Urbà Lozano: “El gènere de la novel·la d’aquest país podria ser de terror”

Urbà Lozano (Alginet, 1967) és el pare del metge valencià Daniel Duart i la refugiada bosniana Mirsada Beslija, els dos protagonistes de La trampa del desig (Bromera, 2012), la novel·la guanyadora del XXIII Premi Ciutat d’Alzira. L’escriptor i docent torna a la càrrega amb un lliurament que transita per diferents gèneres i ens transporta a històries de passats convulsos, convivències estranyes i desitjos profunds. El d’Alzira no és pas el primer reconeixement a la manera de fer de Lozano: el 2005 guanya el Premi Vila de Puçol amb La màquina ronca (Brosquil), el 2006 s’endú el Premi Vila de Teulada de Narrativa Curta amb Femení singular (Bromera) i el 2008 és premiat amb el Premi Ciutat de València per Plagis (Bromera). L’any 2010 també participa en l’obra col·lectiva Subsòl (Bromera), signada pels set autors com a Unai Siset.

Hèctor Serra: Aquestes setmanes et trobes immers en la promoció de La trampa del desig. Rodes de premsa, presentacions, entrevistes… Te n’estàs sortint, amb tot això?

Urbà Lozano: Me n’he de sortir per obligació. És cert que he de compaginar tot això amb la feina diària, però amb esforç es pot fer. A més, tinc bastant capacitat de treball. Mai no he dit que no a cap entrevista o a cap presentació, i pense continuar-hi.

Què és allò que hem de saber de la novel·la i que estàs repetint-ho en cadascun d’aquests actes?

En els actes intente no repetir-me, tret d’allò essencial que no puc defugir. Però el que s’ha de saber de la novel·la és precisament això, que és una novel·la. A partir d’ací puc dir que he intentat que tinga diversos nivells de lectura perquè cadascú hi aprofundisca tant com vulga, però acomplint d’entrada la finalitat lúdica de la literatura. És a dir, he intentat que les històries que conten se sostinguen per elles mateixes i proporcionen un plaer immediat als lectors.

Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2011, en la seua vint-i-tresena edició. Cal sumar-hi els reconeixements de Puçol, Teulada i el Constantí Llombart. Dóna vertigen?

És una gran satisfacció, però la veritat és que no dóna vertigen. Tots quatre són premis importants, per a mi els més importants del món, perquè són els que m’han permés publicar. Però si tenim en compte que el primer és del 2005, quan crec que ja tenia una edat per pair-ho sense pujar-me’n a la parra, la cosa es porta bastant bé.

‘La trampa del desig’ és una novel·la amb diferents històries interposades, una trama de trames. Predilecció pel relat curt?

No són ben bé relats curts, encara que alguns podrien funcionar com a històries independents. Però sí que és cert que m’agrada la narrativa curta. Sóc un lector apassionat de mestres de la narrativa curta com Calvino, Rodoreda o Calders.

Intriga, costumisme, història… La balança es decanta cap a un gènere?
Com s’aconsegueix l’equilibri abocant tants gèneres en una sola peça?

L’equilibri s’aconsegueix no buscant-lo. És a dir, no treballe amb escaleta (ara toca el passatge eròtic, ara el costumista, ara l’històric). La trama raja de manera natural, i l’acostament a les característiques de qualsevol dels gèneres ve motivat per les necessitats globals de la narració, sense que m’haja imposat que la presència de tots siga compensada. De fet no ho és.

Raó/desig. Cap/Cor. Una dicotomia sovintejada en el món literari. Des de quina òptica hi has fet la teua aportació?

Des d’una òptica gens maniquea. Vull defugir la creença segons la qual allò que es fa racionalment està ben fet, i allò que es fa seguint la rauxa ha d’eixir malament. A la novel·la de vegades és així, però unes altres passa tot el contrari, en qualsevol dels dos supòsits.

De nou, et mous en escenaris propers. És Alginet tan literària?

Alginet és tan literari com qualsevol altre lloc, i a més és el meu poble. Buscar la universalitat o el cosmopolitisme en emplaçaments exòtics em sembla absurd. Si vols ser cosmopolita, el primer que has de fer és saludar el veí. A més d’això, per una banda hi ha la voluntat de plasmar entorns que em són quotidians per una qüestió afectiva. Però també és cert que situar l’acció a Alginet em permet estalviar una feina de documentació que he pogut vessar en unes altres localitzacions que no coneixia tant, com els cortijos andalusos o el poble bosnià de Sanski Most. I la recreació literària d’Alginet també em permet deixar clar, per mig del personatge de Mirsada, que els pobles són de tots els qui vulguen ser-ne. Com ella mateixa diu, cadascú és d’on li dóna la gana, independentment d’on haja nascut.

Cadascuna de les teues novel·les és un univers. Et deixes portar pel moment o diries que existeixen llocs comuns en les diferents obres publicades?

