Carles Morell. El buit que pot ser fèrtil

A finals d’abril ha sortit a la llum Canyes, llumins (Godall, 2018), el darrer poemari del poeta Carles Morell (Artés, 1992). Morell té editats altres reculls com Escola de cecs (Curbet, 2015) i el reconegut Els vapors que maten (Galerada, 2014) que va guanyar el 50è Premi de Poesia Amadeu Oller, un dels certàmens més prestigiosos i antics que s’atorguen en llengua catalana, adreçat a poetes inèdits i menors de 30 anys. A més, ha escrit el llibre de contes El bull que et falta (finalista del XLIX Premi Joaquim Ruyra) i ha estat inclòs a l’antologia de poetes nascuts a partir de l’any 1980, 33 poetes menors de 35 (Lletra, 2015). Canyes, Llumins és, per tant, un llibre que consolida la veu d’un jove poeta que ha deixat ben aviat de ser emergent.

«Vaig cremar el bosc d’avellaners / because a fire was in my head, / un bosc espès de fusta vella / ple d’altes canyes i llumins». Amb aquests versos carregats d’intencionalitat que enceten el llibre, el poeta reclama immediatament el compromís del lector -que faci el darrer pas- i l’adverteix que s’endinsarà en un bosc de fabulacions que s’abrusa amb un sol llumí. Un bosc farcit de canyes per trenar un imaginari de referents a la recerca dels orígens.

El poemari s’estructura en tres parts: La nit ancestral, L’origen i L’escala de cargol. Cada una està encapçalada per un referent que li serveix de nord, un poema de W.B. Yeats. Quan l’elegíac Yeats versifica «el penediment de la nit», Carles Morell es despulla amb un «Per dir el que sóc, em poso a dir la nit difícil» i reflexiona sobre la identitat «Tot l’enderroc és l’enderroc dels anys». Si a l’epígraf del poeta irlandès, ja a la segona part, llegim «Estimades ombres, ara tot ho sabeu», el poeta Morell ho replica amb una bella metàfora «Entre el sol i la lluna una cadira» i ho rebla amb un apassionat «Vull recollir les fulles que han caigut. Aquesta música vol ser un retorn». En el darrer capítol, quan Yeats certifica que «Un home espera el seu final temorós i esperançat», el jove poeta puja a l’escala per «Deixar anar un gest i recollir misteris» i ho acaba de sentenciar amb un vers de ressonàncies vinyolianes: «les meves branques volen tornar al bosc».

Amb un ull posat a la tradició, Morell empra un discurs de temàtica extensiva que té com a centre gravitacional qüestionar-se el pas del temps i el sentit de la vida. Amb una deliberada absència del jo, parla del temps passat amb nostàlgia, malgrat la seva jovenesa. No obstant això és ben conscient d’aquesta joventut i del despertador que li ensenya les hores, però no el pas del temps: «això ho tinc per aprendre».

Poemes engendrats com un conjunt d’alenades, com la suma de petits encenalls aparentment deslligats, un seguit d’objectes fàcilment combustibles que, tot d’una, conformen una unitat indestriable. Canalitza el ritme intern amb disposició sil·làbica i accentual impecable i, alhora, amb la preponderància del decasíl·lab on sovinteja l’eliminació dels signes de puntuació. Encapçala en majúscula cada un dels versos deixant-los aïllats sense aparent lligam entre ells: «Deixar anar un gest i recollir misteris», «La desmesura és de fulla perenne», «Quantes mentides dins d’unes sabates»… Tot un treball estilístic que té com a principal desideràtum assolir la capacitat del vers per ser dit, l’oralitat.

Un poeta a explorar de ben a prop. Excel·lent.