Stories d’una mort anunciada

Una de les distàncies més insalvables entre el món de la clàssica i el real és la imatge que la primera projecta de si mateixa: una visió sovint allunyada de la contemporaneïtat, que la col·loca en un espai atemporal i sovint, poc atraient. Hi ha un parell de qüestions que sovint planegen sobre la clàssica: com pot canviar la manera en la qual la gent la percep, o dit d’una altra manera, com es pot esquivar la imatge snob que la gent té d’aquesta? I la segona, com es poden atraure nous públics? Ambdues solen fer-se de manera gairebé retòrica, com si s’oblidés qui són les responsables de crear aquests imaginaris i perpetuar-los ad infinitum. 

Quan parlem de la imatge de la clàssica, hi ha moltes realitats que entren a debat; d’una banda tenim la de les discogràfiques i segells, amb prou bagatge i diners com per poder atrapar la resta de sectors culturals; de l’altra tenim les artistes i intèrprets individuals, que poden tenir més o menys recursos però que, curiosament, acaben optant per les mateixes estratègies visuals; per un altre costat tenim les grans institucions i equipaments, que sovint compten amb un flux econòmic més que suficient però que acaben caient en tàctiques avorrides i repetitives; i per últim tenim el món de la comunicació especialitzada, que en la seva àmplia majoria no aconsegueix anar al compàs dels temps que corren. I quines raons poden explicar aquestes desventures? 

Si comencéssim a estirar de cada un dels fils que conformen el teixit del sector, de ben segur que algun ens duria a l’ancoratge que el sector clàssic té en les seves suposades arrels, uns orígens que es poden remuntar a l’Europa centre-nord dels segles XVIII i XIX i que, per tant, no ens són propers de cap de les maneres. Aquesta fixació converteix l’àmbit de la clàssica en quelcom impermeable que sovint no permet el canvi, que el fa reticent a la modernització i que, per tant, no deixa que s’adapti a la modernitat. Si ens fixem en un passat idealitzat i remot és difícil percebre les necessitats i els interessos culturals de la societat contemporània.

Un altre fil potser ens guiaria vers la suposada audiència ideal de la clàssica. Hi ha qui, caient en estereotips econòmics, socials i generacionals, encara creu fermament que el gruix de persones jubilades és l’objectiu final de la clàssica, un target que sabem que no fa ús de les xarxes, ni té gaire presència mediàtica, ni és atraient per la resta de la població. No hi ha cap problema en tenir determinats objectius d’audiència, però sí que en tenim un si tan sols es destinen esforços vers el mateix sector d’audiència en cada un dels aspectes que envolten el màrqueting de la clàssica. S’han de deixar de banda els prejudicis que envolten la relació de la joventut amb la clàssica, evitar els paternalismes i la divulgació infantilitzada que sovint trobem en esdeveniments creats per al “públic més jove”, com dirien algunes. 

Sigui com sigui, la globalitat del sector es veu afectada per aquesta xacra generacional. Si ens dediquem a observar els cartells dels concerts de clàssica de diferents teatres del món, siguin grans o petits, o les portades de les gravacions de les artistes, més o menys famoses, veurem que totes cauen en els mateixos estereotips: la majestuositat de la clàssica, la intel·lectualitat que l’envolta, la història pesada i insistent que la precedeix. De fet totes hem sentit alguna vegada la cantarella sobre la modernització de l’òpera, aquella que diu que els finals, els contextos o les escenografies operístiques no s’haurien de poder canviar, en un raonament que col·loca les obres d’art en vitrines blindades; no és d’estranyar, doncs, que aquests aparadors acabin encotillant el sector d’una manera asfixiant. 

Les solucions podrien passar, per exemple, en la revisió profunda dels referents (visuals, conceptuals i intel·lectuals) que tenim com a sector;  o en l’observació del món i la diversitat que ens envolta, sense caure en el parany de creure’ns part d’una bombolla. Potser aleshores es podrien plantejar noves maneres de divulgar, de comunicar, de crear un imaginari visual captivador i refrescant per a un sector clarament envellit i desacoblat de tot allò que l’envolta. Les excuses per a obviar el poder de les xarxes, per a continuar empoderant protocols antiquats, per a seguir reproduint imatges anacròniques, sembla que s’acaben. El relleu generacional cada cop és més urgent si parlem de màrqueting.