Arnau Tordera: sobre la música i Verdaguer

Era 10 de juny i érem molta gent aplegada en una de les sales de l’antic mas de Vil·la Joana. El mateix dia de feia 117 anys, Verdaguer havia mort en aquesta mateixa casa. A través de la música escollida i interpretada pel compositor, guitarrista i cantant Arnau Tordera, la veu d’aquest poeta va poder tornar a Collserola, i ho va fer amb ritme musical. I és que sota el títol Musicar Verdaguer: Tots els camins d’un vers, Tordera ens va relatar la història de la musicació de l’obra de Verdaguer.

“Treure la poesia del seu àmbit literari per posar-la al musical pot ser un acte violent”, explicava, “però si es fa bé, la violència passa a ser dolça”. I la dolçor és, precisament, el que defineix la història de la relació entre la música i els versos de Verdaguer, que és molt extensa. “El poeta més musicat d’Europa”, podíem llegir a les diapositives que havia preparat Tordera, i és que ja l’any 1879, Josep Rodoreda va musicar el Plor de la Tórtora.

D’acord amb Tordera, dos són els factors que han propiciat la gran musicació dels versos de Verdaguer. Per una banda, la gran extensió de l’obra del poeta i de les seves temàtiques permet que tothom es pugui sentir interpel·lat per les seves paraules. Per altra banda, considera Tordera, Verdaguer, juntament amb Llull i March, és un dels poetes que més excel·leix en l’ús de la nostra llengua. “Tenim consciència que dialogar amb els seus versos és dialogar amb la història de la nostra llengua”, assegurà Tordera. “Com a compositors sensibles a la nostra llengua, ens agrada molt musicar-lo”.

De musicacions de l’obra de Verdaguer, i de totes les obres poètiques, n’hi ha de tres classes. En primer lloc trobem allò que Tordera va definir com a “música com a subsòl”, on la poesia adquireix el rol principal i la música queda subordinada a ella. “No sublima la trobada entre les dues disciplines, però s’afecten mútuament”, va explicar Tordera. La musicació que Enric Casasses i Pascal Comelade varen fer del poema Plus Ultra, que consta d’una música que repeteix un patró harmònic i del poema gairebé recitat, és l’exemple que Tordera en va posar. En segon lloc trobem, tal com va explicar Tordera, “la poesia com a font d’inspiració de la música”. En aquests casos, com és el del grup Nigra Sum, la música no té lletra, és una mena “d’evocació sensorial” que busca la vivència.

En tercer i últim lloc, trobem la musicació de la poesia pròpiament dita. “Aquesta és la veritable trobada entre la música i la poesia”, va dir Tordera, i és que “quan una poesia s’ha musicat ja no es pot llegir de la mateixa manera”, assegurà. La musicació més famosa d’una de les obres de Verdaguer és, sense dubte, la que Amadeu Vives va fer de L’emigrat l’any 1893. “La melodia està teixida perquè les paraules s’hi emmotllin perfectament”, explicà. En aquesta obra, Vives juga amb les tonalitats majors i menors per reflectir els dos àmbits de la vida dels migrats: l’exaltació i la trista, i aconsegueix crear una melodia que, d’acord amb Tordera, “exalta la bellesa del text”.

Al segle XX  l’obra de Verdaguer s’ha seguit musicant, i Tordera ens en va donar diversos exemples, tots pertanyents a aquesta tercera classe. Miguel Poveda i Agustí Fernández van musicar A mos bescantadors amb una música que no repeteix elements melòdics i de sonoritats ambigües, que aconsegueix “transmetre el sentit global de la peça”, deia Tordera. Lo Comte Arnau va ser musicat per Roger Mas, que amb només la veu i una guitarra ens transporta a un imaginari trobadoresc que lliga amb la història medieval del poema de Verdaguer. Tordera va destacar-ne l’evocació que aconseguia fer del trot del cavall a través de figures rítmiques, i el seu joc melòdic i recitatiu.

El mateix Arnau Tordera també ha musicat diversos poemes de Verdaguer, que interpreta amb el seu grup Obeses. Verdaguer, Ombres i Maduixes és l’òpera-rock que va néixer de la musicació de diverses obres del poeta. La profunditat i l’excel·lència dels seus versos va ser el que va dur als osonencs Pere Tió i Pep Paré a voler musicar-los, i Tordera se’n va encarregar. “La seva poesia em suggeria música molt diversa”, m’explicà, “des de reminiscències pastorals i qüestions simfòniques fins a rock i pop-rock”. I és que a ell li agrada molt la idea “d’extreure dels versos una música que ja és allà”. Considera, a més a més, que Verdaguer “utilitza una llengua clara i nítida que emana bellesa, i a la música li és fàcil d’interpretar-los”.

Per musicar L’Atlàndia Tordera va escollir els fragments que parlen sobre l’incendi dels Pirineus. “Va ser una proposa que va transcendir tots els límits estètics que s’havien imposat en la musicació de Verdaguer”, va explicar. A través del rock simfònic, i amb un cant molt dur, Obeses aconseguí copsar l’essència cruenta d’aquesta obra de Verdaguer. Lo cor de l’home és una mar és una altra de les obres de l’òpera-rock, que Tordera va compondre a través de diverses obres del poeta. “De la mateixa manera que l’obra de Verdaguer té un sentit holístic, aquesta peça també el té”, assegurà. La composició de Tordera comença dient: Lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria, i aquest és un vers que va vincular amb una melodia que en recull l’essència. A partir d’aquí, d’acord amb Tordera, va néixer “una vinculació íntima entre el vers i la melodia, que s’expliquen sempre juntes”. D’aquesta manera, s’aconsegueix arribar a una nova classe de relació entre música i poesia “la transfiguració de l’essència de la poesia en música”.

La interpretació d’Adéu-siau, paraules d’amor amb només una guitarra i la seva veu, va tancar una xerrada que va posar de manifest l’abast de la musicació de l’obra de Jacint Verdaguer. Amb unes explicacions clares, un discurs ben organitzat i una interpretació musical impecable, Tordera va ens va deixar amb ganes de llegir a Verdaguer i, sobretot, d’escoltar les musicacions de la seva obra.