Kavakos interpreta Bartók i Bruckner

La temporada de Palau 100 ha fet el concert inaugural amb un músic d’excepció: el violinista grec Leonidas Kavakos, que va interpretar el Concert per a violí núm. 2 de Bartók, acompanyat per la NDR Elbphilarmonie Orchester, dirigida per Alan Gilbert. El programa es completava amb una obra de gran envergadura i dificultat com la Simfonia núm. 7 de Bruckner. El resultat va ser molt bo, sense arribar a inoblidable.

Leonidas Kavakos és un assidu a Barcelona, i cada temporada tenim el goig de sentir-lo, en cambra o en simfònica. És, sens dubte, un dels millors violinistes de l’actualitat, amb un so pur, delicat i suau, i una perfecció tècnica impressionant. El seu estil és elegant i les passades d’arc es caracteritzen per una delicadesa extrema. Escoltar Kavakos en directe és un d’aquells plaers sublims reservats als déus. Però en el concert de Bartók, precisament aquesta delicadesa semblava un xic excessiva. Es tracta d’una obra arrauxada i de caràcter fort, amb una orquestra molt potent que a vegades va eclipsar el violí de Kavakos, especialment en l’Allegro non troppo inicial. En canvi, en l’Andante tranquillo, Kavakos va fer gala de les seves maneres apol·línies i les frases que emergien del seu violí semblaven de seda.

A la segona part vam sentir en plenitud l’NDR Elbphilharmonie Orchester, una formació que té la seu al nou edifici icònic d’Hamburg, just al costat de l’Elba, un gratacel originalíssim que sembla que desafiï la natura. Alan Gilbert n’és el director principal. La peça escollida va ser la setena de Bruckner, una obra composta amb els ulls posats en el seu admirat Wagner. És una simfonia de dimensions colossals plena de complexitat i de matisos. Fa jugar tots els instruments de l’orquestra a l’hora de desenvolupar repetidament els temes fins a bastir una obra grandiosa.

L’orquestra de l’Elba té uns músics ben preparats, però la interpretació d’aquesta simfonia va ser irregular. La secció de corda va tenir un so brillant i incisiu, tocava amb determinació, però li va faltar lirisme en l’execució de les frases de l’Adagio central. La secció de vent fusta massa vegades va sonar amb una personalitat pròpia excessiva, desvinculada de la resta de la formació. Aquesta simfonia precisament, per la seva enorme complexitat, requereix la màxima unitat i compenetració entre les seccions. Alan Gilbert no va saber trobar aquesta unitat, i la sensació era que les frases sonaven massa aïllades les unes de les altres. En el Finale la corda es va veure eclipsada per una secció de vent metall poderosíssima. Però per damunt de tot, la setena de Bruckner és una simfonia que destil·la una gran elevació espiritual que Gilbert no va transmetre. A manera del preludi de Parsifal, és una simfonia que només a l’inici té una frase dels violoncels que ens fa elevar-nos cap a d’altres mons. El que vam sentir va ser una orquestra molt sòlida fent una bona interpretació, però sense la subtilesa que s’amaga en els racons d’aquesta magna obra de Bruckner.