Albert Guinovart: “La música és la més puta de totes les arts”

És el primer cap de setmana fred de l’any a Barcelona i una cua de visitants fa la volta al Palau Robert, on l’exposició de Crims atrau tota l’atenció sobre aquesta cantonada que formen la Diagonal i el Passeig de Gràcia. A les cotxeres, on s’entra per una porta menys evident al carrer Rosselló, un petit grup de gent s’aplega per escoltar les reflexions del compositor i pianista Albert Guinovart. A través de les preguntes de la periodista Elisenda Roca, Guinovart navega a través de la seva carrera i es planteja algunes incògnites que sobrevolen el futur de la música. El compositor és el quart convidat de les conferències “Vine als Jardins a escoltar el futur”, rebatejades com a “Vine a escoltar el futur” des que els jardins del Palau Robert tancaren fa un mes per culpa d’una plaga de rates.

De primeres, Roca vol saber en què està ficat ara mateix Guinovart. El pianista respon que últimament està molt enfeinat, que ser instrumentista exigeix molta constància i que diàriament ha d’estudiar. La periodista fa una cara força propera a la sorpresa, com si la això d’estudiar fos més normal en un xavalet de 14 anys que s’està traient l’ESO que no pas en un dels músics més consagrats del país. “Sembla estrany que en un art t’hagis de regir per la disciplina, però és l’única manera de millorar”, aclareix Guinovart.

“Sempre s’ha considerat que la música és la més puta de totes les arts”, diu Albert Guinovart

Tot seguit el compositor comparteix amb el públic que ell es va enamorar de la música perquè explica l’intangible: “la música connecta directament amb els sentiments”, diu.  La següent frase, però, descol·loca els espectadors: “Sempre s’ha considerat que la música és la més puta de totes les arts”. Davant la sorpresa tant de Roca com dels assistents, Guinovart s’intenta fer entendre. La seva teoria pregona que l’esforç i temps que es necessita per llegir una novel·la o mirar una pel·lícula, no el requereix la música. Així doncs, el consum de la música es pot fer inconscientment, sense arribar a apreciar tota la feinada que hi ha darrere una composició.

Seguint aquest fil, Elisenda Roca pregunta al pianista d’on sorgeix l’art. La resposta la té claríssima. “De la necessitat d’expressar el dolor”, dictamina. Per demostrar-ho, posa com a exemple a la soprano Victòria dels Àngels, a qui Guinovart va acompanyar amb el seu piano fins al final de la seva carrera. Pel músic, la generació de la cantant, nascuda de la postguerra, té un halo que cap altra ha tingut. “És per això que Maria Callas o Victòria dels Àngles transmeten el que transmeten”, sentencia el Guinovart. A més, afegeix que aquest dolor que impulsa la creació artística arrossega altres vicis, heretats del romanticisme, com podria ser l’afany de transcendència. Roca, que escolta atentament, interromp per preguntar si mai alguna màquina aconseguirà generar els sentiments que genera la veu humana. Guinovart, que no té clara la resposta, surt per la tangent dient que “les èpoques i els públics canvien, potser en un futur és el que agrada”, just abans de recordar que l’Auto-Tune triomfa arreu del món.

Per tal de tornar a la figura de Guinovart, Elisenda Roca s’interessa per la combinació d’intèrpret i compositor que representa el barceloní. Ell explica que de petit volia fer música per a pel·lícules, però que va aparcar aquesta idea durant els seus anys al conservatori, ja que les avantguardes musicals que s’havien establert a l’acadèmia no deixaven espai a les melodies que ell desitjava compondre. Ja instal·lat a Londres, on estudiava piano amb una prestigiosa professora particular, va tenir l’oportunitat per fer una prova per un musical que estava creant Dagoll Dagom. Els seus dubtes inicials d’enviar una proposta es van esvair gràcies a la seva professora: “Ho has de provar perquè mai seràs el millor pianista del món”, li va dir. El músic explica que sempre li agrairà aquestes paraules, perquè el van empènyer a compondre la música de Mar i cel, un dels musicals més populars al nostre país. A més, tal com segueix exposant Guinovart, quan va deixar de voler ser el millor pianista del món va ser millor pianista.

Això porta a Roca a preguntar pel seu procés creatiu. Guinovart és taxatiu: “Creo música per una necessitat expressiva”. Per poder escriure, el pianista només demana silenci i tranquil·litat, tot i que es plany que amb la vida moderna, plena d’estímuls i whatsapps que arriben, cada cop és més difícil de crear un entorn idoni. També aclareix que no és el mateix crear per una dramatúrgia, on el fil argumentatiu ja és donat, que enfrontar-se a un paper en blanc del que serà un concert propi. Tot i això, els dos processos creatius parteixen d’una “possessió” que pateix el músic. Guinovart ho defineix com un moment de “trànsit” o “catarsi”.

“Les cançons de Marvel són intercanviables entre elles, mentre que una banda sonora d’una pel·lícula de Fellini no es podria posar mai en una de Visconti”. Això, per a Guinovart, és un autèntic desastre per a la professió.

Tornant al món terrenal, després que Elisenda Roca tregui el tema de les creacions per a televisió, el compositor parla de la dificultat que a vegades existeix entre el músic i els clients per entendre’s. “Quan des de TV3 em van demanar una melodia per Nissaga de poder, jo els vaig oferir fer una peça molt rítmica”, explica Guinovart. “Ells, però, insistien que volien una gran melodia, sense especificar res més”, segueix el pianista. El músic els va portar quatre propostes: tres grans melodies i una peça rítmica. L’escollida, tal com s’imaginava Guinovart, va ser la més rítmica de totes. Roca atura un moment al pianista per preguntar-li si és conscient que la seva música ja s’ha infiltrat de ple dins l’imaginari popular català. El compositor es treu importància, dient que ell només fa la seva feina, però deixa caure que des que ell va deixar de treballar amb TV3, a la televisió pública no s’ha tornat a sentir una orquestra.

Això s’enllaça amb la següent crítica de Guinovart a la música actual. Per a ell, les melodies, especialment aquelles pensades per a pel·lícules, s’han empobrit amb el pas dels anys. “Les cançons de Marvel són intercanviables entre elles, mentre que una banda sonora d’una pel·lícula de Fellini no es podria posar mai en una de Visconti”. Això, per a Guinovart, és un autèntic desastre per a la professió. Aquesta crítica entronca amb una altra que fa més endavant, quan assegura que en el nostre país ha augmentat el nivell dels músics, però no s’ha educat prou el públic per omplir els auditoris. Això obliga els intèrprets autòctons a haver d’emigrar a països on puguin viure i s’apreciï el seu art.

L’última pregunta que fa Roca és segurament la més amable de totes. “Què és el que més t’omple?”, vol saber la periodista. “Com menys relacions tinc, millor. M’ho passo molt bé amb la televisió, però t’has de posar d’acord amb molta gent”, contesta Guinovart. Segueix dient que el que més li agrada és compondre per a ell mateix i tocar les obres de grans músics barrejades amb les seves. Conclou el col·loqui amb una sentència que parla molt bé d’ell: “Em satisfà més tocar en un poble per a 150 espectadors que tenir un gran èxit amb un musical”.

El Palau Robert encarà acollirà dues sessions més del cicle “Vine a escoltar el futur” abans que acabi l’any. Totes dues dedicades a cineastes catalans de moda, el 26 de novembre a les 12.00 h serà el torn de Carla Simón, mentre que en una data encara per concretar del desembre Elisenda Roca parlarà amb Albert Serra.