La Carmen de Bieito, un clàssic

Tot parafrasejant el company Jaume Radigales, i després d’assistir a la funció d’estrena de l’obra de Bizet que proposa el Liceu, no hi ha cap dubte que la producció de Calixto Bieito ha salvat aquesta reposició de Carmen d’aspectes musicals i vocals prou discrets.

Una sentència paradoxal, tenint el compte el paper d’enfant terrible que la figura del director aragonès ha assolit entre el públic del Liceu des de la tempestuosa estrena d’Un ballo in Maschera. És evident que el temps posa les coses al seu lloc. Si no, que li diguin al ja desaparegut Patrice Chereau, que va escandalitzar en el seu moment amb una tetralogia wagneriana a Bayreuth que, si en el seu moment va desencadenar un escàndol, amb la perspectiva del temps, ha esdevingut tot un clàssic.

Amb aquesta Carmen proposada per Calixto Bieito i el seu equip, encapçalat per l’escenògraf Alfons Flores, succeeix el mateix. I és així per què Bieito no buscar escandalitzar, com molta gent pressuposa, sinó anar a l’essència, a la veritat que s’amaga darrera d’aquest text, d’aquests pentagrames i de les capes i capes de pols que els títols populars com Carmen acumulen darrera de cada producció rutinària. I a fe que aquest tipus de produccions són la gran majoria.

Bieito, per a aquest muntatge que es va originar al Festival de Peralada l’any 1999 i que després ha desenvolupat al Liceu en successives reposicions, proposa una Carmen fronterera. Una Carmen que no se situa en els tablaos flamencs per a turistes sinó en una Andalusia real, un espai físic i simbòlic al mateix temps, en el qual el contrabandisme, la soledat, la desesperació i la crueltat, també institucional, són el pa nostre de cada dia.

Aquest escenari físic i psicològic és recreat per Bieito i Flores amb una barreja de realisme i abstracció astorador i, alhora, revelador. Un espai definit només per la il·luminació – magníficament recreada en aquesta ocasió per Alberto Rodríguez– en què es mouen una sèrie de personatges, aquesta vegada sí, perfectament identificables. Des dels legionaris de la primera escena fins a les brillants caracteritzacions del Dancaïre cocaïnòman d’Albert Canturri o del Remendado alcohòlic de Francisco Vas, per parlar només dels secundaris, tan importants en aquesta obra. Una direcció d’actors de gran eficàcia i força dramàtica extrapolable a tots els caràcters que apareixen a l’obra i que és marca de la casa del director.

La primera escena es centra – i d’aquesta manera situa l’espectador en un dels punts centrals de l’obra- en la pressió opressiva de la dona en un context masclista i retrògrad. La imatge de la cigarrera envoltada de soldats regalimant lascívia ens parla d’un element totalment vigent avui en dia i que el folclorisme de les produccions mal anomenades clàssiques omet per manca de profunditat. L’ambient militar reforça aquesta sensació opressiva que, escènicament, està simbolitzada pel pal en el que s’alça la bandera, element escènic central i únic, si exceptuem una cabina telefònica isolada, símbol del romanticisme, de l’esperança. Un personatge donant voltes mig nu per l’escenari vol simbolitzar la crueltat de l’ambient militar en una de les digressions que Bieito aprofita per reforçar el seu discurs crític cap a determinats estaments profundament conservadors. Per acabar la primera escena, una dona nua és alçada juntament amb la bandera, en el que suposa una de les imatges més potents a nivell estètic i que retrotrau a l’imaginari del també desaparegut Bigas Luna, un dels referents estètics d’aquesta Espanya fronterera i inhòspita allunyada de clixés.

Per al segon acte i l’escena dels contrabandistes l’element escènic principal són els vells cotxes Mercedes que utilitzen els protagonistes i els contrabandistes. Un element que, segons va explicar el mateix Calixto Bieito en motiu de la reposició de l’espectacle el 2010, va sorgir durant el viatge de localitzacions que va fer al nord de Marroc i al sud d’Espanya. Allà, en una gran esplanada cremada pel sol, va veure tot una sèrie de cotxes d’aquesta marca aparcats. Òbviament eren els cotxes que esperaven als petits contrabandistes al final de la seva jornada. En aquesta producció, una cruïlla de camins i aquests Mercedes substitueixen la taverna de Lilas Pastia, personatge que no apareix mai a l’obra de Bizet, tot i tenir una ombra ben allargada, i que en aquesta producció esdevé una mena de demiürg. L’espai segueix sent indefinit i fosc, un camí perdut en el no res en el que els personatges celebren la seva “rave” privada, un fet habitual en determinades zones d’Almeria o Màlaga, per exemple.

Aquest espai, aquesta caixa negra, es manté en la darrera escena ja sense la presència, ara si folkòrica però amb una connotació sempre crítica, del brau d’Osborne, aquest símbol de l’Espanya més carpetovetònica. Un brau enorme que és enderrocat just abans de la darrera escena, en la que torna a prendre protagonisme un espai buit però que, ara, esdevé un espai simbòlic en el que s’acabarà de desencadenar la tragèdia.

La darrera escena és, veritablement, una mostra del talent indiscutible de Bieito i un dels punts àlgids d’aquesta producció. Comença amb el cor i la rebuda de les quadrilles del matadores. Bieito situa el cor en primer terme, cantant i saludant al públic amb una energia contagiosa que fa que la tensió escènica augmenti de manera exponencial. El petit duo posterior entre Carmen i Escamillo té la simplicitat i la bellesa del millor quadre costumista amb el torero i la gitana, una vegada més, meravellosament Il.luminat. I per acabar, en el gran duo final de l’assassinat, la força de la simplicitat s’imposa per la memorable direcció d’actors. Un fet que contradiu un dels discursos més perniciosos de la història de l’òpera, i és que als cantants no se’ls pot tractar com a actors perquè han de cantar. La veritat – i aquesta producció de Bieito ho demostra de manera fefaent, com tantes altres d’ell i de grans directors d’escena que s’han apropat al gènere operístic- és que els bons cantants, com més aprofondeixen en el personatge des del punt de vista teatral, com més s’impliquen, millor rendiment vocal tenen. La funció del Liceu de Carmen va ser la millor prova d’aquest argument.

La Carmen de Bizet en la producció de Calixto Bieito ha tornat i per quedar-se. Com només ho fan les produccions que assoleixen la condició de clàssics.