Guimerà i Papasseit a prop del mar

«Àngel Guimerà va néixer al mig de la mar, a Santa Cruz de Tenerife, de família procedent del Penedès, un espai de ceps i pàmpols que voregen el Mediterrani», van començar dimecres passat, 24 d’abril, al Palau de la Música Catalana. «I Joan Salvat-Papasseit va ser acollit a l’Asilo Naval, vaixell ancorat al moll de Barcelona». «Dóna’m la mà que anirem per la riba, ben a la vora del mar», es va citar. Amb tots els blaus d’aquest paisatge, l’Associació Joan Manén, i l’Associació El Cor Canta van idear un programa que rendís homenatge a aquestes dues figures literàries –de qui enguany commemorem el centenari de la seva mort– a través de quatre compositors catalans. «Deixeu-vos endur per unes onades que han de sacsejar-nos la consciència per donar valor al nostre patrimoni. Enriquim-nos!», va sentenciar Salvador Alsius, presentador i rapsode de la vetllada.

Així, i navegant a lloms de l’Orquestra Camerata XXI, sota la direcció d’un elegant Néstor Bayona, el concert va començar amb l’obertura Terra baixa de Francesc Pujol, composta per al drama de Guimerà i estrenada a aquest mateix escenari modernista ara fa noranta-sis anys per l’Orquestra Pau Casals i sota la direcció del mateix compositor. La partitura, recuperada del Centre de Documentació de l’Orfeó Català, ens va donar una càlida benvinguda, feta de vents misteriosos i fragments agitats: s’hi contraposaven moments alegres, pràcticament pastorals -la terra alta-, amb les ombres que ens advertien de la foscor de la terra baixa. La concertino va sobresortir, brillant, per a tocar la melodia de la popular El testament d’Amèlia –i, per dins, tots ens exclamàvem: «Ai, el meu cor se’m nua com un pom de clavells»–, i les Muntanyes del Canigó també se’ns van aparèixer com una cortina màgica de llum, un paisatge mig fantàstic.

El Concert per a violoncel i orquestra, opus A-31, de Joan Manén era, amb motiu, un dels plats forts del programa: una obra pràcticament inèdita, aquí afortunadament recuperada. Va ser escrita a petició de Pau Casals el 1934, però el del Vendrell no va poder-la estrenar a causa dels conflictes bèl·lics a Espanya i Europa; temps després, va ser Gaspar Cassadó qui s’hi interessà i l’estrenà a Roma amb èxit. «Manén s’emancipa decididament del ritme de dansa i del cant folklòric espanyols per convertir-los en una autèntica música simfònica, música abstracta», declarà el violoncel·lista: «fusionant-los amb una tècnica harmònica i contrapuntística sàvia i personal». Dimecres passat, per tant, Guillermo Pastrana tenia la responsabilitat d’interpretar-la en el marc d’una segona estrena.

A estones melindrosa i d’altres espurnejant –amb brodats picarescos–, la partitura estava feta de passatges compromesos i salts intervàl·lics molt ben salvats. Amb un so metàl·lic més generós als mitjos i als greus, però que va anar guanyant projecció al llarg dels primers compassos, Pastrana va crear un castell fet d’escales i alteracions, d’aires mediterranis i flors exòtiques. D’un ritme punxegut al polze, a una doble corda enfadada, vam arribar a una cadència on el solista es va quedar despullat de tota orquestra i, després del lluïment, va desembocar-nos a una cançó de bressol. Manén, però, no dona repòs: de seguida vam reprendre aquella cosa endimoniada que ens va acabar precipitant, inevitablement, fins al final. Després d’uns aplaudiments generosos, Pastrana va anunciar que, tenint en compte que es tractava d’un concert pensat per què l’estrenés Pau Casals –i sent el dia de després de Sant Jordi–, gairebé era obligatori tocar, com a bis, el Cant dels Ocells.

Després d’aquesta primera part instrumental, en va venir una segona dedicada a la música cantada, per a la qual es va comptar amb les veus del Cor Canta, i la de dos solistes: la soprano Serena Sáenz i el tenor Roger Padullés. Vam fer un tastet de l’òpera Titaina d’Enric Morera i llibret de Guimerà: «una obra breu, però intensa», estrenada al Gran Teatre del Liceu el 1912. Té com a protagonista una gitana atrapada en la misèria que es veu obligada a delinquir i que s’enamora de l’hereu del poble, Eduard. Vam sentir les dones, festives i despreocupades, a la primera escena del primer quadre: ens trobem en un mercat i les mosses paren taula i canten les virtuts del noi. Vam sentir els homes burletes i bastos a l’escena set del primer quadre: Titaina és forçada a veure vi, i Eduard la salva dels pagesos. I finalment, vam tenir un moment d’intimitat al final de la segona escena del segon quadre: quan ella ha de cometre un robatori, però en trobar-se’l, s’expliquen les històries passades i es declaren l’amor.

Sáenz va interpretar, tot seguit, el cicle de sis cançons La rosa al llavis de Toldrà, que parteixen de de poemes de Papasseit; no cal parlar de la musicalitat o la sensibilitat de la soprano, dels piano brillants i la cura en el fraseig, però ho deixarem aquí escrit per si de cas. L’autor dedica el recull a Conxita Badia i, recordem, parteix de la pèrdua de l’estimada i acaba amb un «Visca l’amor!». Padullés, finalment, va acompanyar la massa coral a Camí de sol, una obra de Gerard López Boada que parteix, també, de versos de Papasseit, i que va ser la guanyadora de la segona edició del concurs de composició impulsat per El Cor Canta. Amb el poema «Les formigues» escriu melodies optimistes i plenes de color, i ens fa moure els peus a ritme de 7/8; amb el poema «Ara no es fa però jo encara ho faria», utilitza un llenguatge més líric i conservador. En tot cas, vam acabar amb un esclatant «Camí de sol» que, tot i haver caigut la nit, va il·luminar la cara de tots els cantaires i, ben segur, dels organitzadors d’aquesta commemoració musical.