Joies recuperades

És difícil de superar la riquesa de possibilitats sonores d’un cor de veus mixtes quan aquest assoleix unes cotes altes en tots els paràmetres interpretatius. Tanmateix, una bona formació polifònica exclusivament masculina o femenina és capaç d’aportar també registres específics i atractius que val la pena d’explorar. A casa nostra, una de les experiències més valuoses en aquest terreny la trobem en el Cor Actea, tant pel bon nivell tècnic que palesen les seves cantants com per la versatilitat, que els permet abordar amb encert repertoris ben diversos que abasten de la música antiga fins a la contemporània.

La producció més recent d’aquesta agrupació vocal barcelonina integrada exclusivament per dones està basada en obres, tant religioses com profanes, d’autores italianes dels segles XVI i XVII, és a dir, del període que transita entre els darrers batecs de l’estètica renaixentista i la consolidació del Barroc, amb la seva renovació del llenguatge musical. Un temps, per cert, del qual han arribat fins als nostres dies un bon nombre de compositors, la qual cosa confereix un al·licient afegit al fet de mostrar l’obra de les dones coetànies que també componien peces musicals amb no menys destresa i desimboltura. Aquest programa, que el cor ha portat a diversos escenaris del país sota la direcció de Carles Josep Comalada, va configurar el concert que van oferir el passat 25 de maig a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

Així és com, al llarg d’una hora, Actea va fer reviure la música de Maddalena Casulana, Francesca Caccini, Vittoria Aleotti, Barbara Strozzi, Caterina Assandra, Chiara Maria Cozzolani i Isabella Leonarda, algunes d’elles una mica més conegudes i d’altres totalment inèdites. El cor va estar acompanyat, amb lliurament i solvència, pel grup constituït per Guillem Reyes (tiorba), Emma Raventós (viola de gamba) i el conjunt de flautes de bec del CMMB, encapçalat per Joan Izquierdo.

Cadascuna de les obres era introduïda per Comalada, micròfon en mà, en un to que volia ser distès i fins i tot un punt humorístic, no sempre reeixit. En qualsevol cas, els comentaris enmig d’un concert més aviat distorsionen l’atmosfera que crea la música, i la informació a propòsit de les obres sempre es pot oferir al públic en un programa, ja sigui en format de paper o digital. Sigui com sigui, aquest no deixa de ser un detall menor al costat de l’indiscutible interès del concert i de l’elegància i sensibilitat amb què tots els intèrprets, vocals i instrumentals, el van executar.