No ho busque, però he de reconéixer que hi ha llocs comuns. En La trampa del desig apareix Alginet, però en altres obres ho fan uns altres pobles de la Ribera. Montanejos és un lloc de fugida recurrent per al meus personatges quan busquen tranquil·litat. També hi ha aclucades d’ull als lectors habituals, com l’aparició de personatges d’altres novel·les meues… En definitiva crec que faig servir el meu bagatge personal i literari per a la recreació de llocs i ambients, i això condueix necessàriament als llocs comuns.

I quin ha estat el major repte que t’has marcat amb aquest nou text?

No em marque reptes concrets. I si de cas me’n marque, són molt poc ambiciosos. El primer que intente és passar-ho bé mentre escric. Si no és així, la literatura per a mi no té sentit. I després, òbviament, intente treballar l’obra tant com calga perquè siga satisfactòria per a mi i per als lectors.

Has recomanat la teua novel·la als teus alumnes? Diries que és apta per a la seua edat?

Mai no recomane les meues novel·les als alumnes. Seria d’una pedanteria i d’una pocavergonya imperdonable. Aquesta en concret no és la més idònia com a lectura d’institut.

L’experiència anterior és Subsòl. Com la recordes? Seguiu mantenint contacte tots els integrants d’Unai Siset? Una experiència així, es podrà repetir aviat?

Subsòl i Unai Siset foren una experiència inoblidable i impagable. Poder treballar amb sis persones que quan començàrem eren escriptors als quals valorava i que a hores d’ara són amic (germans, com diu Esperança Camps) no té preu. A més ens donà l’oportunitat de veure com treballava cadascú, com anàvem modificant els primers esborranys fins a confegir la versió definitiva que ha aparegut publicada. Això és un màster que si l’haguera hagut de pagar no l’hauria pogut fer. Però a més crec que el vessant humà ha superat amb escreix el vessant literari. A hores d’ara ens trobem sovint, tot i que cada vegada menys. Mantenim un contacte preferentment gastronòmic (encara que les converses deriven sovint cap a la literatura, com calia esperar), i quan algú de nosaltres publica solem tirar mà dels altres sis perquè apadrinen la nova criatura. En el cas de La trampa del desig me la van presentar Esperança Camps i Vicent Borràs, i la majoria de presentacions que hi ha aparaulades també aniran a càrrec d’Unais. Pel que fa a repetir l’experiència, és possible, però no a curt termini.

De “Subsòl” cridava l’atenció els relats creats a partir d’una fotografia. Suggeriria moltes històries la fotografia de Rodrigo Rato el dia que Bankia entrà en borsa o potser més la de Francisco Camps entrant als jutjats de València? Com definiries el gènere de la novel·la que és aquest país?

No puc ser original: el gènere de la novel·la d’aquest país podria ser de terror. També de lladres (sense serenos). O gore, de tant de fàstic com arriba a fer. O potser et podria contestar amb una intertextualitat del gran Rusiñol. Fa cent anys, si fa no fa, va incloure aquest fragment a la seua novel·la La niña gorda: “El debut va ésser a València per les fires de juliol, sempre València ha sigut poble generós i hospitalari per a totes les notabilitats. En la bella terra de les flors, de les taronges i dels cacauets, dels temps del Cid als temps actuals han tingut benvolença per tota mena de fenómenos. Aixís és que varen fer molt bé d’escollir aquesta ciutat per començar la campanya”.
Continuem sent una terra de promissió per a tota mena de fenómenos. Cada vegada més. Un visionari, don Santiago. Si la política fóra literatura podríem fins i tot haver instaurat un gènere nou: la literatura de fenómenos.

Com veus el panorama literari català? Un escriptor novell, ho té més fàcil o més difícil ara que fa uns anys?

Supose que ho deu tenir igual de difícil. És a dir, molt difícil. Potser una mica més perquè una plataforma important per als nous autors són els premis, i molts d’aquells premis que anomenen de manera errònia menors són els que estan desapareixent. Es donen casos d’escriptors novells que guanyen premis amb una dotació econòmica important, com ha passat amb el d’Anna Moner, que ha guanyat el de la Diputació d’Alacant, però majoritàriament els autors novells es donaven a conéixer en aquells premis que per desgràcia estan desapareixent.

Per acabar, quines novel·les sobre trampes i desitjos que hages llegit en la teua vida ens recomanaries?

Totes les novel·les tenen trampes i desitjos, sense excepció. Si et refereixes a les que més m’han marcat, podria esmentar molts títols. Però si he de fer una selecció, et podria parlar de Pedro Páramo, Si una nit d’hivern un viatger, L’estranger… I entre els nostres, sense tenir en compte els clàssics, Crim de germania, Camí de sirga i La plaça del diamant. I la presència ara mateix d’un autor com Jaume Cabré em sembla molt engrescadora i molt positiva per a la literatura catalana.