la contemporaneïtat i la seva suposada supervivència porta cua, sobretot en les nostres latituds. En el cas de la clàssica, però, sembla que la impermeabilitat que impregna el màrqueting, les xarxes i tot allò que hem anat disseccionant en la columna piròmana, també domina el llenguatge.

La lingüista Irene Yúfera deia, en una entrevista, que realitat i idioma no existeixen per separat, i que si un d’ambdós factors canvia, l’altre també ho fa; que la comunicació i el llenguatge creen una gran part de la societat. Per tant, basant-nos en el fet que la llengua és creadora de realitats, es fa imprescindible reconèixer-ne el poder i la importància, no només de la parla per se, sinó també de les persones que la parlen, l’escriuen i la transformen segons les seves necessitats, i que per tant la mantenen viva i canviant.

El món de la clàssica sembla optar, en la seva majoria, per l’hermetisme que ha mantingut el repertori, els referents, les institucions i les estructures de poder gairebé intactes des de fa centúries. No obstant això, la realitat canvia constantment i per tant també les necessitats d’aquelles que ens dediquem activament a la clàssica, siguem intèrprets, gestores, divulgadores, investigadores o creadores. És per aquest motiu que cada cop és més imprescindible l’actualització del relat clàssic, ja sigui per a incloure-hi aquelles que no hi són, per a modernitzar-lo, per a fer-lo més proper a la contemporaneïtat o per a fer-ho tot a l’hora.

Hi ha qui opta per a parlar i escriure en femení, hi ha qui opta per a incloure en la seva dicció el plural no-binari i la gran majoria clàssica segueix optant per fer cas omís de qualsevol proposta de canvi. La creació d’imaginaris en els quals s’hi incloguin compositores racialitzades, creadoris lgbtq+, artistes sense recursos i totes aquelles minories sense representació hauria de ser quelcom imprescindible, i un dels primers passos podria ser l’adaptació idiomàtica de les branques de la clàssica a les diferents realitats que ens envolten; una adaptació que hauria de passar per la revisió de referents, cànons, discursos i narratives. 

Sovint sembla que ens manquen les paraules per descriure les grans dames de la història de la clàssica, per exemple, una manca d’etimologia que manifesta el caràcter masculí i partriarcal d’aquesta; és per aquest motiu que en sorgeix l’ús del substantiu (en aquest cas convertit en adjectiu: “dona”, entre molts altres) que descriuen l’alteritat i es transformen en un prefix gairebé obligatori, un prefix que estableix una diferència abismal entre la història dels homes i la de la resta. Cathérine Clément feia la següent reflexió, fa més de trenta anys, en el seu llibre Opera, or the Undoing of Women: “You wouldn’t know how so say it: A produceress? A conductress? Not many women have access to the great masculine scheme thought up to adore, and also kill, the feminine character”. Tot i la referència explícita al món operístic, la musicòloga francesa ja denunciava la falta de lèxic per referir-nos a tot allò que sembla no existir dins del sector professional de la clàssica, ja sigui una productora, una directora o, en definitiva, totes aquelles figures de les quals no tenim suficients referents. 

Les més optimistes del sector creiem fermament en el poder de la llengua com a motor de canvi, i per tant apostem per a canviar el llenguatge clàssic i incloure-hi realitats que crèiem que, de moment, no tenen espai dins de l’imaginari idiomàtic del sector perquè, al cap i a la fi, la llengua és de qui la parla.