Atenció, que arriben els Apatxes!

Els melòmans aficionats a la polèmica deuen recordar la nit del 30 d’abril de 1902. Va ser quan es va estrenar a París l’òpera Pelléas et Mélisande de Claude Debussy. Alguns compositors, com Camille Saint-Saëns, van dir-ne fàstics a tort i a dret. D’altres, com Maurice Ravel, van rebre-la amb entusiasme. Ravel era un dels líders de la Societat dels Apatxes, un grup d’artistes parisencs que no es va perdre cap representació de l’òpera. Com va deixar anotat el crític d’art Émile Vuillermoz, “cap altra obra havia aconseguit reunir un cercle d’artistes tan fidels, embogits per una joia respectuosa, que es trobaven cada vespre al mateix lloc”. Uns anys més tard, cap al 1907, el compositor andalús Manuel de Falla va anar-se’n a estudiar a la capital francesa i va entrar en contacte amb tots aquests artistes. Es va fer amic de Debussy, i Ravel va convidar-lo a les trobades dels Apatxes. El cap de setmana vinent, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) recrearà aquest ambient artístic a L’Auditori. Tant el dissabte 28 de gener a la tarda com el diumenge 29 al matí, Ludovic Morlot dirigirà un concert d’aires impressionistes que comptarà amb la participació del pianista Bertrand Chamayou, el violinista Vlad Stanculeasa, el violoncel·lista Charles-Antoine Archambault, la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Anna Alàs i el Cor de Noies de l’Orfeó Català.

La primera obra que interpretaran és La damoiselle élue (1887-1888, rev. 1902) de Debussy, una cantata per a soprano, mezzosoprano, cor femení i orquestra, escrita a partir d’un poema de Dante Gabriel Rossetti. Es tracta de la història d’una dama que, ajaguda sobre la barana daurada del cel, desitja reunir-se amb el seu amant, que encara és a la terra. “Quan l’aurèola envolti el seu cap, / i s’hagi vestit amb la seva túnica blanca, / l’agafaré de la mà i l’acompanyaré / fins a les fonts de la llum, / hi entrarem com en una corrent, / i ens banyarem davant de Déu”. La sensualitat de l’obra s’enlaira i acaba prenent una forma mística. Debussy, fascinat per la música de Wagner,  expressa el desig de la dama a través de diversos leitmotivs i crea una atmosfera sensorialment suggestiva, inspirada sobretot pels aires simbolistes de l’època.

Tot seguit, l’OBC, Stanculeasa i Archambault interpretaran La muse et le poète en mi menor, op. 132 (1910), una de les obres menys conegudes de Saint-Saëns. Inicialment va compondre-la com un trio per a violí, violoncel i piano, però més endavant va transcriure la part del piano per a orquestra. De fet, el rol de l’orquestra és més aviat d’acompanyament: bressola el violí i el violoncel, que dialoguen l’un amb l’altre, buscant l’equilibri entre la seducció i la inaccessibilitat, tal com un poeta intenta apropar-se a la seva musa. El tarannà de l’obra és melós i lleugerament afligit. Tot i que les parts solistes són tècnicament difícils, Saint-Saëns defensava que no era una obra virtuosística, sinó més aviat lírica.

La tercera obra del repertori és Noches en los jardines de España (1909-1915), que vincula directament Manuel de Falla amb l’impressionisme francès de Ravel, Debussy i Paul Dukas, que va ser el seu professor a París. De fet, és l’obra de Falla més impressionista: després de conèixer els Jardins d’Espanya de Santiago Rusiñol, va voler retratar musicalment l’atmosfera de tres jardins andalusos, el més conegut dels quals es troba al Generalife, a l’Alhambra de Granada. De Falla havia concebut  Noches en los jardines de España com una sèrie de nocturns per a piano sol, que volia dedicar al pianista Ricard Viñes, però finalment va acabar apostant per una obra de tres moviments per a piano i orquestra.

Finalment, l’OBC i Chamayou interpretaran el Concert per a piano per a la mà esquerra (1929-1930) de Ravel. Va compondre’l per encàrrec del pianista Paul Wittgenstein, que havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial i necessitava obres per a una sola mà. El repte compositiu d’aquests concerts rau a compaginar bé la melodia i l’acompanyament, empastar-los amb gràcia perquè sembli que hi ha dues veus simultànies. Ravel ho aconsegueix sobretot a través de l’ús del pedal del piano.  El concert s’estructura en tres moviments, però, com que el tercer és una reexposició del primer, alguns musicòlegs consideren que en realitat es podria llegir com un sol moviment amb tres divisions internes.

Més informació a la pàgina web de L’Auditori.