Eudald Buch: “Vull ser un pianista omnívor”

Eudald Buch, de 24 anys, és un pianista de La Garriga, al Vallès Oriental, que viu un any dolç amb molta activitat concertística a Catalunya. Centrat en la música de cambra i com a pianista en solitari, actualment està acabant el Treball final del Màster d’Interpretació a l’ESMUC, i segueix la seva formació al Conservatori de Moscou amb la professora Elisso Virsaladze. Buch és un intèrpret que ha destacat des dels seus inicis i que, amb tan sols 16 anys, va actuar en directe per a la BBC en l’ocasió del 150è aniversari del naixement de Richard Strauss. També ha begut del talent musical de músics de l’altura de Francisco Poyato o Jonathan Brown, que l’han portat a tocar arreu d’Europa i a festivals com la Schubertíada de Vilabertran. A l’hora d’entrevistar-lo, l’enganxem al Pirineu, en unes vacances relatives que aprofita per explorar nou repertori i ampliar horitzons.

Com molts d’altres grans artistes del país, ets hereu de l’ensenyament de l’Escolania de Montserrat. Quin llegat t’ha deixat aquesta excepcional formació primerenca?

Va ser una experiència molt intensa, amb multitud de concerts i amb oportunitats d’alt nivell. La formació a l’Escolania va ser d’una gran qualitat, amb una llarga tradició a la qual em sento molt proper. Em van ensenyar a no fer música perquè sí o per generar diners; la música tenia un sentit que anava més enllà, un sentit sacre, que s’ordenava a un element superior. Vaig aprendre que no es tracta d’un ofici i prou, sinó que l’art ha d’estar ordenat per una cosa superior.

I ara, ja com a músic professional, en què s’ha transformat aquesta idea?

Quan vaig descobrir més a fons el món del piano, em va captivar com era de vasta la literatura per aquest instrument i la gran tradició que té darrere. En els últims anys, he vist que el meu ideal és el de compartir el valor del repertori de piano, entendre’l, interpretar-lo bé i ajudar que el públic s’hi interessi i s’enriqueixi tant en l’aspecte musical com amb l’emocional. La música pot esdevenir una educació de l’ànima, molt més que un show. Sóc conscient que és un ideal al qual no podré arribar fins d’aquí molts anys, però ja, als meus inicis professionals, hi vull aspirar.

A l’Escolania em van ensenyar que la música s’ordeba a un element superior

Malgrat la teva formació a Moscou, t’hem vist iniciar el màster a l’ESMUC, en part per les restriccions de mobilitat de la pandèmia, i anar i venir d’Itàlia per seguir les classes d’Elisso Virsaladze. Actualment, et consideres un artista resident a Catalunya?

Sí, visc a Catalunya i no tinc intenció de marxar de forma permanent, ja haig de marxar prou per rebre part de la meva formació. Abans d’entrar a l’ESMUC ja havia estudiat a la Chetham’s School of Music, a Manchester, així que ja he passat diversos anys fora. Aquí m’hi sento còmode, és el meu país i vull apostar per la cultura local. 

A Catalunya m’hi sento còmode, és el meu país i vull apostar per la cultura local

Creus que el sector musical català està disposat a absorbir talent com el teu?

Actualment sento que hi ha interès per mi a Catalunya i m’hi han sortit moltes oportunitats. Sense tancar-me a res, ara per ara, no tinc una prioritat en viatjar i actuar a l’estranger. Tot i això, sóc conscient que és una cosa circumstancial i que pot canviar en un futur, també entenc que part del sector no és gaire optimista amb la situació cultural al país, seria injust si algú en la meva situació es queixés.

Fa uns mesos vaig poder veure’t en directe al cicle Dimarts Toca ESMUC i vaig publicar a Núvol una crítica en què destacava el teu domini escènic i interpretatiu de les peces. Com s’arriba a un punt com aquest que molts artistes no aconsegueixen fins que no acumulen molts d’anys d’experiència?

És una cosa pràcticament impossible de treballar de forma acadèmica, ajuda aprendre de professors i tenir referents. Quan estic actuant no em preocupo massa per aquest aspecte, quan surto a l’escenari ja m’he impregnat tant de l’obra que la interpretació acaba funcionant de forma fluïda. Una de les coses que més m’ha transmès el meu professor de piano de l’ESMUC, Vladislav Bronevetzki, és a aprofundir en les peces, a seguir un procés detallat d’aproximació a l’obra i a tenir molt clar què és el què es vol transmetre amb aquesta interpretació.

Un dels grans moments per la teva carrera serà la participació del Primer Palau aquest 18 d’octubre. Què n’esperes d’aquest concert?

El meu objectiu és el mateix que tinc amb un concert a un espai més petit o amb menys nom: desitjo transmetre les obres al públic el millor possible. A més, sempre intento tocar com si estigués al concert més important de la meva vida. Tot i això, és cert que serà un moment molt especial, he crescut anant a concerts al Palau de la Música i sóc conscient del llegat i el renom d’aquesta sala.

Veiem que interpretes obres de compositors i períodes molt diversos, quina definició creus que seria la més adequada per tu com a pianista?

Vull ser un pianista el màxim d’omnívor possible. No tinc cap mania completista que em faci interpretar les trenta-dues sonates de Beethoven. No hi ha cap època que no em generi interès, i incloc al meu repertori autors des dels del Renaixement fins als del segle XXI. Això no vol dir que toqui qualsevol cosa; l’únic prejudici que tinc a l’hora de descartar obres és si no ho gaudeixo, no li trobo valor, o si creient que en té, encara no em considero prou capaç d’entendre-ho i interpretar-ho perquè arribi al públic.

Vull ser un pianista el màxim d’omnívor possible

Amb tantes possibilitats musicals, l’elecció del repertori per a una proposta concreta a què respon?

Em preocupa molt fer programes que siguin coherents. Sempre que tinc temps lliure intento construir programes i gaudeixo molt fent-ho. Ara mateix em preparo el repertori amb un any o dos d’antelació i, quan em demanen centrar-me en un autor, sempre intento dibuixar propostes amb una lògica darrere. Quan era petit tenia l’obsessió que, fins i tot, el programa estigués enllaçat tonalment, tot i que, actualment, no crec que sigui massa important. 

Al concert del Primer Palau podrem escoltar el Preludi i fuga per a orgue en Re major, BWV 532 de Bach, en un arranjament per piano de Ferruccio Busoni, i la Sonata en Si menor, S.178 Liszt. En aquest cas, quin és el nexe comú de les dues obres?

Tenia la intenció de tocar la Sonata en Si menor de Liszt que és l’obra mestra del compositor i una de les més importants del romanticisme per piano. És una peça que és innovadora per la seva forma, però alhora incorpora molts elements de la tradició de les sonates clàssiques i es remunta al barroc amb el clar exemple de la famosa fuga central de la Sonata. La creació mira al futur d’una banda, però també mira a Bach, d’aquí que hi incorpori el Preludi i fuga de Bach. Aquesta obra barroca situarà prèviament l’espectador al món sonor de què sorgeix la sonata de Liszt i evidenciarà la inspiració del compositor romàntic en la tradició compositiva del contrapunt barroc.